Opinió

Contra els qui estan en contra… de l’escola

Revisava el pròleg sobre L’escola entre la pandèmia i les lleis quan em topava, en un diàleg sobre l’ESO, amb l’enèsima negació que la pedagogia o la didàctica tinguin lloc a l’ofici d’ensenyar i, tot seguit, amb un llibre –d’un nou professor descol·locat– que parla del “ramat” d’estudiants i de la seva afició a “bordar”. Una coincidència de pur atzar però que, preocupat encara per l’ofici, em provocava irritacions neuronals.

Res de nou entre reflexions farcides d’experiències terribles sobre els estudiants analfabets i les cadires que volen per les finestres, així com la conclusió anticipada que si tornéssim a l’escola d’abans tot aniria millor. Res de nou, si no fos pels temps complexos que també l’escola viu i les noves-velles necessitats educatives d’infants i adolescents.

El que em va fer tremolar és haver de discutir eternament sobre els dos grans arguments del sector conservador (amb vestits de progres). En paraules seves: “S’atén tant a la diversitat que s’abandona als que sí volen estudiar”; “el coneixement es posa en qüestió i ara només importa l’alumne”. Arguments que no aguanten un debat seriós però que esdevenen veritat si els col·loques al costat de les dificultats materials i organitzatives en les que han de treballar una part significativa del professorat. I, encara més, si les poses en el carro de les opcions polítiques que mai acceptaran que l’educació sigui un servei públic, amb la pretensió de construir societats millors.

Se suposa que tots els companys i companyes de la secundària saben el que és un sofisma. Discutir sobre fal·làcies només porta a situar-se entre falsedats. La qüestió de la diversitat, de la diversitat de diversitats que hi ha en una aula, passa en primer lloc per reconèixer que existeix i que la política educativa consisteix a pensar de quina manera justa i efectiva l’atenem. Que agradi o no agradi treballar amb determinats alumnes no pot conduir mai a demanar que ens els treguin de la nostra escola. Qui demani això ha de proposar com pensa que han de ser atesos aquests diversos i oferir-se voluntari per atendre’ls.

No és acceptable defensar l’homogeneïtat com a condició per fer classe i esdevenir una bona escola, i tampoc puc reclamar que l’administració em garanteixi que podré fer la meva classe amb calma

Podem discutir tot el que calgui sobre les maneres efectives d’organitzar l’escola al voltant de les diversitats i, també, quin és el nombre i els colors de les peces del puzle que són possibles a cada escola (prèvia anàlisi de la flexibilitat institucional a construir). Sabem que la diversitat és un repte organitzatiu (ens han de deixar fer l’escola necessària i possible) i una qüestió d’adequació de recursos (personalitzar l’educació significa garantir la dosi necessària d’acompanyament). Però el que no és acceptable és defensar l’homogeneïtat com a condició per fer classe i per esdevenir una bona escola. No puc reclamar que l’administració em garanteixi que podré donar la meva classe amb calma.

La dificultat d’abordar la complexitat educativa porta (a banda de reclamar els recursos) a omplir el dipòsit docent de creativitat educativa compartida, a pensar junts què podem canviar i com podem descobrir les millors formes de continuar educant mitjançant l’aprenentatge, la relació i la presència adulta (l’aportació de l’escola a les vides infantils i adolescents). És lícit que un professional reclami poder ensenyar l’oració subordinada de relatiu. A condició que no demani el poder perquè l’alumnat estigui obligat a aprendre-ho. Ha de posar l’entusiasme i la metodologia adequades per aconseguir-ho, sense poder suspendre. L’escola és un servei públic, que paga amb diners públics a professionals que han de posar les seves capacitats al servei de construir oportunitats educatives per a tothom, no només dels bons alumnes. Res a veure amb un negoci privat que forma elits.

L’altre argument també cansa. Insistir en la idea que pensar en l’alumne és oblidar els continguts és tornar a la vella imatge de l’escola i el professorat omplint cervells buits, sense reparar ni en la diversitat de caps. No esgotaré la paciència de la lectora o lector parlant del rotllo de les competències ni del vell aprendre a aprendre. Tan sols recordaré que eduquem-ensenyem personatges singulars, de grups diversos, que ni aprenen de la mateixa manera ni en tots els moments de la seva vida evolutiva tenen les mateixes disponibilitats per aprendre i els bagatges socioeducatius de família i de classe que porten quan entren a l’aula no són els mateixos. Es pot negar que la terra és rodona, però si et poses a caminar en línia recta algun dia tornaràs al mateix punt de sortida. L’únic problema és que no podem oblidar la mortalitat escolar que generarem en el nostre caminar.

L’escola és un servei públic, que paga amb diners públics a professionals que han de posar les seves capacitats al servei de construir oportunitats educatives per a tothom, no només dels bons alumnes.

En un món divers, complex i canviant, alterat encara més per les pandèmies, no crec que sigui molt coherent ni pragmàtic defensar que l’escola no ha de canviar. En un d’aquests diàlegs que citava, un dels participants –professor de música– es va enfadar perquè li suggeria que, potser, havia de començar per fer la llista de preferències musicals a partir de les llistes del Spotify del seu alumnat. El solfeig, sense més discussió, continuava sent important i a ell no li pagaven per discutir sobre la Rosalia. L’essència de l’educació musical no deu estar en ajudar a descobrir per què val la pena sentir-la, escoltar, estimar-la? No em va acceptar ni discutir sobre Malher quan estan enamorats…

Ens podem desesperar tot el que vulguem. Però el món al qual hem de donar resposta, en el que vivim i viu el nostre alumnat, és el que és. No es tracta de resistir-se, de ser més conservadors encara que una part de la societat. Es tracta de reconèixer la necessitat d’evitar que les distàncies entre l’escola i la vida es vagin engrandint. L’única resistència obligatòria ha de ser contra la deshumanització i contra la segregació que generen les noves societats.

I, si em permeteu, tot i que això forma part d’allò molt discutible, acabaré com acaba el llibre citat, ara traduït: “L’escola és el territori per obtenir les dosis bàsiques de felicitat, més enllà de com sigui de complicada la seva vida a les famílies, al barri”