Aquest pensador gal·lès (1872-1970) va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1950 per la profunditat dels seus textos i el seu humanisme. Russell va ser un liberal progressista en el més noble sentit de la paraula, res a veure amb la tropa de polítics actuals que perverteixen aquest terme per encoratjar les polítiques neoliberals i conservadores més dures. Deixem la filosofia, i ens centrem en les seves aportacions educatives, recollides sobretot en el seu assaig Sobre educación (Espasa, Madrid, 1998) –amb especial referència a la primera infància–, i que continua sent d’una enorme actualitat.
D’on li ve a Russell la preocupació per l’educació? De dos esdeveniments que van marcar la seva biografia: la Primera Guerra Mundial, quan es va adonar que les escoles convencionals fomentaven el militarisme. “Les escoles públiques, a fi d’aconseguir homes disposats a lluitar, havien de promoure l’estupidesa”. El segon va ser el naixement dels seus fills. Davant de la insatisfacció de l’educació autoritària vigent, juntament amb la seva esposa Dora van decidir obrir la seva pròpia escola, amb el nom de Beacon Hill, a la qual enviar els seus dos fills. Un centre amb caràcter experimental, amb poc alumnat en règim d’internat i externat, situada en plena naturalesa, seguint el llegat de les escoles actives i lliures de l’època. Una experiència que Russell va dirigir des dels seus inicis, el 1927, fins al 1934, prenent el relleu Dora durant una dècada més.
Les idees educatives d’aquest humanista es condensen, sumàriament, en aquests deu punts.
1/ Oposició frontal a l’escola de l’Estat i de l’Església. Segons ell, els seus ensenyaments impedien el desenvolupament de la intel·ligència, la llibertat i independència de criteri de la ciutadania, sotmesa a l’adoctrinament i la propaganda: de l’Estat, en fomentar el patriotisme, el militarisme i el nacionalisme; i de l’Església, per perpetuar el dogma i la superstició, negant l’accés a la veritat i a la felicitat. “El nacionalisme i el cristianisme s’imposen així en les ments dels ciutadans de molt jovenet, quan encara no tenen l’oportunitat de pensar pel seu compte. La influència del ramat acaba de completar aquesta tendència cap al conformisme”. Cal recordar que la militància pacifista de Russell enfront de la II Guerra Mundial li va provocar diversos problemes, com l’expulsió del Trinity College de la Universitat de Cambridge.
2/ Extensió del dret a l’educació. Aquesta va estretament lligada a la democràcia: no s’entén una sense l’altra. D’aquí la seva obstinació per l’assoliment de la universalització del dret a l’escolarització en clau igualitària, tractant de donar les mateixes oportunitats a tota la població. “És desitjable com a experiment que els pares tinguin l’oportunitat d’assajar nous mètodes. Però aquests mètodes haurien d’assajar-se amb la finalitat que arribessin a universalitzar-se en cas d’èxit, en comptes de deixar-se al benefici d’uns pocs”. Per això posava com a exemple les escoles infantils en els barris més pobres impulsats per la doctora Montessori, de qui es va convertir en un fidel estudiós i admirador.
3/ Educació útil i ornamental. Russell va dedicar moltes pàgines a discórrer sobre el concepte d’utilitat, sobre les seves diverses accepcions, tant en els processos com en els resultats, contraposant-ho al d’ornamental, que associava a bellesa, a l’ètica i al coneixement valuós. Es feia les mateixes preguntes que molts altres autors han formulat al llarg de la història de la humanitat sobre la rellevància del “coneixement inútil”, situat en la lògica econòmica de l’utilitarisme. És cert que solament el coneixement útil és intrínsecament valuós? És cert que tot coneixement intrínsecament valuós és útil? Aquest pensador ho il·lustra a partir d’una obra de Shakespeare: “La comprensió de Hamlet pot no ser de gran utilitat pràctica, però dóna a l’home un domini mental que seria desagradable mancar, i en certa manera el converteix en millor exemplar humà. I aquest últim coneixement és el que prefereix qui argumenta que la utilitat no és l’única fi de l’educació”. Quant de plaer s’obté del coneixement inútil!
4/ Curiositat cap al coneixement. La curiositat, l’esperit de llibertat i aventura i l’amplitud de criteri són qualitats a les quals ha d’aspirar l’educació per accedir al coneixement, al mateix temps que es fa taula rasa de les creences. “L’esperit científic exigeix, en primer terme, el desig de trobar la veritat; com més ardent sigui aquest desig, millor. Suposa a més certes qualitats intel·lectuals”. Entre aquestes se citen l’observació, el rigor en el mètode, la disciplina científica, la paciència i la concentració. El pensador gal·lès proposa que aquesta aventura intel·lectual no aclapari l’alumnat, sinó que sigui estimulant i suggestiva, al mateix temps que l’educació formal connecti amb la vida: “Fem que la relació del coneixement amb la vida real sigui palpable per als alumnes, i fem-los comprendre com pot transformar-se el món per mitjà del coneixement”.
5/ Independència des de la cooperació. Russell sosté, al mateix temps, la més absoluta independència amb la necessitat de cooperació, per allò de la sociabilitat dels éssers humans. Ni l’aïllament intel·lectual ni la dissolució en la massa condueixen enlloc. El saber requereix ser compartit, sobretot en una societat que es diu democràtica: “Allà on hi hagi competència hi ha d’haver independència. Però l’home no ha de ser un eriçó envoltat de pues per mantenir-se sempre a distància. La major part de les nostres activitats ordinàries haurien de ser cooperatives i la cooperació ha de tenir una base instintiva. No obstant això, tots hauríem de capacitar-nos per pensar per nosaltres mateixos en la nostra especialitat”.
6/ La disciplina com a hàbit, no com a obligació. La tesi és tan simple com coneguda: la veritable disciplina consisteix, no en obligacions externes, sinó en hàbits cerebrals que condueixen a activitats desitjables. La seva font d’inspiració és, una vegada més, Maria Montessori i la seva pedagogia científica, a la qual va dedicar múltiples comentaris elogiosos. “Quan vaig enviar un fill meu de tres anys a una escola Montessori vaig poder notar que immediatament es va fer més disciplinat, i que acceptava de bon grat les regles de l’escola. Però ell no experimentava cap sentiment d’obligació externa: les regles eren com les d’un joc i eren obeïdes com un plaer. Antigament es creia que als nens no els interessava aprendre, i que només es decidien a estudiar atemorint-los. Avui s’ha esbrinat que la culpa no era dels nens, sinó dels pedagogs”.
7/ L’ensenyament de la literatura. “A res condueix, en ensenyar literatura el mateix a petits que a grans, el fet que aprenguin les dates dels autors, els noms de les seves obres, etc. El que es pot trobar en un manual no té valor”. No obstant això, i a diferència de l’opinió de psicòlegs i educadors moderns, si que és partidari de la memorització per familiaritzar-se amb passatges de bona literatura: per gaudir de la bellesa del llenguatge parlat i escrit. Perquè entén que l’entrenament memorístic també contribueix al desenvolupament del pensament. D’altra banda, reivindica la necessitat de disposar de biblioteques espaioses i adequades a tots els col·legis.
8/ L’ensenyament de la història i la geografia. Sosté aquest Premi Nobel que la història s’ha de conèixer de manera veraç i completa, i que no es pot donar l’esquena a la realitat per molt dramàtica que sigui. “Jo he conegut a alguns pacifistes que volien que la història s’ensenyés sense esmentar les guerres i creien que els nens vivien, durant el temps més gran possible, ignorant la crueltat del món. Però no puc elogiar la virtut fugitiva i enclaustrada, que depèn de l’absència de coneixement”. D’altra banda, és partidari d’ensenyar geografia a partir de la fascinació que produeixen en la infància els viatges imaginaris amb vaixells i trens, mitjançant el suport d’atles, fotografies, cinema i altres recursos que encenen la seva imaginació.
9/ La conquesta de la felicitat. Aquest és, precisament, el títol d’un dels seus llibres més emblemàtics. L’educació i la democràcia, que va aplicar a la seva escola i que va teoritzar en els seus escrits, són de summa importància per combatre les principals causes de la infelicitat actual: mala salut, pobresa i vida sexual insatisfactòria. Per això cal aconseguir la universalització d’altres drets democràtics i superar els prejudicis i la repressió sexual. Russell coneixia a fons l’obra de Freud i, encara que no n’era un entusiasta seguidor, sí que li va servir per revelar els efectes que condicionaven la llibertat sexual. El seu discurs també advoca per la contenció i l’austeritat en l’obtenció de desitjos materials i d’un altre tipus: “Mancar d’alguna de les coses que un desitja és condició indispensable de la felicitat”.
10/ Debat lliure contra l’adoctrinament. “El que es necessita no és la voluntat de creure, sinó el desig d’esbrinar, que és exactament el contrari”. I en aquesta cerca de la veritat, presenta el debat, seriosament dirigit, com un dels instruments més pertinents. “En ells el mestre no hauria d’adoptar cap partit, encara que les seves conviccions fossin molt enèrgiques. Quan la major part dels alumnes es pronuncien en un sentit, el mestre ha de contradir-los, tan sols per avivar la discussió. D’una altra manera, la seva actuació es reduiria a corregir equivocacions relacionades amb els fets. Així els alumnes veurien en la discussió un mitjà d’esbrinar la veritat i no una contesa per obtenir una victòria retòrica”.
Després de llegir textos com aquest, qui pot negar l’enorme actualitat de Bertrand Russell? Totes les grans qüestions educatives d’avui disposen d’il·lustres i savis antecedents. Des de fa un segle, i des de molt abans.
