Opinió

Després de PISA

Sense qüestionar el rigor i la meticulositat amb què s’han elaborat i passat aquestes proves, cal posar les coses al seu lloc i reafirmar que les dades que aporta PISA són per damunt de tot un indicador que assenyala una tendència (en aquest cas negativa), un termòmetre valuós que ni fa un diagnòstic de les causes de la situació, ni indica els camins a seguir per millorar-la. En tot cas, sí que ha servit per destapar un debat ben viu a les xarxes socials, però massa dèbil fora d’aquests nínxols, i podria ser una oportunitat per corregir algunes derives poc contrastades, per potenciar determinades prioritats indiscutibles, per combatre amb decisió les vertaderes causes d’un sistema educatiu poc eficaç en el compliment de les seves finalitats, per dibuixar un horitzó, a poder ser consensuat, que injecti il·lusió i doni seguretat a una ciutadania i a uns actors desorientats i sovint desanimats i perplexos.

A l’hora d’esbrinar els perquès d’aquests mals resultats, l’accent es podria fixar en tres factors d’ordre diferent:

En primer lloc, la situació de crisi, el desconcert, no és exclusivament escolar, sinó que afecta la societat catalana en general. Quin és el model de persona que es proposa a les famílies a l’hora d’ajudar els fills a fer-se grans? Un individu que, per damunt de tot, sigui adaptable i flexible, que defugi tant com pugui les estructures tradicionals, començant per la mateixa família, que encotillen i generen vincles dels quals és difícil desprendre’s, que renunciï al valor de l’experiència, considerada inútil en aquest món accelerat, i no es deixi enlluernar pels projectes a mitjà i llarg termini perquè acaben esdevenint elements de repressió i control; que emfatitzi la llibertat i la independència personals fins al límit de la indiferència envers els altres i que es prepari per a una societat on regnen la competència, el canvi permanent i la incertesa; una persona sense vincles, sense límits, sense dependències. Les famílies han vist com es demolien els repertoris acostumats sobre com educar els fills mentre els arriben orientacions i proclames contradictòries de suposats experts i l’escola ha anat perdent centralitat, es posa en dubte la professionalitat dels docents i es confia més en internet que en els sabers formalitzats en el currículum.

La situació de crisi, el desconcert, no és exclusivament escolar, sinó que afecta la societat catalana en general

Segonament: múltiples recerques internacionals han confirmat una vegada i una altra que el factor més explicatiu dels resultats escolars, estadísticament parlant i salvant totes les excepcions que facin al cas, són les variables relacionades amb l’entorn familiar, és a dir, el capital econòmic, social, cultural i relacional de les famílies, no pas les capacitats individuals, les que més pes tenen en les possibilitats formatives dels infants i joves. Dit d’una altra manera: són la pobresa i les desigualtats, que tendeixen a transmetre’s de pares a fills, les causes més sostingudes de l’abandonament escolar prematur, de la no obtenció del graduat, del no assoliment de les competències considerades bàsiques.

De rebot, aquesta constant col·loca en el seu lloc tant la pedagogia com el voluntarisme si no formen part d’una política social que es proposi seriosament de combatre-les. Una pobresa i unes desigualtats que, a més, tenen també una dimensió territorial (aquells barris o ciutats senceres percebuts com a perilloses, insalubres, sense els equipaments ni els serveis que els pertoquen, amb dèficits de transport públic, amb un urbanisme degradat i un nombre significatiu de població dependent o vulnerable) i un fort component d’immigració estrangera. És en aquest marc que adquireixen tot el seu sentit les paraules del futur president Maragall pronunciades fa més de vint anys: “El més important és aconseguir barris segurs i escoles dignes. Aquest és el secret. Només amb tranquil·litat als barris, amb seguretat i habitatges dignes, es poden enfocar correctament els temes. Amb escoles dignes, no amb aquesta dualització entre escoles solució (les privades) i escoles problema (les públiques)”.

Són la pobresa i les desigualtats, que tendeixen a transmetre’s de pares a fills, les causes més sostingudes de l’abandonament escolar prematur

El tercer factor seria, clar, les polítiques públiques d’educació d’aquests darrers anys, des de 2009, per posar una data, l’any de l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya, que ha donat prioritat a l’autonomia dels centres, que es concreta en la gestió del currículum, en l’adopció dels mètodes pedagògics que consideri més adients i en la gestió dels recursos humans, de manera especial en la provisió dels llocs de treball específics perfilats; l’enfortiment de les competències de les direccions en detriment dels consells escolars i dels claustres de professorat; l’èmfasi en les avaluacions, tant les mostrals (tipus PISA) com les censals (les de competències bàsiques); i l’impuls a la innovació, molt vinculada a la digitalització, al benestar personal o a programes com el d’Escola Nova 21.

Per altra banda, en aquest període s’ha anat consolidant la triple xarxa de centres (públics, privats i privats concertats), s’ha donat un procés accelerat de segregació escolar vinculat a la lliure elecció de centre per part de les famílies, s’ha generat un profund sentiment de greuge en els centres públics, com posen en evidència l’existència de tants mòduls prefabricats, s’ha forçat la inclusió de l’alumnat amb necessitats educatives especials sense dotar-la dels recursos personals necessaris i, en els currículums oficials, s’ha posat més l’accent en la nomenclatura (situacions d’aprenentatge, competències –clau, específiques, transversals-, perfil competencial de sortida, indicadors operatius…) que en els sabers pròpiament dits. I, en fi, els diners esmerçats en educació mai han arribat al 6% del PIB que propugnava aquella llei i, percentualment, sempre han estat a la cua de les Comunitats Autònomes espanyoles i dels països de la Unió Europea, fet que impedeix mesures com la reducció de ràtios on més es necessita, un servei de menjador universal i gratuït, una xarxa d’educació de persones adultes suficient i adaptada als temps que corren, etc.

S’ha donat un procés accelerat de segregació escolar vinculat a la lliure elecció de centre per part de les famílies

La primera reacció del Departament d’Educació fou la de proposar deu mesures per revertir aquesta situació, entre les quals destaquen: la voluntat d’assolir un pacte polític amb els grups parlamentaris per almenys dues legislatures; la creació de l’Agència d’Avaluació i Prospectiva; la priorització dels aprenentatges de la lectura, l’escriptura i les matemàtiques; repensar el model i els recursos per a l’acollida d’alumnat estranger. A més, la consellera Simó va expressar públicament que els centres educatius necessiten confiança, suport i desburocratització; que no s’ha aconseguit compensar els dèficits vinculats a la pobresa; que cal focalitzar les inversions i les intervencions a fer… De la primera reunió amb els grups parlamentaris n’ha sortit la decisió d’encomanar a una comissió de docents que amb dos mesos facin una proposta doble: les mesures a prendre aquest mateix curs i les que caldrà endegar a mitjà termini.

Amb aquesta voluntat de prioritzar, concretar i focalitzar, vet aquí algunes propostes:

1. El Departament d’Educació, a través de les proves de competències bàsiques que es passen sistemàticament des de fa uns anys a tots els alumnes de 6è de primària i de 4t d’ESO, disposa d’un coneixement suficient i sostingut de les potencialitats i els dèficits de cadascun dels centres educatius catalans. Per què no es fa un pla de millora personalitzat i consensuat amb la comunitat educativa, singularment amb el seu professorat, amb l’assessorament i el suport de la inspecció?
2. Prioritzar l’ensenyament i l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura hauria de ser un objectiu absolutament primordial. Sabem que és l’instrument bàsic per treballar totes les matèries i per estimular el desenvolupament intel·lectual. Alguns docents han fet una lectura incorrecta de pedagogs com Maria Montessori, Ovide Decroly o Célestin Freinet, quan tant l’una com els altres van fer una planificació sistemàtica i coherent d’aquest aprenentatge. Cal que el Departament doni orientacions clares als mestres d’educació infantil i primària, que es doni temps a la lectura individualitzada i quotidiana, a la lectura col·lectiva i en veu alta, a l’escriptura pautada, a l’ús de les biblioteques escolars…
3. És imprescindible parlar d’immigració. Si sabem que el 25% dels residents a Catalunya, o més del 50% dels infants nascuts a la província de Girona el 2022, ells o els seus pares, han nascut a l’estranger, aquest és un fet que per força ha d’impactar en el sistema i més quan hem pogut comprovar que l’ascensor social s’ha encallat. N’hem de parlar, entre altres coses, perquè és un debat que és al carrer i que, ara com ara, monopolitza l’extrema dreta. La lluita contra la segregació i la guetització escolar ha de ser molt més decidida i contundent; l’aprenentatge de les llengües oficials per part d’aquest alumnat no es pot quedar en un nivell estrictament comunicatiu i això necessita un acompanyament d’anys, dins i fora de l’escola; ajudar-los a conèixer el que ja és i serà el seu país i encomanar-los el sentiment de pertinença plena ha de ser també tasca de l’escola; necessitem més temps i més recursos per evitar que els índexs de no graduació i de no assoliment de les competències bàsiques impactin de manera brutal en els alumnes d’origen africà, tal com ens diuen les dades disponibles; lluitar contra tota mena de discriminació i fomentar el coneixement i la relació entre tots els infants i joves i les seves famílies.
4. Sabem prou bé que amb l’escola no n’hi haurà prou per assolir els objectius que es proposa el sistema educatiu. Necessitem eixamplar el temps d’educació més enllà de l’escola, especialment per aquells infants i joves que no poden comptar amb l’ajut de les seves famílies o que viuen en entorns marginals o degradats. Tenim l’eina: els plans educatius d’entorn, en conveni amb els ajuntaments i implicació de les entitats de lleure, esport i cultura dels municipis de Catalunya. El que falten són els recursos necessaris per arribar al 100% de la població i el convenciment que l’esport, les arts, els espais de conversa i de lectura, l’excursionisme, el lleure educatiu, les activitats extraescolars… són importants per reduir les desigualtats i eixamplar les oportunitats de tothom.