Entrevista

“Crida l’atenció l’absència d’educació mediàtica en nens de 12 o 13 anys”

Nieves Corral, doctora en Comunicació i professora ajudant a l’Escola Autònoma de Direcció d’Empreses de Màlaga, creu que el cinema està infrautilitzat en l’educació. Per això, entre altres raons, ha escrit Cine español, infancia, memoria histórica. Propuesta didáctica, un llibre en forma de manual amb propostes concretes per treballar la visió de la infància durant el franquisme i els primers anys de la transició. Corral lamenta la falta d’ajudes per editar el text, i de la representació d’aquells anys destaca el perill de l’oblit com “s’anul·len les arrels” dels nens. “La memòria és l’únic paradís del qual no podem ser despullats”, sosté. “No podem saber on anem si no sabem d’on venim”.

Explica’ns una mica el llibre. D’on sorgeix i què aborda?

Sorgeix com a fruit de la meva recerca doctoral, que vaig fer fa dos anys. Tracta d’explorar una sèrie de qüestions en forma i contingut d’un conjunt de pel·lícules espanyoles realitzades entre 1978 i 2015 que prenen com a referència el context de la dictadura franquista i els primers anys de la transició política. A través del llibre faig una revisió bibliogràfica per donar suport a la importància de l’alfabetització audiovisual a les aules. Plantejo tretze guies didàctiques que poden ser utilitzades de forma transversal a qualsevol àrea del coneixement. No només Història, també Literatura, Filosofia… Com una mateixa pel·lícula pot treballar-se de diferent forma amb la col·laboració del professorat dels ensenyaments de secundària i batxillerat.

Podem aterrar aquestes propostes? Un exemple de proposta didàctica.

Per exemple, a la pel·lícula Pa negre, dirigida per Agustí Villaronga, es poden abordar des de la literatura i el cinema a les diferències entre un text escrit i un audiovisual. Sempre se sent a la gent dir “jo prefereixo el llibre” o “jo prefereixo la pel·lícula”. No es tracta de triar. Són dos mitjans expressius diferents, cadascun amb les seves característiques, i convé ensenyar als estudiants que es tracta de mons diferents. Cadascun té les seves particularitats, els seus trets, i no resulta positiu infravalorar un en detriment de l’altre.

Cadascuna de les unitats didàctiques presenta una contextualització de la pel·lícula i després vaig explicant les activitats que es poden desenvolupar, en forma d’exercici pràctic d’aprenentatge actiu, exercici auditiu, de reflexió. Fem reflexió grupal entorn de diferents aportacions que jo vaig fent. També es pot treballar la creativitat individual o extreure determinades seqüències de la pel·lícula per exercitar la teatralitat, que els alumnes siguin capaços d’escriure un petit guió partint d’una seqüència i el representin en forma de teatre.

Què et va motivar a escriure aquest llibre? Havies detectat una falta de formació en cinema en el sistema educatiu o que no s’estava utilitzant amb tot el potencial que pot tenir a les escoles?

Fa bastants anys que estic preocupada per aquesta qüestió del cinema en l’educació. Des que estava acabant la meva llicenciatura em va interessar, perquè una professora ens ho va comentar de manera temàtica en una assignatura. El 2011 va començar a preocupar-me. Fa un parell d’anys vaig impartir un taller de cinema i fotografia i em vaig adonar de l’absència d’alfabetització mediàtica en xavals de 12-13 anys. Llavors, partint del contingut de la meva tesi, després de dos anys de reflexió, va sorgir la idea de plantejar aquest llibre. En aquests anys he llegit molt sobre l’escassa competència mediàtica a les aules. Molts estudis ho recullen, però fan falta propostes concretes per portar el cinema a les aules. L’any passat vaig assistir a un Congrés de Granada i hi havia professors de secundària i batxillerat que em van comentar que hi havia dificultat per trobar materials, propostes concretes per portar el cinema a aquests nivells d’ensenyament.

Parles de secundària i batxillerat. Aquesta és l’etapa bona per introduir el cinema?

És en aquestes etapes quan es treballen els continguts que jo abordo en aquest llibre, com  Història o Filosofia, quan en general la població adolescent està en aquest procés de maduració personal cap a la vida adulta. Durant la infància resultaria més complex tractar aquests temes, però amb 13 o 14 anys ja estan més preparats per comprendre aquests conceptes, les estratègies que entren en el marc audiovisual.

El cinema com a eina didàctica funcionaria també per primària o té uns codis potser una mica més apropiats per als més grans?

Crec que es podria ajustar, però jo ho enfoco a la memòria històrica, aquest tema igual resultaria més complicat per nois menors de 13. Es podria utilitzar per altres temes com el bullying, etc.

Amb caràcter general, com es parla de la memòria històrica al cinema espanyol?

Segons he apreciat a la meva tesi, en línies generals es recull una absència dels cognoms dels nens. S’ignoren els antecedents familiars amb els quals s’identifiquen les persones, és a dir, els cognoms. D’aquí el meu interès en la memòria. El cinema s’ambienta en espais de repressió, de violència, d’exaltació de valors ideològics associats al context que prenc com a referència, la dictadura franquista i els primers anys de la transició, però el que em va cridar l’atenció va ser aquesta anul·lació de les arrels. Vaig interpretar que es pot tractar d’un intent dels guionistes de posar en relleu aquesta anul·lació que sofreixen avui dia les persones adultes que lluiten per la recuperació de les seves arrels.

T’he llegit: “Els nens al cinema han estat ignorats en els estudis científics”. Què vol dir això?

He observat aquests anys que els nens estan com anul·lats. No la seva representació al cinema, tenim moltes pel·lícules que representen la infància en aquest context, sinó en estudis científics de la representació de la infància al cinema. En el meu procés de documentació diferents autors posen de manifest l’escassa cabuda dels nens en revistes acadèmiques o llibres.