Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa unes setmanes, Eurydice publicava unes dades sobre l’escolarització al primer cicle d’infantil (0-3 anys). Espanya apareixia a la taula, amb prop del 60% de nenes i nens a escoles infantils per tot el país. Més enllà de la quantitat, és important parlar de la qualitat de les places esmentades.
Consuelo Vélaz-de-Medrano Ureta és doctora en Ciències de l’Educació per la Universitat Complutense i Catedràtica en Mètodes de Recerca i Diagnòstic en Educació de la UNED. Dirigeix el grup consolidat de recerca en Polítiques i sistemes d’Orientació Educativa i Professional i competències dels seus professionals. Ha participat en el disseny i el desenvolupament de dues lleis educatives (LOE, 2006 i Lomloe, 2020) i va ser directora general d’Avaluació i Cooperació Territorial del Ministeri d’Educació i Formació Professional (2018-2020).
Recentment, ha participat en una jornada a l’Ateneu de Madrid organitzada per la Junta de Portaveus 0-6 i Ameigi (Associació Madrilenya d’Escoles Infantils de Gestió Indirecta). Hi va parlar sobre la qualitat de l’educació infantil a Espanya.
Fareu una intervenció sobre la qualitat en l’educació infantil a Espanya. Quin és el vostre diagnòstic general?
Al diagnòstic veig llums i ombres. Entre les llums destacaria que podem estar satisfets amb les taxes d’escolarització al cicle 3 a 6 anys -pràcticament universalitzada-, amb el compromís i professionalitat dels professionals de l’educació infantil, i amb la concessió a Espanya de fons europeus NEXT Generation per crear més de 60.000 places a 1r cicle. Tot i això, d’acord amb les dades disponibles, aquests fons no a totes les comunitats autònomes s’estan executant de manera que l’educació sigui accessible, assequible i de qualitat per a tots els nens i nenes de 0 a 3 anys. Aquesta seria potser la perspectiva més ombrívola.
Em preocupen la unitat de l’etapa 0-6, i el 1r cicle, que té la disparitat territorial més gran de tots els nivells educatius del sistema en gratuïtat, taxes de cobertura, equilibri entre les xarxes pública i privada, o en diversitat d’administracions (locals, provincials, autonòmiques) i entitats que la gestionen, amb grans diferències entre CCAA. Les dades en aquest cicle així ho demostren. Més d’un 52% de les escoles bressol són privades, i al voltant del 73% de les públiques depenen de l’administració local.
A més, segons un informe de Save the Children publicat el 2019, hi ha una gran polarització social, ja que mentre el 22,2% de les famílies no assumia cap cost, el 54,6% pagava el cost íntegre. D’aquestes, el 36,4% reconeixia dificultats per sufragar l’escolarització a 1r cicle, sobretot les del 2n quintil amb ingressos entre 9.000 i 13.700 € a l’any. La ràtio professional/alumnes és la més alta (8 criatures, en 0-1; 13, en 1-2, i 18, en 2-3) dels països analitzats (davant del Regne Unit on en 1 any és de 3 i a Portugal, de 5). Darrere d’aquestes diferències batega l’existència de dos models: comunitats que basen l’expansió de places de 1r cicle en l’enfortiment i la gestió directa de la seva xarxa d’escoles públiques, i d’altres que opten per crear places al CEIP, licitar la gestió indirecta de les escoles al menor cost, i/o subvencionar les famílies amb beques o xecs escolars a les privades (Madrid).
Cal evitar la “primarització” de l’etapa 0-6. La situació ideal és que estigui en centres independents o, si més no, en espais diferenciats
El fet que s’entengui el 0-6 com una etapa de dos cicles afecta el desenvolupament. Territoris que escolaritzen a col·legis, diferències en les professionals que atenen les criatures, grans divergències també en les infraestructures. Quin creus que és l’impacte en la qualitat de tota aquesta situació?
Cal evitar la “primarització” de l’etapa 0-6. La situació ideal és que estigui en centres independents o, almenys, en espais diferenciats per protegir la cultura institucional de l’escola bressol al llarg d’un període essencial i amb identitat pròpia, dels 0 als 6 anys. Efectivament, en algunes CCAA s’està trencant l’etapa creant places de 2n cicle i fins i tot, com dius, aules de 2 anys a centres de Primària. És un disbarat per moltes raons, i la seguretat de nens i nenes no és la més petita.
Per ser justa, l’execució dels fons europeus en un termini de tres anys, que és molt curt quan s’han de fer licitacions per crear noves instal·lacions, ha pogut influir en el condicionament d’espais disponibles a CEIP o altres. En tot cas, per pal·liar-ne els efectes en el descens de la qualitat és urgent establir un model d’equitat i qualitat per al període 0-12 anys als col·legis públics i concertats. Alguns elements clau són no “trossejar” l’etapa, reduir la ràtio, la separació i adequació de tots els espais (aules, passadissos, lavabos, pati), la consideració com a docents per conveni laboral dels professionals del 1r cicle, i un reglament orgànic dels CEIP que asseguri la seva plena participació al claustre i al consell escolar. Així mateix, em sembla essencial la gestió directa de les escoles bressol concertades, ja que el sistema de licitació (per exemple, a la Comunitat de Madrid) pot afectar la qualitat quan el procediment es resol al menor cost. Passa el mateix quan les transferències als ajuntaments per a aquest fi són clarament insuficients. Si hi ha autonomies que ho estan fent bé és perquè posen els nens al centre, i no interessos econòmics i ideològics de tota mena.
És urgent establir un model d’equitat i qualitat per al període 0-12 anys a les escoles públiques i concertades
La formació inicial és clau també per a la qualitat. Com creieu que és l’actual?
Els ensenyaments de Magisteri van millorar molt a partir del desenvolupament de la Llei d’Educació del 2006 (LOE) i l’entrada en vigor del Marc de Bolonya, és a dir, amb l’enfocament d’ensenyament i aprenentatge per competències i la incorporació d’una assignatura de pràctiques externes a les escoles. També la FP ha avançat, però en tots dos casos queda molt per avançar.
Caldria emprendre una reforma global de la professió docent, en totes les seves baules: no només en la formació inicial (que hauria de ser dual, 50% de pràctiques), les oposicions, l’acompanyament als docents novells, la formació contínua i l’avaluació, totes lligades a una carrera professional que avui no tenen. Sense oblidar la formació d’inspectors especialitzats per a aquesta etapa, com demana el col·lectiu.
El MEFPD acaba de difondre el Marc de Competències Docents, està propera l’aprovació de la norma que regularà el pla d’estudis de Magisteri, la reforma del temari de les oposicions i negocia amb els sindicats algunes de les baules de la cadena que acabo d’esmentar. Tot i la multiplicitat d’Administracions i actors implicats, que augmenta la dificultat, tant de bo s’aconseguissin consensos sobre els canvis en profunditat que els futurs professionals i l’escola necessiten. Només sóc moderadament optimista.
Quan dius que la formació hauria de ser dual, al 50%, et refereixes a la FP? No es perdria molta formació “teòrica”?
Em refereixo a dues titulacions d’educació infantil, Magisteri i FP. La formació ha de ser teoricopràctica, molt ben tutoritzada entre la universitat i l’escola, perquè es tracta d’una professió “clínica”, en el sentit que el coneixement s’hagi distribuït en bona mesura en la professió, a més dels resultats de la recerca. Ambdós coneixements han de guardar una relació més estreta que actualment, i la professió docent ha de començar a comprendre’s i aprendre’s des del primer any, com recomanen els resultats de l’avaluació de l’exercici docent.
Les diferències entre territoris i ciutats, fins i tot entre administracions, són enormes. Tenim xarxes com la municipal de Pamplona, exemple paradigmàtic de qualitat, i d’altres com la de la Comunitat de Madrid, que ha patit importants retallades en els darrers anys. Com afecta això al dret a l’educació dels infants, la igualtat d’oportunitats?
És lamentable que els drets de la infància depenguin del territori on viu, per això crec que la transferència de fons a les comunitats haurien d’incloure condicionalitats en la seva aplicació per protegir aquests drets, i anar acompanyades d’un procés de rendiment de comptes. És un assumpte políticament complex, però no impossible al meu entendre.
La proposta que les escoles es mantinguin obertes les 24 hores em sembla una ocurrència sense fonament
L’educació infantil és una de les principals polítiques de conciliació de les famílies?
No sé si és la principal, però sens dubte una de les principals, perquè possibilita la inclusió laboral a les famílies, molt especialment les que estan en situació vulnerable… I a les mares. Si les cures i l’educació infantil són gratuïtes, de qualitat i amb horaris flexibles, els vostres fills gaudiran del dret a ser feliços, aprendre i desenvolupar-se en un entorn estimulant i segur. Aquesta seria una veritable política de conciliació.
Quina creus que podria ser una bona mesura de conciliació que mirés el món laboral? La ministra Yolanda Díaz va dir fa uns dies que hi hauria d’haver escoles obertes les 24 hores per ajudar la conciliació…
La proposta que les escoles es mantinguin obertes les 24 hores em sembla una ocurrència sense fonament. Els escolars han de ser a la nit a les escoles? La pregunta es respon sola. Només cal que tinguin una hora d’entrada (amb esmorzar escolar) i de sortida (amb activitats lúdiques o de reforç) flexibles i sense cost per a les famílies, com ja passa a molts centres.
L’augment de places públiques d’educació infantil és sinònim o condició de qualitat d’aquesta etapa?
El que és una condició sine qua non és la igualtat d’oportunitats per accedir a una plaça en una escola bressol propera i saludable i rebre unes cures i una educació de qualitat. Augmentar les places públiques em sembla fonamental, però no de qualsevol manera, com he argumentat abans.
Quina és la posició dels col·lectius organitzadors d’aquesta Jornada celebrada a l’Ateneu?
En conec les demandes i les comparteixo. Tant per a la Junta de Portaveus de la xarxa pública com per a l’Associació Madrilenya d’Escoles Infantils de Gestió Indirecta (AMEIGI), l’horitzó de treball és clar i ambiciós en benefici de la infància. Assumeixen la coexistència de diversos models d’escola bressol, però amb equitat i qualitat, unitat de l’etapa i gratuïtat plena (incloent-hi menjador i ampliació d’horaris) per a les famílies en situació de risc, pobresa i exclusió social.
I amb requisits mínims adequats: personal docent i de serveis suficient, mestres especialistes amb més i millor formació pràctica, ràtios acords amb els estàndards europeus com demanen també els sindicats, espais, mobiliari i materials ajustats a la Recomanació de la Comissió Europea, i horaris flexibles. Sense oblidar el desenvolupament normatiu dels drets de participació de les famílies, l’atenció primerenca amb equips i especialistes suficients i un servei d’inspecció amb formació específica a l’etapa amb funció d’acompanyament pedagògic i assessorament als equips directius. Per això, veuen fonamental la creació d’un pla integral d’atenció a la infància basat en el Pla d’Acció Estatal per a la Implementació de la Garantia Infantil Europea (2022-2030).
El Diari de l’Educació, 2025