Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’any 2010, l’OCDE va publicar La naturalesa de l’aprenentatge, un resum de les línies mestres de l’actual paradigma educatiu que ens assenyala que «la ràpida evolució de les tecnologies, juntament amb una situació de canvis que cada vegada es produeixen amb més rapidesa, tenen efectes de gran abast [i que, per tant, ] els estudiants haurien d’arribar a ser aprenents autodirigits i estar disposats a aprendre contínuament, principalment perquè s’estan preparant per a feines que encara no existeixen, per a l’ús de tecnologies que encara no s’han inventat i per a la resolució de problemes que encara no es reconeixen com a tals».
Si visitem la secció del currículum d’educació primària al web del Gencat, podrem comprovar com la Generalitat de Catalunya es pren al peu de la lletra les directrius educatives de l’OCDE quan afirma que «l’educació primària ha de preparar els alumnes per donar respostes innovadores en una societat canviant i en evolució constant». Segons aquesta perspectiva, el propòsit de l’educació no és altra cosa que preparar els alumnes per a uns canvis dels quals només sabem que seran ràpids, continus i incerts.
Veiem, doncs, com el paradigma educatiu contemporani concep l’educació com un mitjà merament adaptatiu. El següent fragment de La naturalesa de l’aprenentatge deixa poc lloc a dubtes: “Molts acadèmics coincideixen que l’objectiu últim de l’aprenentatge i de l’ensenyament associat en diferents matèries és adquirir expertesa adaptable, és a dir, capacitat d’aplicar el coneixement i les habilitats apreses a situacions diverses amb flexibilitat i creativitat”.
El paradigma educatiu contemporani concep l’educació com un mitjà merament adaptatiu
Però és aquest fi adaptatiu el motiu d’existència de l’escola pública? Si mirem enrere podrem comprovar com els sistemes educatius moderns i, per tant, la institució de l’escola pública, tenen el seu origen en els ideals de la Il·lustració, un moviment antidespòstic que Kant defineix com «l’alliberació de l’home de la seva culpable incapacitat», fent referència a la incapacitat de servir-se de la seua intel·ligència sense la tutela d’algú altre.
La Il·lustració no només va suposar un retorn al platonisme en el sentit que va rescatar la figura del rei filòsof, sinó que, a més a més, va dibuixar l’entramat institucional que havia de fer possible el seu govern, això és, el govern de la veritat, la justícia i la bellesa. L’accés a la veritat, però, necessitava una institució que pogués transmetre uns coneixements teòrics que, en transcendir el com (la tekhné) per donar resposta al què i al perquè (l’episteme), no es podien aprendre en el mer esdevenir pràctic de la vida en comunitat. I aquesta institució és, efectivament, l’escola pública, la qual hereta el tarannà acadèmic de l’Acadèmia de Plató o el Liceu d’Aristòtil i li afegeix un tret d’una importància innegable: la condició de pública. Podem definir l’escola pública, per tant, com a institució acadèmica que té com a propòsit il·luminar la comprensió de la realitat a tots els individus de la societat amb el fi últim que, servint-se de la raó per si mateixos, puguin esdevenir lliures.
L’escola pública va néixer amb la intenció de proporcionar una educació emancipadora
Veiem, doncs, com a diferència de l’educació merament adaptativa que proposa l’OCDE, l’escola pública va néixer amb la intenció de proporcionar una educació emancipadora. En aquest sentit, podem afirmar que l’ideal d’escola contemporània, teleològicament parlant, està més prop de sistemes educatius primitius com l’agogé espartana que de l’ideal d’escola pública. Si l’agogé tenia com a objectiu principal proporcionar formació militar per salvaguardar i «purificar» la pàtria, l’escola contemporània té com a finalitat cultivar l’expertesa adaptable per salvaguardar el règim neoliberal. Si en el primer cas es buscava adaptar l’individu a un cosmos profundament estàtic, en el segon es pretén adaptar-lo a un cosmos profundament dinàmic. No obstant això, en qualsevol cas, estem parlant d’una educació merament adaptativa que perpetua la minoria d’edat kantiana i cancel·la qualsevol possibilitat de llibertat, això és, en l’àmbit individual, la possibilitat de ser quelcom més que un (quasi)perfecte reflex d’un cúmul de circumstàncies no escollides i, en l’àmbit col·lectiu, la possibilitat d’imaginar i construir un món raonablement més desitjable.
L’escola contemporània no és, en definitiva, el resultat d’un mer canvi metodològic, sinó d’un canvi molt més profund que atempta contra l’eidos «escola pública». Clar i ras, no estem assistint a una simple revolució metodològica, sinó a una gradual demolició d’una institució que és, sense cap mena de dubte, una de les conquestes més importants de la classe obrera.
Deia Kafka que viure és desviar-nos incessantment i que, de fet, tant ens desviem, que la confusió ens impedeix saber de què ens estem desviant. Doncs bé, per entendre de què ens estem desviant, caldrà que reconduïm el debat sobre la crisi educativa per focalitzar-lo en el telos. Ja tindrem temps de parlar sobre metodologies, ara, però, urgeix tornar al principi per fer-nos la transcendental pregunta que formula Adorno a Educación para la emancipación: educació, per a què?