Opinió

Don Milani abans de la ‘Carta a una mestra’

Aquest any 2023 s’esdevé el centenari del naixement de Lorenzo Milani, el mestre de Barbiana. El ressò a casa nostra ha estat més aviat dèbil; no ha estat així, però, a Itàlia, on un decret del mes d’abril del govern italià va crear el Comitato Nazionale per le celebrazioni del Centenario della nascita di don Milani -entre els membres del qual hi figura l’espanyol José Luis Corzo, un molt bon coneixedor de la vida i l’obra de don Milani-, encarregat d’organitzar i ordenar les nombroses iniciatives acadèmiques i socials que s’han programat al llarg de tot l’any.

És prou conegut que l’any 1967, poc abans de la seva mort, signada pels Alumnes de l’escola de Barbiana, va publicar-se la Lettera a una professoressa, que Miquel Martí va traduir al català l’any 1969 i que, a suggeriment de Marta Mata, es va titular Carta a una mestra.

Milani va escriure un munt de cartes, la majoria de les quals es conserven i han estat publicades. Però, de fet, és autor d’un sol llibre, de títol ben poc atractiu, Experiències pastorals, i d’estructura complexa. El llibre, ja imprès a finals de 1957, va sortir a la venda la primavera de 1958, però aquell mateix any la Congregació del Sant Ofici del Vaticà (actualment Congregació per a la Doctrina de la Fe, successora de la Inquisició) en va prohibir la seva difusió i, com sol passar, aquesta censura va donar a conèixer a l’opinió pública l’existència d’aquell capellà valent i marginat. Es tracta d’un text de maduració lenta: es va començar a escriure a Calenzano, l’any 1947, però es va acabar quan Milani ja havia estat desterrat a Barbiana. Consta de dues parts: a la primera, amb tot de dades, demostra la inutilitat de les pràctiques religioses habituals (catequesi, sagraments, festes, processons, rituals, activitats recreatives per a infants i joves…) per a una vertadera evangelització i conversió, pensades per a una societat agrària, rural i analfabeta; i, a la segona, també amb tot de dades estadístiques, descriu i critica les condicions materials i socials (immigració, habitatge, treball…) de la classe treballadora industrial. Conté, a més, dos apèndixs: una carta oberta a un predicador i una altra a un capellà, don Piero; i una curiosíssima Carta d’ultratomba reservada i secretíssima als missioners xinesos. Experiències pastorals es va publicar per primera vegada en castellà l’any 1975 (Editorial Marsiega) i el 2004 la BAC (Biblioteca de Autores Cristianos) en va fer una nova versió.

Malgrat el seu títol, Experiències pastorals és també un llibre sobre l’educació, sobre l’escola i sobre els mestres. Perquè, si bé la finalitat de l’acció educadora de Milani era fer bons cristians, tenia clar que això només seria possible si es comptava amb un bon nivell instructiu, tenint una cultura general que possibilités dialogar amb tothom i fer-se escoltar, que fes possible una relació seriosa, productiva i solidària amb un mateix, amb els altres, amb la natura, amb el misteri.

Malgrat el seu títol, Experiències pastorals és també un llibre sobre l’educació, sobre l’escola i sobre els mestres

I, a partir d’ara, resseguirem algunes de les idees que Lorenzo Milani va incloure en aquestes Experiències pastorals i que em semblen d’una actualitat i d’una pertinença indiscutibles.

Tothom hauria de tenir un mínim de preparació lingüística i lògica. Sense això, qualsevol esforç per consolidar i sedimentar una cultura humanística i científica bàsica seria inútil. Però aquests fonaments gramaticals i matemàtics demanen temps i una atenció personalitzada i curosa. Va arribar a aquesta conclusió després de comprovar que els sagraments i les pràctiques religioses dels seus feligresos eren pura rutina intranscendent i buida de contingut: “La cultura religiosa dels adults és pràcticament nul·la… cosa que prova que, encara que els infants hagin fet molt catecisme, el cert és que no en queda res”.

Evidentment, unes mínimes condicions materials de l’existència són imprescindibles. Però la misèria, la dependència no se supera només millorant les condicions materials de vida. La dignitat dels pobres requereix també assolir un nivell cultural i intel·lectual, unes competències bàsiques, diríem en termes actuals, que els permetin sentir-se segurs i capaços, amb ideals i projectes de futur, amb prou coneixement i força per plantar cara quan sigui necessari i per ser solidari quan la situació ho requereixi: “Voler el bé dels pobres no consisteix només en apujar-los el sou, sinó sobretot en apujar-los el sentit de la pròpia superioritat, posar-los la por al cos envers tot el que és burgès…”.

La desigualtat acaba essent més determinant i perillosa que la mateixa pobresa

Se sol considerar que la diversió, la recreació, llegir els diaris esportius o les revistes del cor, els passatemps…, ara diríem: els vídeojocs, xatejar o tictoquejar, són una prioritat per als infants i joves, una necessitat desitjada i plaent que cal satisfer sense discussió. En això, Milani era absolutament inflexible: “L’escola és el bé de la classe obrera, la diversió n’és la ruïna… El comerciant és aquell que mira d’acontentar els gustos dels clients; el mestre és el que mira de contradir i de fer canviar els gustos dels seus clients”.

La desigualtat acaba essent més determinant i perillosa que la mateixa pobresa. Les diferències abismals entre els sous que cobren determinats directius, artistes i notorietats mediàtiques i els que cobra la majoria de la gent; la distància, dins de la mateixa empresa, entre el que ingressen els de la feixa de dalt i els que s’embruten les mans, no tenen cap explicació raonable i només poden ser font de rancúnies, excentricitats i prepotències. Semblantment passa pel que fa a les desigualtats en els nivells d’instrucció, tan vinculats a la condició de classe: “El problema dels pobres no és tant el seu baix nivell instructiu; és molt més greu i humiliant el seu nivell en relació al de les altres classes… Ens interessa més omplir l’abisme de les diferències que no pas omplir el fossat de la ignorància”.

Milani té clar que els infants accedeixen a l’escola des de posicions molt diferents en funció del seu origen familiar. Per això, l’escola no hauria de tractar tothom de la mateixa manera, sinó que hauria de fer tot el possible per reduir o anul·lar aquest hàndicap original. Dit d’una altra manera, s’hauria de bolcar en compensar aquesta desigualtat inicial. Però és que, durant els anys d’escola obligatòria, aquesta diferenciació en funció de l’ambient familiar segueix ben viva; per això, la clau estaria justament en l’ús i la funció del temps no escolar: caps de setmana, vacances…: “En el fracàs dels infants pobres a l’escola, cal tenir en compte la incapacitat dels pares per donar-los un cop de mà; la falta de llibres a casa; els errors freqüents en el parlar; i el costum o la necessitat d’estudiar a la cuina… Però l’única cosa decisiva és la forma d’usar el temps lliure”.

Per desgràcia, molts mestres benintencionats consideren que el més apropiat quan es treballa amb alumnes procedents de famílies pobres i poc instruïdes és rebaixar el nivell d’exigència, les expectatives envers els seus avenços, dedicar més temps a conrear emocions i sentiments, omplir el temps amb activitats lúdiques i de baixa complexitat. El mestre de Barbiana es rebel·la amb indignació contra aquest tipus de respostes: “Rebutjo adaptar-me a una mentalitat de retirada –aquells que em diuen que faig servir un llenguatge massa elevat, que les meves paraules produeixen més confusió que claredat-, d’acceptació passiva del que es dona per descomptat: que el poble és inferior, que és infantil… Són ells els que s’han de convertir en els meus iguals; per això faig escola. L’escola és el mètode necessari, el camí obligat”.

El currículum escolar és una selecció cultural profundament esbiaixada, malgrat les correccions que lentament s’hi van fent

Com han conclòs els especialistes, el currículum escolar és una selecció cultural profundament esbiaixada, malgrat les correccions que lentament s’hi van fent. És evident que tot no hi cap i que fer una selecció d’aquells sabers que es consideren bàsics, útils i propedèutics és inevitable.

El primer problema que es planteja, doncs, és qui fa aquesta selecció. Sabem la resposta: les administracions que ens governen, en nom del poble que els ha elegit. Però també sabem que els tècnics que fan la feina encarnen el punt de vista hegemònic dins de les societats i deixen fora tot el que és minoritari o alternatiu. Per això, el currículum oficial és descaradament capitalista i dona per fet que l’economia de mercat és un fet gairebé natural. Igualment és clarament occidentalocèntrica en totes les seves dimensions i disciplines. Hem descobert també que és profundament patriarcal i que ha ocultat o menystingut el paper i les feines tradicionalment assignades a les dones; que és racista, en posar les bases d’una concepció jerarquitzada de les persones en funció del seu origen, del color de la seva pell, del lloc de residència o de les seves pràctiques culturals. Per tot plegat, no ens hauria d’estranyar que el mestre de Barbiana exposi amb contundència que la cultura que vol transmetre als seus alumnes, la cultura que vol que visquin, ha de ser diametralment diferent de la que avui és oficial i incontestada: “Es tracta de no oferir-los cap mena de cultura, sinó únicament el material tècnic –lingüístic, lexical i lògic- que els faci falta per a fabricar-se una cultura nova que no tingui res a veure amb la cultura de la classe dirigent”.

Avui, que sembla que els coneixements, els continguts, els sabers, han perdut la partida enfront de les competències, les habilitats, les tècniques, Milani reivindica la necessitat d’una cultura mínima comuna, que tindria el seu pilar fonamental en el domini de la llengua; aquella cultura bàsica que permet a persones amb cultures professionals diferents d’entendre’s, de poder dialogar i discutir en peu d’igualtat: “Avui dia un advocat i un enginyer gaudeixen d’un nivell cultural del qual el pobre en queda totalment exclòs. Entre ells es parlen d’igual a igual, encara que l’advocat no sàpiga ni un borrall d’enginyeria, ni l’enginyer de dret. Per tant, la igualtat humana ve donada pel patrimoni comú de cultura general. I, en aquesta cultura, el factor determinant és el domini de la llengua, la capacitat d’expressar-se i de comprendre l’expressió del pensament dels altres… No es tracta tant de fer de cada obrer un enginyer, sinó que el fet de ser enginyer no impliqui automàticament també ser més persona”.

Milani reivindica la necessitat d’una cultura mínima comuna, que tindria el seu pilar fonamental en el domini de la llengua

És molt conegut aquest fragment d’Experiències pastorals, que parla per si sol: “Sovint em pregunten els amics com ho faig per portar l’escola. Insisteixen que escrigui un mètode, que els precisi els programes, les matèries, la tècnica didàctica… Equivoquen la pregunta. No haurien de preocupar-se de com s’ha de fer per portar l’escola, sinó només de com s’ha de ser per portar-la… S’han de tenir les idees clares respecte dels problemes socials i polítics, cal prendre partit. S’ha d’aspirar apassionadament a elevar el pobre a un nivell superior… D’un mestre així estarien disposats a acceptar-ho tot: divisions de tres xifres, verbs, dictat, història, política, teologia, retrets, mal humor. Totes les assignatures i totes les maneres d’explicar-les són bones”.

Quin fragment tan fantàstic per posar-lo a debat amb els estudiants de magisteri i del màster de secundària; també amb els mestres en actiu…

Que Milani tenia les idees clares en relació als problemes polítics i socials, ho podem comprovar en aquestes paraules que formen part de la carta a don Piero: “L’ordre, ja se sap, no és pas un concepte unívoc: si el violen els pobres és un atemptat a l’Estat; si el violen els rics és cosa de la conjuntura econòmica o bé és un complex de coses complicades que nosaltres, els pobres, no podríem entendre…”.

Segur que la cançoneta els sona, oi?