Opinió

De l’ESO al caos

Portem unes setmanes en les que les aigües de l’escola secundaria viuen agitacions múltiples. Un dia perquè l’oferta de places de cicles formatius i la demanda no quadren. Un altre perquè reapareixen les xifres de repetidors i continuen sent igual de desproporcionades que sempre. Al següent, les quantitats tenen a veure amb la pujada o baixada de l’abandonament escolar precoç. De tant en tant, reapareix el debat sobre les escoles de “noves” oportunitats (encara sota el títol de “segona oportunitat”). I, per acabar, apareix la hipotètica reforma de l’intocable batxillerat.

El mapa impressionista no deixa de ser el que és i, si la suma de totes aquestes qüestions ajuda a que tots plegats fem una lectura de la realitat més ajustada, l’enrenou haurà servit. Tot i que cada color continua sent d’alguna tribu i no sé quants professors de derivades tenen interès amb els adolescents que no fan res ni a quants tecnòlegs els preocupa la pèrdua del desig de saber. De la mateixa manera que els estudiosos es dediquen a definir tipologies i categories en lloc d’ajudar a descriure i comprendre situacions canviants. El problema principal, però, és que els professionals i l’administració fraccionada de cadascuna d’aquestes parcel·les de problema, inventa i proposa la seva pròpia solució, lluny d’una mínima comprensió global.

Mirant de superar l’escepticisme que sovint ens atrapa a la gent gran, m’atreveixo a suggerir una mena d’índex de preocupacions a compartir i algunes coordenades de les respostes per acabar sent mínimament útils. Cadascú pot mirat després la seva parcel·la, però no podrà oblidar que forma part d’un puzle. Cadascú mirarà de donar la resposta oportuna, però no podrà oblidar les respostes que ja sabem que no serveixen.

Les primeres fotos de l’àlbum quan s’acaba l’escola

Les primeres dades a tenir i compartir no són quants graduen o no en acabar l’ESO, sinó en quina situació acadèmica han arribat al final de l’escola obligatòria (sovint el final de la condemna d’aguantar-nos mútuament). La foto ha d’indicar alguna dada més sobre les vides que, durant molts anys, han estat en les nostres mans. Si més no, l’edat amb la que acaben, si estan o no en la seva generació escolar, les repeticions. A més, com tot va per barris, tot ha de tenir una lectura escola per escola, territori per territori, contrastada amb els diferents professionals que estan a la comunitat. De bona part del nostre alumnat ja no en sabrem res quan arribi setembre.

Un sector (de pares i professionals) està feliç si es matriculen en algun batxillerat. De moment no cal amoïnar-se. Al gener, per continuar tranquils, no cal investigar. Però, sabem quants han desconnectat i desaparegut i quantes malviuen a les aules? Si l’oferta de cicles coincideix amb els desitjos dels que han iniciat aquest tipus de secundària tot sembla anar sobre rodes. De no ser així, és possible que li trobin atractiu al nou context escolar que els ha tocat o que passin al mode de desconnexió. Però no oblidem que els atractius dels cicles també són fràgils en un moment de la vida perdut i ple de desorientacions i estímuls canviants. Què sabem de la taxa de retenció no emmascarada (els que continuen venint realment) i dels que accedeixen al títol?

Descriure vides canviants

Si aparquen les dades per pensar què fer, hem de mirar vides. Són adolescents, postadolescents i semijoves que construeixen una relació amb els aprenentatges, el descobriment del que són i la imaginació del que volen ser, que queda fora de l’escola com a territori d’obligacions, però pot formar part dels territoris de l’acompanyament i l’orientació. Per parlar del final de l’ESO recuperaré una de les meves velles fotos:

Arriben als setze anys. Van progressivament acabant la seva adolescència. Termina el temps d’escola obligatòria. Comença una transició en la que, poc a poc, anar a classe no serà el centre de les seves vides. Però, apareix un punt crític: ja no està ni pot estar clar què volen fer amb les seves vides el curs següent, no sempre estaran disposats a fer el que els adults hem previst. En molts moments, allò que ells i elles sembla que volen fer i el que nosaltres -amb no massa criteri- volem que facin, entra en desacord. En alguns moments o durant un cert temps, una part significativa dels adolescents sembla quedar-se varada a la sorra i, aturats, miren l’horitzó, amb una suposada calma que ens irrita o immersos en una total confusió. No tenen clar que és el que ara els cal fer amb la seva vida.

Al final, un grup significatiu de nois i noies adolescents acaben sense especials dificultats escolars i sense conflictes significatius amb l’escola. Però res garanteix que continuaran sent eternament bons estudiants (en algun moment apareixeran necessitats d’orientació i suport). Un altre grup tenen resultats acadèmicament positius (estan en les nostres estadístiques positives), però han tingut recorreguts escolars amb diverses dosis de tensió, d’infància o d’adolescència. En alguns casos, han estat reorientacions pragmàtiques destinades a graduar i acabar bé. Molts no suportaran sense més el mateix tipus d’escola. La reorientació d’uns altres és provisional i fràgil.

També tenim el grup dels que han arribat en total conflicte vital amb l’escola. Arriben al final de la seva adolescència confrontats amb diversos malestars, una part dels quals estan derivats de la confrontació amb l’escola. Qualsevol nova proposta haurà d’oferir possibilitats de calma.

Uns i altres, en algun moment, demanen parar-se. No vull més escola, no vull més escola com aquesta, vull viure la meva vida, estudiar no serveix per res, no vull estudiar per viure en aquest món….

Uns i altres seguiran recorreguts més fàcils o més complicats. Continuaran, es pararan, desapareixeran, trobaran nous al·licients i tornaran. Connectaran les seves vides joves amb nous aprenentatges i, emancipats dels seus adults, aniran cercant el seu singular lloc al món.

Resum d’accions conegudes

Com que ja he dit que tot va per barris m’estalvio recordar que les fotos tenen més o menys colors segons la condició social. Molts i moltes no tenen ni la remota possibilitat de ser excel·lents estudiants de batxillerat. Les dades escolars finals continuen indicant que l’escola segueix al servei de la reproducció social.

Podríem no augmentar el garbuix? Recopilaré breument una part d’allò que ja sabem que cal fer:

• Conèixer les dades de la realitat escolar de cada alumne, de cada grup abans de que acabi l’ESO i compartir-la amb els professionals de la intervenció socioeducativa de cada territori per planificar les transicions.

• Fer real el “consell orientador” (legalment obligatori) de final de l’ESO, començant el curs anterior i fent possible que l’alumne vagi coneixent recursos i professionals que podran estar al seu costat quan marxi de l’escola.

• Garantir el seguiment local de les situacions escolars en les que es troba cada generació, si més no un curs més.

• Organitzar de manera coherent les ofertes d’escolarització “alternativa” (noves o velles oportunitats) abans que desapareguin de l’escola, de duració flexible fins reconnectar els desconnectats amb alguna continuació d’aprenentatge. (Tampoc estaria de més pensar com l’escola de secundaria genera menys “residus”, però això és tema d’un altre debat).

• Proposar que les ofertes “ocupacionals” d’Educació, Treball, fundacions i bancs diversos tinguessin alguna coherència temporal i estiguin disponibles just quan els adolescents i joves estan disposats a fer-les servir.

• Construir una veritable tutoria jove (res de tutela) en la secundària postobligatòria

I, per suposat, ajudaria una mica poder vendre als joves algunes dosis de futur en positiu, començant pel laboral.