Anàlisi

Cinquanta aniversari d’un manga resilient per excel·lència

A la 30a edició del Manga Barcelona, ​​celebrat en diversos pavellons del recinte Fira Gran Via entre el 5 i el 8 de desembre de 2024, van assistir més de 167.000 visitants i un número rècord de convidats nacionals i internacionals, on destacava especialment una mangaka per sobre de tots: la mítica Yumiko Igarashi, considerada com una de les grans impulsores del shôjo, que significa, literalment, «noia jove». És una de les categories en què es classifiquen els mangues, no basant-se en el gènere de l’obra en si, sinó segmentant el públic al qual va dirigit, en aquest cas, el de lectores adolescents.

Era la seva primera visita a Espanya malgrat la seva dilatada carrera, potser per les poques traduccions que s’ha realitzat de la seva obra, compensat l’última dècada, primer per Panini Manga el 2018 amb títols com Ana de las tejas verdes (1997), Ana de Avonlea (1998) i Ana, la de la Isla (1998),  les tres adaptacions de les novel·les homònimes de Lucy Maud Montgomery (1874-1942), i, recentment, gràcies a les publicacions del segell Arechi a l’últim lustre, amb títols tan emblemàtics com La Brujita Mami (1983), Ann es Ann (1985), Los mejores cuentos de hadas (1991), Romeo y Julieta (1995), Josefina, la emperatriz de las rosas (2011-2014), i Georgie (1982-1984), títol que publicava Arechi en castellà coincidint amb la visita al saló, potser unes de les seves obres més conegudes, amb guió de Mann Izawa, narrant les aventures de la jove Georgie a Austràlia, quan descobreix que és adoptada i decideix fugir a Anglaterra a la recerca de les seves arrels.

Tot i que, en realitat, la mangaka Yumiko Igarashi, nascuda el 26 d’agost de 1950 a Asahikawa (Hokkaido), es va fer extraordinàriament popular com a coautora i dibuixant d’un mític manga als setanta: Candy Candy (1975-1979), amb guió de Kyōko Mizuki, un dels pseudònims de Keiko Nagita. Publicat originalment per entregues setmanals a la revista Nakayoshi de l’editorial Kōdansha, va ser posteriorment recopilat en nou toms una vegada acabada la història. Catapultat per un èxit aclaparador, amb milions de vendes, es va realitzar la seva adaptació a l’anime (així és com es coneix les produccions audiovisuals d’animació produïdes al Japó) en 115 episodis emesos entre l’1 d’octubre del 1976 i el 2 de febrer del 1979.

Aquesta sèrie d’animació es va convertir en un fenomen mundial a la dècada dels vuitanta, arrasant especialment a França i Itàlia. A Espanya va arribar amb un cert retard i una emissió caòtica, emetent-se per TVE (Televisió Espanyola) en castellà a la seva primera cadena només els primers vint-i-sis episodis entre 1984 i 1985, i una altra tanda de vint-i-sis entre 1986 i 1987, restant inconclusa per als aficionats, que sí que la van poder veure en català i gallec de forma íntegra a través de TV3 i Televisió de Galícia, respectivament, encara que amb un cert retard, entre el 1997 i el 1998. Coincidint amb la seva emissió a TVE, l’editorial Bruguera va publicar una part del manga a la revista Lilly (1970-1985) i, posteriorment, va editar els únics tres toms dels nou que formen l’obra original, i en va quedar, també, inconclusa la publicació en castellà. I, de moment, des de fa anys, no sembla que es pugui publicar res relacionat amb el manga o l’anime, a causa d’un enfrontament entre les dues autores.

El detall del litigi entre les dues autores i tota la intrahistòria associada a la gènesi i producció de l’obra i subproductes s’analitza al llibre Candy Candy. Más bonita cuando sonríe. Edición 50 aniversario (2025), de José Antonio Godoy (conegut com Tsukino en el seu nom artístic), que en realitat correspon a una quarta edició revisada i ampliada publicada per Diábolo Ediciones, un assaig exhaustiu sobre les autores, el manga i l’anime corresponent, així com la música, els llibres d’art, o l’impacte que va tenir als diferents països on es va emetre, incloent l’elenc d’actors de doblatge, tant a l’original japonès com a la versió castellana, catalana i llatinoamericana, una versió que, al final, és la que ha servit perquè molts aficionats la poguessin veure íntegra en versió castellana.

Godoy reconeix que quan va veure la sèrie d’animació per primera vegada només tenia quatre anys però suficients per quedar fascinat per la història de Candy White per sempre. Tot i que hi ha petites diferències entre el manga original i la seva adaptació a l’anime, l’essència és la mateixa (al llibre es detallen aquestes diferències). La història està protagonitzada per una nena òrfena que a l’hivern del 1898 és abandonada a les portes d’un orfenat a Michigan (Estats Units). Les primeres escenes narren, especialment, la seva relació amb una altra nena, Annie, inseparables totes dues fins que aquesta és adoptada, mantenint en el temps una intermitent relació epistolar.

Posteriorment (i amb una cronologia lleugerament diferent entre el manga i l’anime), Candy seria adoptada per una rica família britànica, sent maltractada tant pels seus pares adoptius com pels seus malcriats germanastres, vivint tota mena de vicissituds. A l’adolescència continuaria sobreposant-se a tot tipus de penúries i obstacles, mostrant un exemple de resiliència en un melodrama que va sorprendre els lectors japonesos, que van convertir la capçalera en un gran primer èxit per a un shôjo que, a més, no tenia elements fantàstics, ben al contrari.

La mangaka Yumiko Igarashi, per destacar-se com a autora al sector, va decidir seguir l’estela d’èxits recents, com la de la sèrie d’animació Heidi (1974-1975), que adaptava la novel·la homònima de l’escriptora suïssa Johanna Spyri (1827-1901), protagonitzada per una nena de cinc anys que acabava vivint en un indret tan singular com és una muntanya propera a la ciutat de Frankfurt, a Alemanya. La trama s’inspiraria també de clàssics de la literatura, on les mateixes autores reconeixen la influència d’obres com Vuit cosins (Eight Cousins, 1874), de Louisa May Alcott (1832-1888). Igarashi sempre ha reconegut la seva admiració pel treball d’Osamu Tezuka (1928-1989), el considerat Déu del manga, les obres del qual el van acompanyar des de la infància, en part per l’afició dels seus pares per aquest autor, que el va influir notablement a l’inici de la seva carrera (vegeu l’article Osamu Tezuka: l’autor que va revolucionar el manga i l’anime, 2022).

Tot i que ja feia uns quants anys publicant, per a Yumiko Igarashi, als seus vint-i-quatre anys, es presentava a la revista la història de Candy Candy com el seu gran èxit, encara que al cap d’uns quants números apareixia també en els crèdits el nom d’una altra autora, Kyōko Mizuki, un dels pseudònims de la guionista i escriptora Keiko Nagita. Totes dues van continuar treballant juntes uns anys més en altres obres, després de tancar la història de Candy, encara que no van arribar a obtenir l’èxit aclaparador d’aquesta primera col·laboració. Però tot es va torçar el 1995, quan el contracte que vinculava les autores amb l’editorial Kōdansha va expirar, que era l’entitat que gestionava els drets d’explotació de l’obra original fins aquell any, amb una gran oferta de productes comercialitzats i amb el control dels beneficis generats. Fins aquell fatídic instant en què un litigi entre les dues autores va acabar amb una enemistat per sempre.

«És difícil de creure que una obra com Candy Candy, plena de valors positius, resiliència i esperança, hagi quedat atrapada en un conflicte legal que sembla més propi d’una novel·la que de la realitat. Tot i això, l’èxit internacional de la sèrie, convertit en un fenomen cultural, va ser també l’espurna que va encendre una llarga i amarga disputa entre les seves creadores», afirma Godoy en el seu assaig. El conflicte va sorgir quan la dibuixant va signar contractes de productes amb la imatge de Candy sense el coneixement ni aprovació de la guionista, ja que Igarashi afirmava que, en realitat, l’obra era una idea original d’ella, i la imatge era producte del seu treball. La batalla legal es va dilucidar als tribunals i la sentència va ser clara i contundent, creant un precedent important al sector. El Tribunal Suprem va sentenciar que Candy Candy era una obra conjunta, «on tant la narrativa com les il·lustracions eren essencials i inseparables. Segons aquesta sentència, les dues autores compartien els drets d’autor, i cap no podia comercialitzar ni reproduir material relacionat amb Candy Candy sense el consentiment de l’altra. La sentència també va establir que Nagita podia publicar contingut sota el títol de Candy Candy sempre que no utilitzés material gràfic d’Igarashi. D’altra banda, Igarashi va quedar impossibilitada de publicar o comercialitzar res relacionat amb Candy Candy sense l’aprovació explícita de Nagita», recull Godoy al llibre. En el fons de la sentència, es reconeixia que la gènesi és al text i tota la resta és un producte derivat, inclòs el manga.

La guionista s’ha negat de forma sistemàtica a realitzar qualsevol mena de publicació, d’actualització o de continuació de les històries de Candy, al·legant que, per a ella, la història ja està tancada des de la seva finalització als anys setanta. Tot i així, després de la sentència, va arribar a publicar dues novel·les en què proposava un final obert, especialment sobre la parella què triaria Candy al final entre els pretendents possibles, una obra que l’editorial Arechi va publicar per primera vegada en castellà el 2021 en un únic tom: Candy Candy. La historia definitiva (2010), de Keiko Nagita. Curiosament, a Itàlia, als anys vuitanta, van decidir canviar el final de la sèrie d’animació original japonesa perquè no els agradava com acabava, creant un singular final alternatiu, alterant l’animació amb el doblatge, amb un nou muntatge i amb nous dibuixos, un final apòcrif i peculiar per als aficionats i, sobretot, un tresor per als col·leccionistes.

La mítica frase «ets més bonica quan somrius que quan plores» que un dels personatges li diu a Candy en un instant de la seva vida i que recorda sovint, ha quedat convertida en una frase associada a l’obra, com un exemple de la importància de tenir una actitud positiva davant l’adversitat. El manga i l’anime mostren evidències en el comportament de la protagonista i personatges secundaris que els experts podria diagnosticar com a associats a problemes de salut mental, com ara depressió, traumes físics i emocionals o amnèsia, en una exposició del que suposen les relacions humanes des de la infància i l’adolescència en la vida de les persones, i de com l’impacte de les experiències viscudes té una influència fonamental en el creixement personal de cada individu, i en la forja del caràcter. En el seu cas, aquestes vivències van portar Candy a decidir estudiar per dedicar-se a la professió d’infermeria, com si fos un paradigma per assolir, poder consagrar la seva vida a ajudar les persones que ho necessitin.

#CòmicIEducació