Opinió

El Batxillerat de Josep Pla i la cultura de l’esforç (2). I ara, com ho tenim?

Hem anat endavant o endarrere?

Tot això que Josep Pla ens explicava en l’article anterior sobre els seus estudis de batxillerat a principis del segle XX, com ho tenim ara? L’ensenyament ha millorat, ha empitjorat o som, si fa no fa, allà mateix? També és veritat que la història no sol ser lineal i, per tant, també podria ser que durant aquests cent anys hi haguessin moments en què s’ha progressat i moments en què s’ha anat enrere. Sí que podem saber que, uns cinquanta anys després de l’adolescència de Pla, aquell col·legi gironí dels Maristes seguia, si fa no fa, igual. Això ho constatava Narcís Comadira, l’autor del pròleg de Girona, un llibre de records:

“Sí que recordo que el vaig llegir [el llibre de Pla], per primera vegada, quan devia tenir quinze o setze anys i que em va agradar perquè Pla hi explicava coses del col·legi dels Maristes, on ell havia estat intern i on jo estava fent el batxillerat, coses que eren exactament iguals a les de la meva experiència. Havia passat mig segle i tot era igual. Havien canviat els malnoms dels hermanos, que en temps de Pla eren: la Lluna, el Mico, la Xibeca, el Gras, el Famós, i en el meu: la Serp, el Parrot, el Gos, el Mamut, la Filomena. Però eren iguals les coses importants: la fredor, la llum-o la foscor-, les olors-o les pudors-, el tedi i les humiliacions”. (p. 2)

Comadira cursà el seu batxillerat en ple franquisme, la qual cosa segurament no ajudava gaire a que la pedagogia dels Maristes gironins hagués progressat molt significativament. Però tampoc ens interessa gaire saber què va succeir després a les institucions concretes dels estudis secundaris de Pla. Aquest article no pretenia pas convertir-se en una monografia ni sobre el col·legi dels Maristes ni sobre l’institut de batxillerat de Girona.

L’escriptor descrivia i valorava molt negativament aquelles institucions educatives de la seva adolescència. Però sabem de sobres que les valoracions sempre són molt subjectives; i que els mateixos llocs o fets poden ser valorats, per uns i altres, de forma no tan sols diferent sinó inclús contraposada. I això succeeix tant pel que fa a les valoracions de fets actuals, com a les valoracions dels canvis esdevinguts al llarg del temps. Hi ha qui valora determinats canvis com un progrés i qui els valora com una reculada. Tot seguit en veurem un exemple particularment adient al nostre tema.

L’escriptor descrivia i valorava molt negativament aquelles institucions educatives de la seva adolescència

Ja que a l’article anterior havíem començat parlant dels catedràtics de batxillerat, vegem que és el que pensa sobre l’evolució del sistema educatiu espanyol durant l’actual període democràtic una de les màximes autoritats sobre l’estament de catedràtics de secundària. Això és el que deia qui ha estat, durant una colla d’anys, president de la Asociación de Catedráticos de Instituto en una entrevista publicada en el diari madrileny El Mundo:

“Pregunta. – Está a punto de publicar un libro que analiza el sistema educativo en España entre 1977 y 2022. ¿Qué es lo que más le ha llamado la atención en estos 45 años?

Respuesta.– Ver la historia de la degradación del sistema, asociada a la influencia de los lobbies de pedagogos, que, aunque jamás han pisado un aula, la han convertido en un laboratorio. La escuela está en sus manos. Hemos pasado de un sistema relativamente exigente, con la Ley General de Educación [1970], a otro que renuncia a la excelencia, fomenta la mediocridad y permite obtener títulos con poco esfuerzo.”[1]

El líder dels catedràtics de batxillerat tampoc es tallava gens ni mica sobre els canvis esdevinguts en el contingut ideològic del currículum:

“P.– ¿Qué le parecen los currículos?

R.– La educación debe ser neutra, pero éstos son unos currículos confesionales que pretenden transmitir una ideología. En el franquismo era el nacionalcatolicismo y ahora es la igualdad de género. Los profesores van a tener que evaluar si los alumnos son o no machistas.”[2]

Deixant de banda aquesta qüestió ideològica[3] en la que, segons el President dels Catedràtics, d’ençà el franquisme hi ha hagut canvis en el contingut però no en la funció (adoctrinadora), queda clar que, segons el seu parer, les lleis educatives de la democràcia han servit, sobretot, per anar degradant el sistema. Des de la llei de 1970 -llei franquista, però exigent, segons aquest autor- a l’estat espanyol no s’ha fet altra cosa que regalar títols acadèmics.

Si en les darreres dècades a Espanya no hem parat d’anar enrere, el que correspondria ara és recuperar tot allò que s’ha anat perdent pel camí. Aquest és l’esquema bàsic del discurs educatiu reaccionari: catastrofisme del present -ara tot és un desgavell- i idealització d’un passat que, de fet, mai no ha existit. Ambdues coses completades amb la invenció d’uns culpables: en aquest cas, els pedagogs, que no han trepitjat mai una classe, però que han gaudit del poder suficient per malbaratar el sistema educatiu amb els seus experiments. Aquest esquema canònic del discurs reaccionari l’hem analitzat i qüestionat extensament en altres llocs i, per tant, ara no hi insistirem.[4] Només exemplificarem la fal·làcia d’aquesta mena de discurs a partir del que ens explicava Josep Pla.

El discurs reaccionari en educació es basa en la creença que hi una sèrie de valors importants -o, fins i tot, imprescindibles- per a la bona pràctica educativa que han estat anorreats (desacreditats, malmesos, liquidats, bandejats, marginats…) per les institucions educatives actuals: la cultura de l’esforç, l’autoritat docent, la memòria, el valor intrínsec dels coneixements… Per citar-ne alguns del més pregonats pels portaveus del club reaccionari. La creença que tots aquests valors s’han anat perdent parteix de la suposició que abans brillaven per la seva presència.

Vegem-ho des de la perspectiva del que Pla ens explicava. Quina era la cultura de l’esforç que conreaven les institucions educatives de l’adolescència de l’escriptor? Ja ho hem vist: segons el seu testimoni, l’esforç més gran que Pla i els seus condeixebles havien de fer consistia a cercar la manera de treballar el menys possible per anar tirant. Una cultura de l’esforç prou peculiar: esforçar-se a esforçar-se el mínim possible. I aquest mínim consistia, sobretot, a esforçar-se en elaborar magnífiques “xuletes” i en algun exercici mnemotècnic per recitar la lliçó sense necessitar d’entendre un borrall d’allò que recitaves. És aquest tipus de coneixement el que ara es reivindica?

Sí, la memòria és un altre dels grans valors que s’han perdut en l’ensenyament actual. I tot, segons els reaccionaris de guàrdia, per culpa dels pedagogs que s’han dedicat insistentment a menysprear-la. L’autor de l’article -pedagog que ha llegit i escoltat a molts pedagogs- no en coneix a cap que hagi dit mai quelcom en contra de la memòria. Allò que si han fet sovint els pedagogs -juntament amb molts altres autors que assenyadament han escrit sobre educació, començant per Quintilià i seguint amb Montaigne-, ha estat qüestionar el memorisme. És a dir, la memòria de cotorra i “l’automatisme d’un gramòfon” que Pla descrivia fantàsticament bé.

També s’ha perdut l’autoritat que abans els alumnes i la societat sencera reconeixia a mestres i professors. Sí, ja hem vist la gran “autoritat” que Pla i companyia reconeixien als seus professors (que anomenaven “la Lluna, el Mico, la Xibeca, el Gras, el Famós”) i el gran respecte que sentien per ells, sobretot, quan els hi posaven agulles a les cadires i llufes a la sotana o quan els tiraven al clatell boles de paper mastegat. En això consistia, doncs, la bassa d’oli que eren les escoles de llavors, en contrast amb el camp de batalla infernal en què, segons alguns, s’han convertit, cent anys després, els nostres centres educatius.

Fins molt avançat el segle XX, el càstig físic fou pràctica habitual en les institucions educatives. Actualment, encara alguns energúmens el reivindiquen

Però Pla en aquest punt feia una distinció interessant que no sempre fan els qui actualment s’esguerren els vestits per la suposada pèrdua d’autoritat dels professors. És la distinció entre autoritat i poder. Pla fa, implícitament, aquesta distinció quan explica que els professors de l’institut eren odiats, però respectats, mentre que els “hermanos” del Col·legi també eren odiats però, a més a més, “vexats copiosament”. No ens enganyem, els professors de l’institut eren respectats, però no pas degut a l’autoritat que els reconeixien per la seva saviesa i per la seva capacitat de transmetre-la -ja hem vist que d’això, zero-, sinó simplement perquè tenien la força, la clau, el poder d’aprovar i suspendre. Aquest poder en general -i diguin el que diguin les veus reaccionàries- el segueixen tenint, però sí que és cert que han perdut altres poders que abans tenien reconeguts. Com, per exemple, el poder d’infligir càstigs corporals. És curiós que Pla no en parli: potser és que va tenir la gran sort que ell no en fou mai víctima o que en les institucions educatives de la seva adolescència no es practicava. Perquè la veritat és que, en aquella època i fins molt avançat el segle XX, el càstig físic fou pràctica habitual en les institucions educatives. Actualment, encara alguns energúmens el reivindiquen.[5]

Malgrat tot, ja hem vist abans que el batxillerat de Pla gaudia d’una virtut que potser plauria a certs crítics de l’actualitat educativa: no, l’Institut i el Col·legi gironins, segons ens explicava l’escriptor palafrugenc, te’ls miressis com te’ls miressis, no s’assemblaven gens ni mica a un “parc d’atraccions”. Aquesta expressió ha fet fortuna. Aquí passa quelcom semblant a allò que succeïa amb la memòria: no sé de ningú (mestre, professor, pedagog…) que hagi dit o escrit alguna vegada que les escoles haurien de ser com parcs d’atraccions, però sí que n’hi ha molts que voldrien -i sovint, afortunadament, ho han aconseguit- que l’activitat escolar no consisteixi en l’avorriment “dens i opac” que Pla denunciava. D’altra banda, també desconeixem quin seria el llindar d’avorriment que consideren oportú els que ara diuen que les escoles no han de ser parcs d’atraccions.

Sabem que el pensament educatiu reaccionari enyora una certa educació del passat on suposadament hi tenien cabuda tots aquests valors i pràctiques que hem anat veient: la cultura de l’esforç, l’autoritat del professorat, el conreu de la memòria… Però allò que mai queda clar és de quin passat parlen: el de fa cent, cinquanta, trenta-dos o sis anys i mig? I quines eren aquelles escoles o instituts que encarnaven tota aquella corrua de valors que després s’haurien anat perdent: els que va conèixer Josep Pla, els del franquisme, els de la infantesa de qui enyora? Són preguntes sense resposta perquè aquests nostàlgics quasi mai ens ho acaben d’aclarir del tot.[6] De fet, amb el seu discurs, més que recuperar valors suposadament perduts, el que fan és construir i difondre mites; no enyoren educacions pretèrites sinó que inventen arcàdies educatives que mai no han existit i que oposen a una apocalipsi present, igualment imaginari.

Josep Pla, un conservador declarat i, per tant, gens sospitós de cap mena de progressisme pedagògic, era suficientment lúcid i tocava prou de peus a terra com per no dedicar-se a inventar paradisos perduts. Acabem amb una citació d’un altre grandíssim escriptor, no menys conservador que Pla, però igualment lúcid sobre els mites que crea la història:

“Y, ¿qué es la historia sino nuestra imagen de la historia? Esa imagen siempre mejora, es decir, propende a la mitología, a la leyenda.” (J. L. Borges)[7]

[1] “La buena educación”. Entrevista a Felipe de Vicente. El Mundo. 26/2/2022, p. 34.

[2] Ibidem.

[3] En temps de Pla, la qüestió ideològica es ventilava de la següent manera: “Deixar d’anar a combregar un diumenge es convertí en una cosa molt mal vista. Un dia que un intern deixà d’anar-hi per una raó plausible, el director es presentà a l’hora del desdejuni al menjador i l’escometé iracund i colèric: —Usted es un ateo, un impío, un infiel… —digué amb el seu parlar mig francès, embarbussat i tumultuós—. Vaya usted a comulgar… El xàfec sorprengué el noi mentre amb una crosta de pa sucava el fons del líquid de la xicra de xocolata. Quedà astorat, veient visions. Agafant-lo pel braç, el director insistí: —Usted es un luterano, un calvinista, un «athée»…” (p. 89)

[4] La moda reaccionaria en educación. Barcelona, Editorial Laertes, 2018.

[5] Ibidem, pp. 44 i ss.

[6] Hi ha alguna excepció. Per exemple, l’expresident dels catedràtics d’institut abans esmentat, que situa en les lleis educatives posteriors a la Ley General de Educación de 1970 (la llei de l’EGB) l’inici de la reculada.

[7] Borges, J.L.; Ferrari, O., Los diálogos. Barcelona, Seix Barral, 1924, p. 181.