Opinió

eduCAT 1×1, la digitalització a l’escola que es va iniciar fa deu anys

El mes de setembre passat, quan va començar el curs, vaig pensar que estaria bé fer una avaluació de l’impacte d’aquell projecte des de la distància que donen aquests 10 anys, però no ho vaig fer. He treballat en el camp de la innovació gairebé tota la meva vida professional i sé per experiència directa que la innovació va per onades. Una iniciativa pot néixer amb molta empenta, pot semblar que ho ha de canviar tot, però com les onades al mar, avança, fa alguns canvis, i després retrocedeix, deixant, amb sort, alguna empremta, i després una altra onada agafa el relleu.

He viscut aquest fenomen en primera persona més d’una vegada i més de dues: el món dels mòbils exactament com és ara és el que defensàvem en el centre de R+D+i de Nortel Networks que jo dirigia i que es va emportar la crisi de l’any 2000; el ServiCaixa, un caixer que ofereix serveis en comptes de diners, és el que vam dissenyar al centre de R+D+i de Fujitsu que jo dirigia i que es va emportar la crisi del 1993… Els mòbils són avui el que són, els caixers automàtics ofereixen avui tota mena de serveis i amenacen a substituir els empleats de banca, però els equips que vam protagonitzar la primera idea hem desaparegut.

Amb l’eduCAT 1×1 sembla que es pot dir el mateix. Escriure amb el leitmotiv “Jo ja ho deia” mai no m’ha motivat; tota onada va darrera d’una altra i va seguida per moltes altres, no es pot dir que una sigui més important que les anteriors o les següents.

Si ho faig ara que sembla que la realitat de la pandèmia empeny a tota velocitat la nostra societat pel camí de la digitalització és només per tornar a explicar dues coses. Una és la raó que em va empènyer a defensar i posar-me al davant d’aquest projecte, que crec continua essent vàlid, i l’altra que qualsevol innovació –i molt més les innovacions basades en l’ús de les tecnologies de la informàtica i les telecomunicacions– és com un cistell de cireres, no es pot agafar una cirera sola, una està enllaçada a una altra i aquesta a una altra…

Ens adonem que els infants creixen quan passem un temps sense veure’ls. A mi em va passar que, després de la crisi de l’any 2000 i que es tanqués el centre de R+D+i que jo dirigia, vaig estar tres anys totalment allunyat de la tecnologia per retornar-hi després com a director de Projectes en el centre d’R+D+i que Telefònica va refundar a Barcelona.

Dels gairebé 200 membres del centre, un 90% tenien l’edat dels meus fills, havien nascut en un món ja digital i eren una mena de destil·lat d’aquest món, una mena d’avançada de com serien les persones de les noves generacions.

Aterrar en aquest context després d’un temps d’haver-hi estat fora em va fer adonar fins a quin punt de diferents eren aquells joves del jove que era jo quan tenia la seva edat. Aquells joves pensaven, o més exactament articulaven el pensament en una forma qualitativament diferent. No entraré aquí en els detalls de la seva capacitat de treballar en entorns fortament pertorbats ni de realitzar múltiples tasques en paral·lel, integrant informacions de fonts molt diverses, però la cosa anava per aquí. Estic escrivint en passat, però evidentment podria fer-ho en present, i ara això ja no aplica a uns pocs joves seleccionats, sinó a una quantitat ràpidament creixent.

 En paral·lel amb la meva feina en innovació havia tingut unes quantes incursions en el món de l’escola i això em va dur a plantejar-me la necessitat d’ajudar les escoles catalanes a fer el salt i a fer-ho en forma generalitzada.

Si el món en el qual els nostres infants viuran estarà intensament digitalitzat i densament connectat, i això vol dir noves habilitats per estructurar el pensament, sembla raonable que l’escola prepari als seus alumnes per trobar el seu lloc en aquest món, que té molts avantatges i també molts problemes. Un dels molts problemes que té el canvi de context és que, segons com s’articuli, pot afegir, no tant una bretxa digital –perquè llavors ja començava la tendència i avui és generalitzat disposar d’un smartphone i una connexió a Internet– sinó una bretxa social, de diferència en el com es fan servir aquestes tecnologies, de diferència entre els alumnes que viuen en un entorn familiar en el qual les tecnologies digitals estan ja integrades i els que no, i entre els alumnes que tenen docents capaços de ser guies en aquest món connectat i els que no.

Per ajudar a fer aquest canvi va ser pel que vaig defensar i vaig posar-me al davant del projecte eduCAT 1×1.

Plantejar-se el canvi d’un sistema a un entorn fortament basat en l’ús de les tecnologies de la informació i les telecomunicacions és, com he dit, un projecte amb molts components intensament interrelacionats. Això és fàcil de veure ara, si ens fixem en el funcionament de les aplicacions que tenim als nostres mòbils. Perquè qualsevol d’aquestes aplicacions funcioni ha de funcionar el mòbil, la wifi o el servei de dades amb l’operadora que ens connecta a Internet, els contractes que ens donen aquests serveis, la botiga virtual des de la qual hem descarregat l’aplicació, la targeta de crèdit amb què l’hem pagada, ha de funcionar la mateixa aplicació, han d’estar accessibles les dades que alimenten aquesta aplicació… Si qualsevol d’aquestes coses falla, si quan falla no tenim on demanar que s’arregli, o si, sense que falli, no sabem fer-les servir i no tenim ningú que ens ho expliqui, l’aplicació ens serà inútil.

En el cas de la utilització dels mitjans digitals a l’ensenyament i a l’educació (i crec que cal distingir clarament una cosa d’una altra) el problema és encara més complex, pel fet de tractar-se precisament d’això. Per una banda, hi ha l’obligada universalitat: el que es posi en marxa ha de servir per a tothom, docents i alumnes sense excepció, ha de funcionar a tot arreu: escoles, llars, biblioteques, casals de joves… i ha de funcionar a tota hora.

Per una altra banda, hi ha el camp del qual formen part la llibertat de càtedra dels docents, la filosofia dels centres, el control de qualitat dels materials didàctics, la ideologia de les famílies… No tots els materials didàctics que ofereixin editorials o productors independents seran bons o no ho seran per a tothom.

Hi ha una tercera pota de complexitat i és l’extraordinària capacitat del món digital per incitar a la dispersió dels qui hi entren, una dispersió que ve motivada tant per l’atractiu dels mitjans multimèdia, com pel component econòmic que hi ha al darrere. Internet té avui moltes cares i una d’elles és la d’un immens basar en el qual perquè algú guanyi diners no cal comprar res, només cal fer un clic i entrar en una botiga, i per tant les entrades a les botigues són molt atractives. Crec que és clar per a tothom com això ens afecta als adults; com no afectarà als infants i als joves!.

Tot això que estic dient no és una elucubració. Ho vam tenir present quan vam dissenyar el projecte, i si no ho teníem ens ho va fer tenir la realitat de l’eduCAT 1×1.

Veig als mitjans com sembla que se simplifica el problema de l’ús de les tecnologies digitals a l’ensenyament i es centra en la disponibilitat d’ordinadors o de wifi a les cases.

No em posaré ara a descriure com aquesta complexitat es va tractar en els tres cursos que va durar el projecte. La figura que incloc representa el cistell de cireres del que parlava al principi en format puzle. Me l’he tornat a mirar i les coses no han canviat gaire en aquests 10 anys. La meva recomanació als qui gestionin avui el canvi és que tinguin en compte totes les peces i els lligams entre unes i altres. L’educació i l’ensenyament són temes massa crítics per a l’evolució d’una societat com per pretendre que el sistema aquest funcioni per si sol.

Podem fer una reflexió final integrant les components social i tecnològica sobre les que he parlat. Crec que està clar per a tothom que el món avança, i ho fa a velocitat creixent cap a l’ús de mitjans digitals en tots els àmbits. Si el pas de l’educació i l’ensenyament a l’ús generalitzat de les eines digitals no es fa amb garanties d’èxit per a tothom, és clar que representarà una pèrdua important de temps i recursos, però deixant això a part, s’engrandirà la bretxa social que ja existeix entre els alumnes amb un entorn familiar i escolar en el qual les tecnologies digitals estan ja integrades i els que no tenen això.

Al meu entendre, aquesta dificultat pot convertir-se en un avantatge si acceptem articular un canvi de paradigma en el qual alumnes, famílies i docents siguin capaços d’avançar junts i en paral·lel.

Em ve a la memòria l’experiència viscuda en una de les escoles concertades de la part alta de Barcelona on, per la normativa del moment, hi havia uns quants alumnes d’ètnia gitana que, per raons òbvies, tenien forts problemes d’integració. Per alguna raó que se m’escapa, aquells alumnes, que havien estat dolents en totes les matèries, eren especialment hàbils solucionant els problemes tecnològics del nostre incipient eduCAT 1×1. L’escola va ser prou àgil per incorporar les seves habilitats en el funcionament de les classes i això no va representar només avantatges operatius per al centre, sinó que aquests alumnes abans marginats van trobar el seu lloc sota el sol en la nova estructura d’aula on cadascú aportava al funcionament del conjunt, i van millorar notablement en els camps en els quals abans havien fallat.

El món connectat és una realitat que canvia constantment i a gran velocitat, i cal ser conscients que en aquesta realitat no hi ha tants savis i aprenents, sinó caiaquistes que s’ajuden els uns als altres en aquestes aigües turbulentes on han de navegar docents, famílies i alumnes.