“A l’escola tenia problemes d’aprenentatge i això feia sentir-me menys que els altres i m’afectava l’autoestima. També em vaig adonar de la desconnexió entre allò que s’ensenyava al temari i les competències rellevants que els joves necessitem per prosperar a la societat. Em preocupava la incapacitat de l’educació per generar aprenentatges per afrontar els reptes del present i maximitzar les oportunitats del futur,per construir els líders, pensadors i professionals necessaris per transformar el continent i el món”.
Això explicava l’estiu passat a Nacions Unides la nigeriana Victoria Ibiwoye. Des de l’Agenda 2030 i els seus 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) –una crida urgent a l’acció conjunta per fer indissociables progrés, sostenibilitat i justícia–, Ibiwoye, que avui lidera una fundació i és representant jove a la iniciativa multilateral ODS-Educació 2030, evidenciava que la transformació educativa és condició de possibilitat per transformar el món en què vivim.
De fet, al document de la UNESCO Educació per als ODS, on s’indiquen els objectius d’aprenentatge per a cada ODS, es remarca que una educació de qualitat que capaciti per respondre els reptes globals, “exigeix un canvi de l’ensenyament a l’aprenentatge. Demana una pedagogia transformadora i orientada a l’acció, que promogui l’aprenentatge autònom, la participació i la col·laboració, l’orientació a la resolució de problemes, la interdisciplinarietat, i l’enllaç entre l’aprenentatge formal i no formal”. I afegeix: “Només aquests plantejaments pedagògics faran possibles les competències clau necessàries per a promoure el desenvolupament sostenible”.
Amb el confinament per frenar la pandèmia, més del 90% dels alumnes de tot el món han hagut de quedar-se a casa, i ens hem adonat de les enormes limitacions dels nostres sistemes educatius per ser inclusius i orientadors i possibilitar el desenvolupament integral de cada un dels nois i noies. Perquè el problema que precedeix a l’accés a internet és l’aproximació educativa. Les escoles i els sistemes que havien avançat cap a models d’aprenentatge integral, col·laboratius, centrats en els nois i noies, i en com la tecnologia pot ajudar-hi, estan en millor posició per fer front a les condicions del confinament. Però en aquells on tristament no es batalla per possibilitar l’èxit educatiu de cada infant, l’accés a internet no durà la solució.
Cal donar resposta a la urgència prenent també decisions de futur. Aquestes setmanes excepcionals, ens trobem entre l’Escil·la reaccionària que ens diu que collem els infants per acabar temari i examinar-los, i la Caribdis corporativista que diu que deixem els infants en pau i donem el curs per acabat. Cap dels dos extrems no té en compte que l’educació és un bé comú, i que la formació integral de cada infant és, a més d’un dret individual, una necessitat social. La pandèmia ha evidenciat les desigualtats educatives, però ja hi eren molt abans. No podem deixar a la seva sort els infants que més ho necessiten: cal obrir l’educació.
De fet, els dos extrems esmentats no tenen en compte que, com afirma la UNESCO, “l’escenari educatiu del món actual està patint una transformació radical pel que fa als mètodes, el contingut, i els espais on aprendre”, donat que “l’accés a diverses fonts de coneixement està expandint les oportunitats per a l’aprenentatge, que pot ser menys estructurat i més innovador”. Pensar doncs com respondre a les necessitats emocionals i cognitives de tots els infants després del confinament fa necessari actualitzar l’escola i articular-la amb altres entorns d’aprenentatge: reforçant els que existeixen del món associatiu i social i promovent-ne de nous.
Ens cal doncs alinear tots els esforços a fer confluir el triple repte de l’educació de qualitat avui: el repte d’una educació que posi tota l’acció docent i l’organització escolar al servei de la formació integral de cada infant (escola inclusiva, orientadora i equitativa); el repte de garantir aprenentatges significatius, rellevants i amb sentit per a cada noi i noia (personalització de l’aprenentatge) que els capacitin per viure i transformar el món d’avui (ODS); i el repte de concebre l’educació com un procés al llarg de tota la vida, que requereix aprenentatge autònom, flexible, col·laboratiu i comunitari (Educació 360).
Justament, la directora del International Bureau of Education (UNESCO) va presentar a Barcelona les grans competències que els currículums competencials de tot el món haurien de generar per donar resposta al món d’avui i de demà. I l’Aliança Educació 360 va mostrar com aquestes macrocompetències també es generen, de manera flexible i complementària, en l’educació no formal. I és que l’esforç que fan el món municipal i social en plantejar una educació de 360º té sentit en tant que està directament vinculada a la generació d’aquestes competències per a la vida.
Si en les difícils setmanes de confinament estem aprenent la importància de la col·laboració, de la cultura científica, de la creativitat i el món maker, de l’art que ens conforta o de l’autoregulació vinculada als valors ciutadans de convivència (antítesi de l’obediència acrítica dels soldats), també haurem de prendre consciència que el seu aprenentatge requereix d’un ecosistema local que pivoti sobre escoles i instituts posats al dia, però que vagi molt més enllà: una xarxa àmplia i estructurada d’oportunitats d’aprenentatge per a tothom. Hi ha a cada barri, a cada municipi, moltes Victoria Ibiwoye de demà que aquestes setmanes no tenen ni tan sols l’escola; i el seu futur, més enllà d’aquest estiu, depèn de que ho fem possible.
