En educació, compartir coneixements, pràctiques, experiències i propostes entre iguals és fonamental. Els temps actuals són intensos en les aules, la riquesa es troba en obrir-se a l’anàlisi profund i a la reflexió, aprofundir en els possibles canvis, aportar innovacions per arribar a transformacions possibles (que primer han de passar per cadascú de nosaltres, si estem convençuts i volem), examinar la realitat i les seves interpretacions des d’una vessant crítica i, sobretot, tenir una mentalitat oberta pensant sempre en el futur des del present.
A Catalunya abunden les convocatòries de tot tipus relacionades amb l’ensenyament: trobades, jornades, congressos i les reunions més importants per al funcionament dels centres educatius: els claustres i la resta d’activitats grupals que figuren en la seva planificació diària. Són reunions a on es concentren molts professionals interessats en el que diuen i fan d’altres docents, és una bona oportunitat per aprendre, establir relacions, crear o ampliar xarxes que poden fructificar en projectes en comú. Serveixi aquest text per al reconeixement públic de tanta feina i dedicació de moltes persones que organitzen aquests actes, sovint de forma desinteressada.
Grup DIM
Un dels grups més antics en tractar sobre la importància de la innovació en educació és el grup DIM (Didàctica, Innovació i Multimèdia). Fa anys va sorgir a Catalunya, ha estat un dels grans impulsors del potencial educatiu de les TIC en les aules, ja des dels seus orígens. És una xarxa formada per alguns milers de persones de l’Estat, Amèrica Llatina i d’altres llocs. El seu inspirador, coordinador i director des del seu naixement és el doctor Pere Marquès, professor de la UAB fins a la seva jubilació, etern motor i impulsor de moltes activitats que fins ara han servit per aconseguir el seu lema Investigar i actuar per canviar l’Educació, exposar i aprendre, on tothom està convidat per compartir i també, tal com diu el doctor Marquès, per assistir i “pescar idees”. En la inauguració de la darrera jornada una persona de la taula va defensar en públic que el seu creador es mereixia un reconeixement de les autoritats per la seva feina durant tants anys en favor de l’educació de qualitat on la innovació ha d’estar present sempre.
La desena trobada de centres innovadors a Catalunya es va celebrar el passat 28 de setembre a la Institució Cultural del CIC de Barcelona, una jornada semblant a altres que, des de fa anys, Pere Marqués organitza i coordina també en ciutats d’arreu de l’Estat. En aquest significatiu aniversari, presencial i online a la vegada, 60 persones expertes van exposar les seves idees durant un temps limitat en format presencial: ponències, taules rodones, comunicacions, participació. A més de la seva transmissió síncrona via Zoom, es van programar tallers online durant el matí i tarda, en un dia molt intens i ple d’aportacions, de forma gratuïta per part de tothom, amb entrada a la sala i accés a l’enllaç del streaming oberts a qui volgués.
Com a representació de tants experts junts citarem alguns (sense oblidar molts d’altres que figuraven en el programa) com Pere Marqués, Ricard Bahí, Miquel Àngel Prats, Neus Lorenzo, Juan Domingo Farnós, Mercè Gisbert, Coral Regí, Modest Jou, Martí Teixidó, Josep Serentill, Antoni Romero, Joan Anton Sánchez, Gregori Romera, Maria Fernanda del Real, a més de professorat i directius de centres educatius (tot i que compaginar l’assistència i la jornada laboral en els centres no és fàcil). Persones vinculades a entitats com la Institució Cultural del CIC, la Societat Catalana de Pedagogia, diverses universitats, Fundació Trams, Associació Espiral-ODITE, FEDAC, Col·legi de Llicenciats, Associació Rosa Sensat i centres d’ensenyament. També presentació de novetats d’empreses i col·lectius innovadors, productes amb aplicacions a l’educació. Tot es pot consultar en la web de DIM.
És important fomentar la curiositat per aprendre, que el contingut de trobades com aquesta i tantes com es celebren es conegui i tingui efectes positius, en especial en qui treballa a peu de les aules de cada centre, en qui ha d’executar les polítiques educatives, qui té un compromís diari amb la feina docent i que està en primera línia, sovint assumint moltes decisions sorgides en els despatxos, de difícil posada en pràctica en els actuals contextos, complexos i plens d’elements que han d’encaixar.
Anàlisi
Sense citar l’autoria de les anàlisis escoltades, en moltes intervencions de les 60 persones que exposàvem matí i tarda apareixien dues paraules que ara s’escolten molt, es potencien o es critiquen per tot arreu, estan en el fons dels canvis educatius proposats o imposats, però de les que sempre s’ha reflexionat en profunditat en el grup DIM: innovació i transformació. Des de fa anys la innovació ha estat el motor del grup, com un pas fonamental per aconseguir la posterior transformació, un fet que ha de començar en cada docent i en l’organització educativa, en especial en els centres i les xarxes educatives. A Catalunya el mapa de la innovació pedagògica demostra la gran vitalitat i aposta conjunta feta amb bons resultats, amb molts programes en marxa i amb la implicació de força centres educatius. Tot un èxit global, on també intervenen altres entitats que destaquen per la seva implicació, per exemple la Fundació Bofill o la Fundació La Caixa.
Destacarem alguns temes, idees i reflexions més significatives escoltades, possible objecte de debat i de posicionament personal de qui les llegeixi, amb el màxim respecte per a totes les postures i punts de vista:
1/ Contextos: la innovació i la transformació han de partir de realitats actuals que repercuteixen directament en les aules: historial acumulat de retallades i d’empitjorament de les condicions per exercir la docència; diferents models de centres i d’elecció de les famílies; caiguda de la natalitat; vulnerabilitats i problemàtiques concretes de famílies i alumnes en moments de crisis diverses, socials i econòmiques; increments de ràtios; acumulació de feina extra al professorat, nova i canviant; oposicions a lleis o instruccions amb reivindicacions i vagues, que es desconvoquen quan s’aconsegueix reducció horària lectiva de professorat, amb la posterior oposició de la direcció de centres a refer els horaris quan arribi el professorat pactat, previst per al gener de 2023; contínua culpabilització sobretot a la manca de recursos, com si aquests fossin sempre els únics responsables de tot; improvisacions i retards de les autoritats en currículums i definicions de normatives imprescindibles per a cada curs; el conservadurisme educatiu enfront de les propostes de canvis, innovacions i transformacions en un món en contínua evolució.
2/ Innovació: és un aspecte fonamental del canvi educatiu. Cal incrementar l’aprenentatge amb els altres i disposar d’evidències que confirmin allò que es diu. La confiança i la col·laboració és fonamental. Respecte al lligam entre innovació i tecnologia, aquesta és una eina més que alimenta a aquella. En tot cas, el món és digital, amb les implicacions educatives que això comporta i la seva repercussió en el treball a les aules.
3/ Transformació: implica reflexió prèvia, innovació, treball en equip i mirada a llarg termini. És fonamental tant en centres com en xarxes de centres, amb una coordinació eficaç, conjunta, amb un convenciment compartit però també amb espais per a la crítica sobre la feina i sobre les decisions de l’organització. Les queixes fonamentades han de servir per millorar els resultats. Cal un professorat més proactiu en una cultura de la transformació docent, de la qual es deriven canvis en els centres, amb alumnat que ha d’aprendre a esforçar-se per si mateix. Es necessita canviar la mirada, despertar l’emoció per aprendre, educar els adolescents en les emocions, fer-ho des d’una perspectiva holística per a un futur que és un espai de responsabilitat.
4/ Treball a les aules: és bàsic, a càrrec de professionals implicats que tenen moltes responsabilitats i necessiten del màxim reconeixement i recolzament per part de tothom. Han de tenir esperit crític i constructiu vers l’anàlisi d’allò que fan, amb ganes contínues d’aprendre de manera compartida i de formar-se sempre. L’esforç i l’exigència són fonamentals.
5/ Intercomunicació: una preocupació és com es traspassen als claustres les idees de les jornades i actes diversos que es celebren entorn a l’educació, i més quan les trobades es convoquen en horari escolar. No pot ser que les teories i reflexions vagin per un camí i no arribin més enllà, es quedin entre el públic assistent i experts, sense tenir efectes pràctics. La jornada laboral docent es concreta en unes hores, el cansament derivat és considerable però l’atenció a idees, novetats i difusió de les reflexions pròpies s’han de tenir en compte per progressar, donar-se a conèixer i actualitzar-se. La informació del que es diu en actes diversos serveix per fomentar el debat, la intercomunicació i el naixement de noves propostes.
6/ Disrupció: des de l’educació disruptiva i des de la mirada posada en d’altres països, cal un gran canvi de mentalitat per part de tothom si volem estar a l’alçada de les demandes presents i futures. Al segle XXI l’alumnat ha passat de passius a actius i a activistes. Models educatius del segle XX ja no serveixin en l’actual. El compromís ho ha de tenir l’alumne, l’educació ha de trencar amb fets del món, amb desigualtats. Potser per als models i demandes actuals el professorat no està preparat i sí per a innovacions que ja no serveixin per al segle XXI.
7/ Infraestructures: s’observen propostes de canvis significatius: creació de més espais verds i microclimes en els actuals patis durs de ciment de les escoles davant possibles onades de calor, obrir aquests espais quan no s’utilitzin en l’horari escolar inclosos els caps de setmana, ampliació de les jornades amb centres oberts abans o després de l’horari escolar i durant les vacances per donar més serveis educatius.
8/ Participació: de l’alumnat en la vida dels centres. Sovint els estudiants diuen que no se senten escoltats en els centres educatius. La millora de l’educació també passa pel que diuen i proposen, d’acord amb l’educació en la participació democràtica. Fomentar-la genera un millor clima en els centres i repercuteix en els models educatius. D’altra banda, les emocions i la creativitat formen part del conjunt.
9/ Copiar: és important copiar dels altres centres educatius allò que funciona. Si ja està inventat no cal gastar energies en partir de zero. Les xarxes de centres, de docents, repositoris de continguts en webs, publicacions diverses, faciliten compartir per millorar, amb la possibilitat de copiar per transformar o només per reproduir.
10/ Relat: si es vol una transformació educativa real s’ha d’adaptar el vocabulari al nou relat. Hi ha termes educatius amb accepcions i concepcions antigues. L’ús de noves paraules implica conèixer el seu transfons semàntic, fer-ho propi i que respongui a significats concrets amb els que es creu perquè el seu valor està demostrat i té repercussions positives en l’educació. En cas contrari, la broma i la ironia poden desacreditar el seu ús, als seus creadors i també a les normes que originen tot. El llenguatge usat en els actuals canvis, lleis i instruccions ha sigut objecte de desacreditacions concretes, tant en les xarxes com en les reunions, amb la viralització d’opinions contràries com si fossin les de la majoria.
11/ Formació: importància de la planificació de la formació del futur professorat en les universitats amb graus específics i amb aspectes com el tractament de la disciplina de l’especialitat i la part pedagògica. La formació permanent, l’acompanyament, l’assessoria als centres, la formació externa de cada docent i, sobretot, la formació als claustres en conjunt són recursos operatius de gran impacte.
12/ Competència digital: és fonamental que figuri en el perfil del docent, i més en moments com els actuals, on es doten els centres, alumnat i professorat de molt maquinari que exigeix saber no només com funciona sinó quines funcionalitats educatives té. En una societat en xarxa, on la Generalitat de Catalunya acaba de publicar el document-guia anomenat Les Tecnologies digitals a la infància, l’adolescència i la joventut, és molt important tenir en compte un altre document que complementa l’anterior: el fet de Viure en digital, com eduquem per al món d’avui i per a un segle que demana flexibilitat de tot tipus i equilibri emocional.
13/ Innovar i investigar són fonamentals avui en docents que compten amb molt material creat i productes d’alt valor, fets de forma individual o col·lectiva. La recollida d’evidències continuades són una demostració més de la qualitat del treball ben fet i ajuda als observatoris que recullen dades. Es converteixen en proves per parlar amb propietat d’allò que funciona o que no. Una possibilitat interessant és la creació de grups de recerca entre universitats i centres educatius, amb convenis que tinguin en compte el valor i la recompensa de cada professional i els beneficis mutus. També, que professorat en actiu en centres no universitaris siguin formadors o mentors de l’estudiant que vol ser docent. Sovint es veu una gran distància entre els discursos pedagògics i la realitat de les aules, les seves demandes en relació amb la problemàtica concreta. Això genera insatisfaccions, certa incredulitat, dubtes i nerviosisme dels que han d’exercir la docència per primera vegada en un grup-classe. Cal evitar-ho al màxim per no caure en la venda de teories allunyades de la pràctica educativa.
Els posicionaments i les diverses visions personals sobre la realitat educativa serveixen per progressar en una feina col·lectiva que ha d’arribar a consensos dintre de les possibles discrepàncies. Transformar-nos és més que una possibilitat personal en un món canviant, prèvia per iniciar transformacions en les aules. Durant la desena jornada de DIM, qui subscriu va compartir en dues propostes: per una banda, queixar-se de tot porta el cervell cap a la negativitat, afecta la salut i es pot estendre a l’organització educativa del lloc de treball; per l’altre, la recerca de solucions és la millor opció en centres educatius on la innovació ha de formar part de la intel·ligència col·lectiva, perquè cada escola és una organització que, a més d’ensenyar, aprèn.
