L’Antònia Pérez encara té un curs per davant abans de jubilar-se. D’aquí a poc farà 64 anys i, després de tota una vida dedicada a l’educació, comença a mirar la professió amb una certa perspectiva. Ho fa sense grans proclames, però amb una idea molt clara: ser professora ha estat “una de les coses més importants” de la seva vida.
Des de petita volia dedicar-se a ensenyar. “Era vocacional absolutament”, explica. Una vocació a la qual reconeix haver-se entregat amb molta intensitat. Aquest ha estat, durant anys, el seu objectiu: intentar millorar com a professional i fer que el centre que dirigeix, l’Escola Municipal de Persones Adultes Les Teixidores de Castellar del Vallès, creixi al mateix temps que ella. “He donat la vida perquè tot aquest projecte tirés endavant, de vegades inclús massa”, reconeix.
L’objectiu de l’Antònia Pérez ha estat que el centre que dirigeix, l’Escola Municipal de Persones Adultes Les Teixidores de Castellar del Vallès, creixi al mateix temps que ella.
Quan li demanem què ha estat el més important per ella en la docència, no parla de metodologies ni de projectes educatius. Parla de persones. “El més important per a mi ha estat debatre amb la gent i fer que els teus alumnes puguin revisar allò que pensen o fan des d’altres punts de vista. No es pot aconseguir amb tothom, però de vegades quan parles amb algun alumne i l’ajudes a plantejar-se coses i a veure que no tot és blanc o negre, sinó que hi ha molts colors entremig, això és molt gratificant”, reconeix.
La satisfacció de l’educació per a adults
L’Antònia va saber molt aviat que volia dedicar-se a la formació de persones adultes. Ja durant les pràctiques de professora va entrar en una escola d’adults i aquella experiència la va marcar. Des d’aleshores, aquest va ser el seu focus. “A l’educació obligatòria, els infants i adolescents hi han de ser. A partir d’una determinada edat, en canvi, estudiar torna a ser una decisió personal. I aquesta decisió pot arribar en moments molt diferents de la vida: hi ha joves de vint anys que descobreixen que potser ara sí que és el moment de reprendre els estudis; persones que en el seu moment no estaven preparades, no tenien força o simplement no havien trobat el moment adequat… Tots tenim dret a equivocar-nos de camí, o a tornar-ho a provar les vegades que faci falta”, defensa, convençuda.
La barreja d’edats i trajectòries és, per a l’Antònia, una de les grans riqueses de l’educació d’adults. A Les Teixidores, hi ha persones de 50 i 60 anys i fins i tot hi ha una alumna de poc més de 90 anys! “Ella s’ha apuntat per la satisfacció d’estar amb altres persones més joves que ella, que li aporten una manera diferent de veure el món. Aquesta connexió entre diferents tipus de persones, aquesta heterogeneïtat que hi ha en la formació de persones adultes, penso que és fantàstica”.
Les Teixidores: una escola de proximitat
Des que va entomar la direcció de l’Escola Municipal Les Teixidores de Castellar del Vallès, l’Antònia sempre ha pensat com estar més a prop dels seus alumnes. “El més important per nosaltres és que sigui un espai familiar, pròxim i de confiança. Quan hem tingut persones amb situacions personals o econòmiques complicades o passant per un mal moment, hem intentat ajudar-los i estar allà pel que necessitessin”, remarca.
«L’heterogeneïtat que hi ha en la formació de persones adultes penso que és fantàstica”
Aquesta proximitat ha fet que els alumnes hagin tingut bona experiència i tornin al cap d’uns anys de visita. “Quan passa a visitar-nos algun exalumne o exalumna després d’un temps i ens diu ‘doncs mira, al final he acabat la carrera’ ens omple de satisfacció, perquè veiem que aquella persona ha assolit els seus objectius. Això és el que dona més sentit a la nostra feina”, reconeix. De fet, en una ocasió va venir una antiga alumna que havia escrit un llibre i va venir a presentar-lo a l’escola per Sant Jordi. “Són aquelles petites coses que, com a docent, t’emocionen, perquè a través de la nostra feina, el que intentem és que la gent millori i aconsegueixi les seves metes”, explica la directora.
Deixar treballar els docents
Quan se li demana pels reptes que té avui l’educació, l’Antònia posa sobre la taula algunes qüestions conegudes: les ràtios, els recursos i la necessitat de poder atendre les diferents realitats que conviuen a les aules. En el seu cas, considera que té sort, perquè té grups d’un màxim de 20 alumnes i això els permet oferir una educació de més qualitat. Però creu que aquesta possibilitat hauria d’existir també en altres espais educatius, amb els recursos necessaris.
«Quan passa a visitar-nos algun exalumne o exalumna després d’un temps i ens diu que al final ha acabat la carrera ens omple de satisfacció»
I afegeix una altra qüestió important: la relació entre famílies i docents. “És genial que les famílies estiguin implicades en l’educació dels seus fills i filles, però cal també deixar treballar als professionals, als docents, i que es pugui aplicar el projecte educatiu del centre”, subratlla. Per a ella, també és fonamental que es doni més reconeixement per part de les institucions a la formació de persones adultes. “Quan vaig a reunions, queda sempre en un quart pla. Tenim un paper important en la societat, perquè oferim a les persones l’oportunitat de tornar a començar”, explica.
Per acabar, li fem una pregunta personal: ara que el final de la seva trajectòria professional s’acosta, què li diria a aquella professora que un dia va començar a treballar? La resposta és clara: “Li diria que no patís tant. Al principi, quan no dominava massa, ho passava malament i em resultava més difícil que ara, que porto ja molts anys d’experiència. També li diria que li dediqués més temps a la família. He abocat en la docència i en la meva professió molt de temps, però és cert que també he donat el millor de mi i estic contenta per això”, rebla.
El Diari de l’Educació, 2026