Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els fets. El 17 de desembre, dos dies abans de les vacances de Nadal, el Consorci d’Educació de Barcelona li comunica a la direcció de l’Institut Vila de Gràcia que el curs vinent no podrà oferir la modalitat d’Arts Escèniques al Batxillerat. Vacances truncades i un gerro d’aigua freda per a un projecte educatiu consolidat, transversal, construït per la comunitat de l’institut i arrelat al barri. Mentrestant, els veïns i veïnes de Gràcia s’assabenten, per via d’una cuidada campanya de màrqueting, que els Jesuïtes Gràcia obren nova modalitat d’arts escèniques per al curs 2026-2027.
Les raons. Després de diverses reunions per mirar de comprendre una decisió absurda i aconseguir que es faci marxa enrere, les raons del Consorci i el Departament d’Educació es posen sobre la taula: reordenació de places al batxillerat per tal d’optimitzar els recursos, i concentració de l’ensenyament de les arts en hubs educatius. I per fer-ho cal carregar-se projectes educatius reeixits com el de l’Institut Vila de Gràcia mentre, en paral·lel, donen llum verda a l’oferta escènica de la privada. No entenem res. I és que, en el fons, estan en joc dues polítiques educatives antagòniques. La política educativa del Govern de Salvador Illa o la política educativa que aposta per l’educació pública. Vegem-ho.
El rendiment econòmic o la qualitat educativa. La reordenació de les places públiques de batxillerat escènic que s’oferten a la ciutat de Barcelona es pot fer amb criteris de qualitat educativa i no de rendiment econòmic, que és el que està prioritzant el Consorci. D’aquesta manera, no cal tancar batxillerats escènics sinó ajustar les seves ràtios, per millorar-ne la qualitat. Arran de la vaga de dimecres 11 de febrer, un dels anuncis del Departament és que buscaran fórmules per abaixar ràtios. El batxillerat escènic del Vila de Gràcia ja té una ràtio adient, que és el que haurien de tenir tots els batxillerats escènics. Per què tancar-lo, doncs? En la reordenació de l’oferta de batxillerats escènics a Barcelona tenen una oportunitat per complir les seves promeses. Però sembla que, tot i això, Salvador Illa tria rendiment econòmic.
L’especialització elitista o l’accessibilitat a les arts. La concentració de l’ensenyament de les arts en hubs educatius proposa tractar la cultura com una excepció. Com si d’una xarxa social es tractés, l’algoritme de la política educativa acota les arts escèniques en uns pocs centres singulars i genera l’efecte bombolla d’aïllament intel·lectual en les arts. L’alumnat més benestant no tindrà problema, celebrarà el seu incipient cosmopolitisme de sortir del barri, explorar la ciutat i relacionar-se entre els seus iguals. Però i la resta? I el que no pot sortir del barri? I el que no pot sortir de l’especialitat? Perquè, si estem en temps d’interdisciplinarietat, de promoció de les indústries culturals, de proliferació de centres de creació de proximitat, de garantir els drets culturals, és absolutament incomprensible que el node cultural més accessible que existeix ―l’escola pública― prescindeixi de les arts per concentrar-les en hubs isolats de la vida de barri, de la vida real, de la vida de tots. Però aquí tampoc coincidim. Mentre nosaltres creiem en les arts per a tothom, Salvador Illa tria l’especialització elitista.
La privada o la pública. I arribem al moll de l’os. El cas Institut Vila de Gràcia és un més entre molts altres intents o realitats de tancament de grups. Les planificacions fetes des dels despatxos de Via Augusta i de plaça Urquinaona van desmantellant a poc a poc el sistema educatiu públic, tancant línies any rere any mentre la sobreoferta de la privada concertada continua aflorant i els diners públics per als concerts es mantenen. I lògicament els centres privats concertats continuen dissenyant i ofertant noves propostes sense aturador i amb el finançament de tots. Gentrificació educativa promoguda des de dalt. Una privatització que no només és evident en l’oferta, també en la manera de fer: lliure elecció de centre, jornades de portes obertes, màrqueting educatiu i un llarg etcètera. En la cura dels projectes educatius públics que funcionen, que demostren que la pública té una alta qualitat i la voluntat permanent de garantir la igualtat per a tothom, existeix l’oportunitat d’apostar-hi plenament, sense emparar-se en plans directors, projectes de despatx ni burocràcies absurdes. Però sembla que, tot i això, s’imposa la banalitat de la planificació economicista. El país necessita una política educativa que aposti amb valentia per l’educació pública, la que no elititza, la que no competeix, la que acull tothom. Així ho ha demanat la vaga de docents més important dels darrers quinze anys i així ho continuarà exigint l’onada de mobilitzacions que sembla que tot just acaba de començar. Entre la privada i la pública, Salvador Illa tria la privada. Però nosaltres ho tenim ben clar, senyor Illa: ni l’Institut Vila de Gràcia ni l’educació pública abaixarem el teló. L’educació pública must go on.


