Opinió

Cooperativisme, un marc idoni per a l’educació

Principis cooperatius de la Societat Equitativa dels Pioners de Rochdale [primera cooperativa de la història]

5. Les cooperatives proporcionen educació i formació als socis, als representants escollits, directius i empleats perquè puguin contribuir de forma eficaç al desenvolupament de les seves cooperatives. A més a més, informen al gran públic de la naturalesa i beneficis de la cooperació.

Fa poques setmanes i en el marc del cicle “Som adults?”, que organitza el CCCB, Josep Maria Esquirol es preguntava de quina manera podem intervenir en el procés de maduresa dels alumnes i quins són els fruits que ha de generar el seu assoliment. No és casualitat que ho fes, ja que l’educació es troba avui dia en un enforcall (com gairebé sempre), aquell en front del qual hem de decidir-nos entre posar el focus en el procés o en el resultat final que se’n desprendrà.

L’educació és un assumpte subtil que, per tant, no ha d’aspirar a certeses irrefutables, ans al contrari, ha de dur a terme la seva labor als marges, en terrenys lacustres on tot està en permanent transformació. Per tant, els qui tenim a veure amb l’educació cal que assumim que casa nostra és oscil·lant i que la bastida mai no la desmuntarem.

En aquesta dimensió del fet educatiu entesa com a procés, és on hi ha de jugar un paper important en els propers anys el cooperativisme. L’Escola cooperativa s’autodefineix com a dinàmica i transformadora, i no per inèrcia o atreta per la nomenclatura bensonant dels nostres temps, sinó perquè la flexibilitat és part inherent d’aquest model empresarial, i és el que permet entomar els embats del dia a dia. Els principis fonamentals d’una cooperativa també s’assenten en sorramolls, si entenem com a tals les arestes d’una realitat permeable i canviant i la voluntat d’habituació dels qui la conformen.

El cooperativisme, doncs, disposa per tradició de les eines necessàries per a conviure o, més ben dit, per viure en el desenrotllament, en la mutació que entén el dia a dia com un continuum. L’educació ha trobat en aquest marc un aliat capaç d’acomodar les exigències de projectes de centre obligats a acarar la seva feina com a una obra en curs. En aquest sentit podríem parlar de dues interseccions fonamentals entre cooperativisme i educació.

Descabdellament

Si educar és seguir un procés i el cooperativisme existeix perquè és dinàmic, la convivència d’ambdós permetrà desfer el cabdell, que sovint s’entortolliga, i desenvolupar programes complexos que han de respondre a la complexitat de les relacions amb els altres i amb un mateix. Un projecte educatiu transformador requereix models de gestió flexibles amb una visió de món clara (potser aquesta és uns de les poques certeses que ha d’autoexigir-se l’escola del segle XXI) i amb uns valors que esdevinguin sitja on pouar quan sigui necessari.

Tanmateix, els valors del cooperativisme, valors universals, d’altra banda, fan la funció de canal per a la transmissió dels mateixos perquè permet filtrar-los, abans que explicar-los, mitjançant el treball i la manera d’afrontar la feina i la condició d’educador o d’educadora. La retòrica és substituïda per l’exsudació i, és clar, l’efecte és punyent perquè reporta el coneixement a les emocions.

Formació

Educar-se és formar-se, això és, adquirir una forma com a persona. Una persona que pugui desplegar la seva visió de món amb llibertat. El mestre ha de tenir en compte dues coses per a abordar aquesta tasca amb èxit: una, el seu rol d’orientador que haurà d’esbrinar quin és el camí de formació que ha de seguir cada alumne/a, que serà diferent en cada cas, és clar. El mestre com a cartògraf que dibuixa l’itinerari més ric, potser no el més curt. En segon lloc, el mestre ha de suscitar en els alumnes l’interès per la reflexió entesa com a “flexió cap endins” que ha de posar en dubte les certeses pròpies i que desembocarà en una mirada crítica d’allò que conforma la societat. Com ha apuntat Enric Prats o el propi Esquirol, l’escola no ha de concedir a la societat tot el que n’espera d’ella, sinó pensar quina és la societat que vol i què pot fer per a caminar en aquell sentit.

En tots dos casos la forma cooperativa se sent en disposició de sustentar estructures de gestió amb prou personalitat per a desplegar estratègies tan ambicioses i ten necessàries.

Esquirol parlava de generositat com a eix que explica i genera, a la vegada, confluències i vincles entre el que passa a les aules i el que hi passa fora. En temps de infinitat de teories educatives, poques propostes han generat tan consens com l’eficiència del treball cooperatiu entès com a predisposició a donar als altres allò que tu tens, de la mateixa manera que el cooperativisme neix fa 170 anys amb el manament d’afavorir el desenvolupament sostenible de les seves comunitats.