Opinió

Centres educatius i docents, el tomàquet no és la solució

Fa unes setmanes, feia una publicació a Instagram que es va tornar una mica viral, o almenys això em va semblar a mi, amb els poquets seguidors que tinc en aquesta xarxa. Comentava que ni des dels comptes dels centres educatius ni des dels comptes del professorat s’havien de compartir imatges o vídeos de nens i nenes. Ni de front, ni d’esquena, ni amb un tomàquet a la cara.

Des del primer moment que vaig treure la publicació, em van començar a arribar alguns missatges privats i força comentaris públics, que podeu llegir, tant a favor, com en contra. Algunes de les aportacions anaven en la línia d’arguments que ja feia temps que escoltava: d’una banda, “jo compto amb permís signat per la família” i, d’altra banda, “és molt important poder veure com es duen a terme les activitats per aprendre dels companys i companyes”.

Si tinc permís de la família, solucionat

Deixant al marge els aspectes legals, així com que els permisos de vegades es demanen malament i que no sempre es compleix amb les excepcions (hi ha casos de famílies que no signen aquest permís i els seus fills apareixen a les xarxes), crec que hi ha un tema subjacent i que està per sobre de tot l’anterior.

Els i les docents coneixem els perills que s’amaguen darrere les xarxes socials. Per descomptat, als centres educatius es coneixen. Hi ha xerrades, formacions i es compta amb la figura del coordinador o la coordinadora de benestar. No podem dir que no sabem res de tot això. Som coneixedors, en més o menys mesura, dels perills que hi ha per a nens, nenes i adolescents a les xarxes socials. Les famílies poden no ser-ne conscients (compte, això no els eximeix de la seva responsabilitat).

I no es tracta únicament que la fotografia d’un nen o nena es pugui fer servir per alimentar una IA amb finalitats poc recomanables. Reconèixer la persona és suficient per donar lloc a molts problemes: bullying, assetjament, maltractament, autolesions, etc., com no paren de recordar-nos Pablo Duchement o Em diuen Sil des de les seves xarxes. Per això, tapar la cara amb un tomàquet o donar un lleuger difuminat no és suficient.

A més, estem tractant amb persones en ple desenvolupament, amb una autoimatge que, en molts casos, es distorsiona i amb una autoestima molt sensible a les influències i opinions externes, sobretot a determinades edats. Afegit a això, recordem que tenen dret a la seva identitat digital, que és seva, igual que ho és la seva privadesa.

I no oblidem els problemes que pot arribar a suposar quedar-se fora si la teva família no signa el permís. En alguns casos, t’aparten perquè no surtis a la foto o fins i tot arriben a deixar-te al marge d’una activitat per poder gravar bé el vídeo per a Instagram. No dic que passi sempre, però passa.

Sabeu com se sent el nen o la nena que és exclosa o apartada? Doncs us ho dic, perquè m’ho han explicat. Molt malament, sense entendre res, sentint-se diferent de tots els altres. Quedant-se adormida de tant plorar.

Pots tenir excuses o raons; el resultat és el mateix

I repeteixo una cosa que ja he comentat en publicacions anteriors: per què es demana aquest permís? Amb quina finalitat? Per què cal pujar imatges o vídeos del teu alumnat a xarxes socials obertes?

Perquè si és per a la publicitat d’un centre, malament.

I si és per compartir amb companys i companyes, no podem buscar altres vies per fer-ho o altres maneres de compartir sense exposar-los? Està la didàctica per sobre de la seguretat, privadesa i els drets dels més joves?

Jo he vist tuits, fils, publicacions o reels on es parlava d’un projecte d’aula, d’una experiència o d’un esdeveniment i no sortien menors a la pantalla. S’explicava, parlava el docent o es veien els treballs (que en realitat tampoc no seria l’ideal), però no als petits. Ni se’ls veia ni se’ls escoltava. He vist professorat d’Educació Física que ensenyava com desenvolupar una activitat, explicant-la i actuant-ne com a models.

És cert que direu que això no és el mateix, ho puc arribar a entendre. Doncs potser ens hauríem de plantejar, com deia, buscar canals alternatius per compartir aquest tipus de material més sensible i no una xarxa social pública: per què necessitem que tot Twitter o tot Instagram vegi el que fem a classe mostrant aquests nens i nenes?

En aquest punt ho tinc clar: els centres educatius, docents inclosos, no haurien d’aprofitar la confiança que les famílies dipositen a l’escola, i als mestres i les mestres, per demanar aquest tipus de permisos. No trobo cap benefici didàctic o pedagògic que doni suport a la petició d’aquests permisos per publicar imatges o vídeos dels menors en xarxes socials obertes.

Però quina exageració, si ells estan tot el dia a les xarxes!

Si et sembla una exageració, et torno a remetre als perfils que t’he anomenat més amunt, un cop d’ull a les seves xarxes i podràs comprovar que no té res d’exageració. També a la meva publicació d’Instagram molta gent va dir que això era una exageració. Em va resultar molt curiós que la majoria de les persones que m’ho deien tenien els comptes privats. Que irònic! Per a ells, adults, comptes tancats, però per als menors comptes oberts a xarxes socials. Com a mínim resulta curiós.

Aquest comentari solia venir seguit de: “és que ells estan tot el dia a les xarxes” o “és que les seves famílies no deixen de penjar fotos”. I aquí és precisament on jo volia arribar en aquest article: que les famílies o els mateixos nens, nenes i adolescents ho facin malament vol dir que nosaltres també ho hem de fer malament? Ens hi dóna dret?

La resposta per a mi és contundent: NO. Precisament, si hi ha famílies que ho fan malament i hi ha estudiants que també ho fan malament, nosaltres ho hem de fer bé. Perquè som model, perquè sabem els riscos i perquè ens trobem en la situació de poder donar exemple als uns i als altres de com es pot fer bé. No parlo d’obligació. Parlo d’un compromís ètic amb l’educació.

I què fem aleshores si les famílies protesten perquè volen fotos o si des del centre se’ns demanen? Ningú va dir que fos fàcil. No tots estem als mateixos tipus de centre. L’ideal seria buscar una altra manera d’“acontentar” les famílies o el centre, sense haver de fer-ho a través de xarxes socials obertes. Tot i que sé perfectament que no és així de senzill.

Al final, no deixa de ser una tasca de conscienciació i educació que parteix del centre per a la resta de la societat. Hauria de ser així? Probablement no. Sempre se’ns donarà suport? Amb seguretat responc que no. Fem el que puguem. Crec que es tracta de fer petits passos en la direcció adequada.

Precisament per això, nosaltres hem de dir no

No donem a signar permisos que només serveixen per segregar, per posar en perill els petits a les xarxes socials i per exposar-los, bé sigui per una finalitat didàctica o clarament publicitària. Són diferents objectius però les conseqüències són les mateixes: els nens i nens són innecessàriament exposats.

Som prou creatius per poder buscar una altra manera de compartir materials o experiències, així com de trobar un altre lloc o plataforma més segura per fer-ho.

Estem parlant de xarxes socials obertes. Les mateixes xarxes que s’estan començant a prohibir als mateixos menors en alguns països, amb més o menys encert, que aquest ja és un altre tema. No és una cosa que digui jo. Si se’ls està prohibint l’accés, si se n’està debatent, quin sentit té que l’exposició parteixi de nosaltres?

Sé que sóc pesada, però cada cop ho tinc més clar, ni de front ni d’esquena, ni amb un tomàquet al cap, ni les veus, ni els peus. Des de l’àmbit educatiu els menors no s’han d’exposar a les xarxes socials.

El que facin ells mateixos o el que facin les seves famílies és una altra cosa, però, és clar, la meva opinió personal és que els centres educatius, i el seu professorat, han de ser exemple del bon ús de la tecnologia educativa. I, en aquest sentit, la seguretat, privadesa i el dret a la identitat digital dels nens, nenes i adolescents ha d’estar per sobre de tot.

Les famílies més conscients d’aquests perills haurien de ser i actuar en conseqüència? Sí, totalment. És un problema social? Per suposat que sí. No es tracta d’un problema creat als centres educatius ni que es resolgui des dels centres. No es tracta de culpabilitzar, però, des del meu punt de vista, sí que tenim la responsabilitat, i sobretot el privilegi, de poder fer-ho bé, almenys mentre esperem un altre tipus de moviments que no sabem si arribaran. Ja estem acostumats a anar al davant en això i en moltes altres qüestions.

Tot i que pugui sonar radical en la forma del meu discurs, no pretenc ser-ho en el fons. Sóc conscient que la realitat és complexa. Tant de bo hi hagués canvis a la societat, a casa o a les plataformes. Tant de bo. No obstant, com deia, crec que no ens hem de quedar de braços plegats esperant que altres ho facin bé. No podem pensar que no servirà de res. No ens ho podem permetre. De mica en mica, tot el que fem serà un començament.