Actualitat

Contes sobre l’escola escrits per nens i nenes

El Premi Pilarín Bayés convoca cada curs a nens i nenes de Primària de tot Catalunya a crear contes sobre una temàtica al voltant dels valors. Es tracta d’una oportunitat per fomentar a l’aula l’escriptura i l’educació en valors, a més d’apropar els llibres als infants i estimular la seva imaginació.

D’entre els contes rebuts, el jurat n’ha escollit 18, que han estat publicats en un llibre il·lustrat per la Pilarín Bayés. En l’edició d’enguany, en què es proposava la temàtica ‘Contes de l’escola’, s’han rebut més de 1.500 contes en què han participat 10.300 infants de 215 centres.

L’organització ha destacat dels textos rebuts els vincles i les cures explicades en les històries, el dret de l’educació arreu del món i el paper indispensable de l’escola per garantir societats més justes. El Premi té el suport de l’Obra Social Sant Joan de Déu i Editorial Mediterrània.

Us convidem a llegir tres dels contes guanyadors de la 22 edició del Premi Pilarín Bayés:

La sort d’anar a l’escola

Cicle superior. Col·legi Sagrada Família de Tortosa (Tarragona)

La Laura era una xiqueta de vuit anys que vivia molt feliç amb la mare i el pare, la iaia i dos germanets bessons idèntics de tres anys; Jan i Joan… Eren tan iguals que si estaven una mica lluny no sabia quin era l’un i l’altre.

Estaven molt feliços i tranquils al seu poble, però eren molt pobres. Una vegada al mes, baixaven al poble per vendre algun animal, oli, farina, préssecs, bolets quan n’era temporada… i, amb els diners que en treien, compraven aliments que ells no podien aconseguir a les seves terres. Una mica de sal, arròs, abadejo i de tant en tant, unes espardenyes o alguna peça de roba.

La Laura es passava el dia guardant les deu ovelles que tenien mentre pasturaven pels voltants de casa seva, que era molt vella. Gràcies a elles tenien llet, i també formatges per vendre al poble. Quan acabava de pasturar, havia de donar menjar a les gallines que ponien uns ous molt bons, als conills que venien al poble i al Tocino que cada any venien al carnisser del poble. Sempre duia els bessons en ella. Era la seva feina: cuidar els animals i els germanets que cada cop li feien menys cas, esbarraven les gallines i feien enfadar el porc.

Els pares i la iaia sempre treballaven. La iaia pelava ametlles, feia conserves de tomata amb ampolles de vidre, que replegaven al poble i cuinava, sempre cuinava al foc de terra. Que bo ho feia tot la iaia! El pare i la mare feien equip amb la Canela, la mula marroneta que tenia la mateixa edat que la Laura i era la que feia els treballs de més força. Cada dia, després d’esmorzar, marxaven tots tres fins a l’hora de dinar. La Canela llaurava, portava llenya, estirava el carro…

Algunes vegades baixava al poble amb els seus pares, la pujaven dalt de la mula mesclada amb conills i pollastres. Hi havia més d’una hora de camí fins al poble. Un dia a la plaça hi havia uns venedors de sabates, no els havien vist mai. La Laura va veure que els acompanyava una xiqueta que estava llegint un llibre. “Jo no sé llegir”, va pensar ella amb tristesa.

No sabia ni llegir, ni escriure, ni resoldre cap operació. Tot just sabia comptar fins a deu i gràcies a les ovelles. Les comptava cada cop que havia de tornar a casa “…nou i deu”.

La imatge d’aquella xiqueta amb el llibre se li va quedar gravada al cervell, pensava que s’ho passaria molt bé llegint llibres mentre estava amb les ovelles… Si els bessons la deixaven en pau! Però ni sabia llegir, ni tenia llibres ni res de res.

Quan va dir als pares, a l’hora d’esmorzar, que volia anar a l’escola gairebé van caure d’esquena a terra. “A l’escola?”. Li van dir que no podia ser de cap de les maneres, que ells no hi havien anat i que igual vivien bé. “I gastaries moltes espardenyes pujant i baixant”, va dir la mare per acabar la conversa.

Cada dia, a l’hora d’esmorzar, la Laura tornava a dir “vull anar a l’escola”. Cada matí els pares li contestaven que no.

Un matí que plovia i no es podia fer res al carrer, la Laura va tornar a dir que volia anar a l’escola i els pares van tornar a dir que no. La iaia, que mai havia dit res, va defensar la Laura: “Ja seria hora que algú de la família anés a l’escola i sabés llegir i escriure”.

Els pares es van passar la nit parlant-ne i, l’endemà, sense avisar, van baixar al poble i van tornar amb llibres, fulls de paper i unes espardenyes noves de color blau fosc.

La Laura no els va veure tornar, estava amb les ovelles i els bessons. A l’hora de dinar, es va endur la gran sorpresa. Ja tenia llibres i paper per escriure, començaria a anar a l’escola demà mateix. “Només hi aniràs tres dies a la setmana, no podem gastar tants diners i les ovelles i els bessons s’han de cuidar, la iaia no ho pot fer tot”.

Així es va fer. Dilluns, dimecres i divendres marxava amb un saquet de roba amb les coses de l’escola i una mica de menjar que la iaia o la mare li posaven en una carmanyola. Anava a la classe de les xiquetes i aviat va fer amigues, totes sabien més coses que ella, però aviat, com era molt intel·ligent i treballadora, es va posar al nivell.

Al cap d’uns anys, quan en tenia tretze, La Laura ja podia anar a l’escola tots els dies. Els bessons ja eren més grans i podien treure les ovelles a pasturar i donar menjar als altres animals. Era la millor alumna de l’escola de xiquetes i aquell curs ja acabava els estudis.

Un diumenge de juny, abans de dinar, la mestra es va presentar a casa de la Laura. Va estar més de dues hores parlant amb els pares i abans de marxar va voler saludar la Laura. Quan va marxar li va dir “Enhorabona” i la va mirar d’una forma especial.

Els pares li van explicar dinant. Aniria a la ciutat, viuria a casa dels pares de la mestra i estudiaria per a mestra.

Ara la Laura ja és mestra i està molt contenta de poder ensenyar als seus alumnes.

Sempre pensa en com li va canviar la vida poder anar a l’escola… I la sort de tenir aquella mestra que tant va confiar en ella.

El misteri de l’escola

Cicle Mitjà. Escola Joan Maragall de Ripoll (Girona)

EL MISTERI DE L’ESCOLA

Conte ve, conte va, i si no és mentida veritat serà. La Maria i l’Eudald eren germans bessons, tenien 8 anys i anaven a l’Escola Joan Maragall de Ripoll. A tots dos els agradaven molt els llibres. El que els agradava més era llegir contes d’aventures perquè s’imaginaven que ells eren els protagonistes i vivien cada història com un fet real. Llegien molt i també preguntaven i investigaven sobre tot el que veien en els llibres.

Aquest any estaven molt contents perquè a l’hora del pati obrien la biblioteca de l’escola i podien anar a mirar contes, remenar i llegir. S’ho passaven pipa. La Maria i l’Eudald eren els primers a la fila del bibliopati. S’afanyaven a esmorzar i, de seguida, entraven a la biblioteca.

Observaven i remenaven tots els prestatges. Però a la biblioteca de l’escola, hi havia un llibre que els nens i nenes no podien tocar, era un llibre prohibit. Tothom sabia quin era i on era. Deien que no es podia tocar perquè era molt antic i valuós, ja que explicava la història de Ripoll i també de l’escola. Només el podia agafar la mestra de la biblioteca.

—Sembla un llibre molt interessant, no sé per què no ens el deixen agafar —rondinava tothom.

Però vet aquí que un dia l’Eudald va decidir fer una trapelleria i va dir:

—Maria, agafem el llibre prohibit abans que torni la mestra?

—Això que vols fer no està bé —va respondre la Maria.

—L’agafo jo, però acompanya’m —va dir l’Eudald.

Els dos germans van anar cap a l’altra punta de la biblioteca on hi havia el llibre prohibit. Hi van anar a poc a poc per no aixecar cap sospita. Quan van arribar davant del llibre prohibit, l’Eudald va estirar-lo a poc a poc. Ningú podia notar que l’havien tocat. De sobte, però, va començar a bufar un aire fred, tan fred com el torb de la vall de Núria i darrere del llibre va aparèixer un túnel.

La Maria i l’Eudald es van mirar molt sorpresos, es van picar l’ullet i, sense que ningú de la biblioteca els veiés, van entrar dins el túnel. Tot era molt fosc, però els arribava una mica de claror i van poder veure que a terra hi havia un plànol. Era el plànol del túnel. La Maria i l’Eudald no s’ho podien creure. Era veritat o estaven somniant?

—Eudald, tinc por! —va dir la Maria.

—No passa res, això és molt emocionant —va respondre ell amb un somriure.

Mentre avançaven de quatre grapes per dins el túnel, van començar a trobar objectes antics: medicines, uniformes d’infermera i jaquetes de soldat, algun casc, bales i granades antigues.

—Què és tot això? —preguntava la Maria.

—Uf, no ho sé pas! Això és molt vell —va dir l’Eudald.

En aquell moment, va sonar el timbre per tornar a la classe i van sortir del túnel sense pensar-s’ho gens. Van posar bé el llibre prohibit i, com si no hagués passat res, van anar a la seva classe. No van dir res a ningú i la mestra de la biblioteca tampoc es va adonar del que havia passat. La Maria i l’Eudald es van passar la tarda pensant en el túnel i el que hi havia a dins.

A les cinc de la tarda, l’avi els va anar a buscar a la sortida de l’escola i van demanar-li que els expliqués, una altra vegada, històries de quan va lluitar a la guerra. L’Eudald li feia moltes preguntes perquè creia que aquell túnel tenia a veure amb la guerra en què l’avi havia lluitat de jove.

—Et van ferir alguna vegada, avi?

—Sí, una vegada i em van portar a l’hospital de sang que era a la vostra escola. Allà curaven els soldats ferits —va explicar l’avi.

—I com vas poder salvar-te?

—Es van construir túnels i refugis per amagar-nos.

—Encara existeixen aquests túnels? –va preguntar la Maria.

—Quan es va acabar la guerra, la gent se’n va oblidar i ja no sabem on són.

Aquella nit, l’Eudald i la Maria gairebé no van poder dormir: havien descobert un túnel de la guerra i la seva escola havia estat un hospital!

Desmuntem murs

Cicle inicial. Escola Bellpuig de Sant Julià de Vilatorta (Barcelona)

En un petit poble de Mèxic hi vivien dos bessons, la Guadalupe i en Jose. Des del pati de la seva escola, veien un mur gegant que els separava d’Estats Units. Els seus cosins, la Lily i en William, vivien just a l’altra banda. No s’havien vist mai en persona. Sabien coses que els explicaven els seus pares i havien vist vídeos i fotografies, però poc més.

La Guadalupe, que ja tenia deu anys, feia temps que pensava que era molt injust que un mur impedís que es trobessin amb els seus cosins. En va parlar amb en Jose i van demanar als seus pares fer una videotrucada a Estats Units per parlar amb la Lily i en William. Primer, les dues famílies van estar parlant i emocionant-se, feien temps que no s’escoltaven les veus. Després d’una estona van deixar als quatre infants sols, tal com havia demanat la Lupe.

Els quatre cosins van estar estona parlant i de la conversa es va anar tramant un pla que estaven disposats a portar a terme. Aquella nit els va costar agafar el son ja que tenien una missió difícil per a l’endemà.

Els bessons mexicans anaven a una escola petita on es barrejaven en una aula nens i nenes de diferents edats. Van demanar fer una assemblea de classe per parlar d’un tema important. Van explicar que volien lluitar per aconseguir obrir un accés a l’altra banda del mur. Els van parlar dels seus cosins que tenien l’escola a pocs quilòmetres de la seva. Si aconseguien obrir el mur podrien conèixer un altre país i molts nens i nenes.

La mestra va estar contenta amb la iniciativa, però veia molt difícil aconseguir canviar la mentalitat dels que governaven. Ella també hi tenia família a l’altra banda del mur i va decidir donar suport als seus alumnes demanant una reunió amb l’alcaldessa del poble. Aquell mateix dia, en William i la Lily es van moure per la seva escola, que era molt més gran i van enganxar cartells convocant a una reunió per parlar d’una idea important.

La reunió va tenir èxit i van aconseguir convèncer molts companys que calia fer alguna cosa per trencar aquesta barrera entre Mèxic i Estats Units.

Amb el suport dels companys, les famílies i mestres, aquella lluita es va anar fent grossa. Van sumar forces entre les dues escoles, es van celebrar manifestacions pacífiques, van mobilitzar als alcaldes i alcaldesses dels pobles i ciutats que estaven situats a prop del mur, van sortir a la ràdio i la televisió a fer soroll… Fins que unes setmanes després van dur a terme el seu pla secret.

Quan encara era fosc, l’alumnat de les dues escoles amb tota la gent que havien convençut, es van trobar a banda i banda del mur. L’àvia d’una nena de la classe d’en Jose i la Guadalupe, que era molt sàvia i coneixia molts trucs; va elaborar una pasta que desfeia el ciment. Grans i petits van anar untant el mur amb la pasta màgica i amb sorpresa van comprovar que podien anar traient fàcilment les pedres del mur. Un fuster d’Estats Units va arribar a la trobada a una escala gegant de fusta que els permetia arribar a les pedres més altes.

Cada vegada se sumava més gent dels dos països per ajudar a treure pedres. Unes pedres que els alcaldes i alcaldesses van decidir que servirien per arreglar les cases que ja estaven una mica velles o derruïdes. Aquelles imatges van fer la volta al món per la televisió i les xarxes en qüestió de minuts. Va haver-hi molts nens i nenes d’altres racons del món on hi havia fronteres i murs, que mentre veien aquella revolució pensaven que el dia següent en parlarien a l’escola i qui sap… potser podrien fer alguna cosa…

No totes les pedres del mur entre EUA i Mèxic van servir per reparar cases, n’hi va haver un grapat que van servir per fer una bonica escultura dels quatre cosins que van atrevir-se a trencar murs i van canviar la vida d’un trosset de món.

Per a les escoles interessades, les bases del premi Pilarín Bayés del 2026 sortiran a l’octubre a la web https://www.premipilarinbayes.org/