Tenim els centres escolars tancats i ens diuen que no podem sortir de casa a passejar amb les criatures, però podem anar a treballar fent servir el transport públic i trobar-nos amb moltes persones alhora. És una mesura eficaç? Per què no es fa com a Corea del Sud, on no hi ha confinaments però es fan les proves a tothom? Cada persona que va a treballar posa en risc tota la seva família, tota la gent amb qui conviu. No sé si és la millor mesura per evitar el col·lapse dels centres sanitaris. Sembla que no s’atreveixen a posar en qüestió els guanys dels empresaris: als treballadors toca patir totes les conseqüències. Esperaríem mesures més favorables a la majoria de la població que veu perillar el seu lloc de treball i ha de continuar pagant lloguers, hipoteques, aigua, llum, gas…
Voldria comentar el que ens toca més d’aprop als docents. Davant el confinament a casa molts educadors estan escrivint i ideant alternatives per a les famílies que han d’estar amb els fills i filles sense poder sortir durant, com a mínim, quinze dies. Són alternatives interessants i útils. Per a tothom? O només per a les classes mitjanes de la nostra societat?
Recordant els meus anys de treball a escoles i instituts no puc oblidar aquelles famílies que viuen en habitatges de 40 metres quadrats, en pisos on conviuen dues o més famílies juntes, en aquelles mares soles amb criatures que estan rellogades en una habitació, amb qui no té sostre on aixoplugar-se, qui viu en una barraca… Com poden fer de manera sana el període de confinament? Tot aquest ventall de situacions reals abasta una part molt gran de la població catalana. Les classes socials sempre estan presents.
Segueixo pensant: es produeixen episodis d’acaparament de productes, són efectes col·laterals del confinament. Hi ha cues als súpers, baralles, nervis, discussions… Hi ha pors, desconfiança amb les institucions, amb una part important de les persones que ens governen, amb una classe dirigent que abans que res defensa els seus interessos econòmics i a qui no importa la situació ni la salut dels més febles. El confinament en les condicions que he exposat provoca més agressivitat, més nervis, discussions intrafamiliars que es transmeten a l’exterior. Els adults poden tenir sentiments de culpa si han deixat, gairebé per força, sortir a les seves criatures o adolescents davant la impossibilitat de contenir-les o contenir-se entre tots els membres del grup familiar. Es poden sentir culpables de no protegir com cal els seus infants.
Les pèrdues d’hores de classe no són preocupants per als aprenentatges a l’ensenyament obligatori, però també hi ha aquí les diferències de classe social. Famílies que poden ajudar o animar a seguir llegint, treballant, investigant… i famílies que no tenen ni les capacitats ni els recursos per fer-ho. La desigualtat social manté i augmenta les desigualtats d’accés als aprenentatges. No tothom té accés adequat a les tecnologies digitals.
Què farem quan es torni a la normalitat? Diria que hem de tenir en compte les grans diferències de com hauran viscut aquestes setmanes (seran més de dos) el nostre alumnat. Cada nen o nena, cada noi o noia portarà una experiència diferent. Portarà a la seva motxilla vivències agradables o desagradables, tornarà content perquè haurà acabat el confinament (això la immensa majoria), però es notaran diferències en el seu estat anímic. Hauran patit més uns que altres. Hauran passat més pors, més angúnies, més incerteses… segons la realitat social de les seves famílies, segons el tipus d’habitatge on han estat tancats, segons l’alimentació que hauran pogut assolir, segons les incerteses dels adults propers de casa seva (pèrdua de la feina, d’ingressos regulars, por a desnonament…). La salut mental de tothom se’n ressentirà i la dels més vulnerables encara més.
També hauran pogut descobrir la capacitat de solidaritat que tenim les persones veient les actituds d’ajuda mútua que es donen, veient les iniciatives per millorar la convivència malgrat les condicions desfavorables. Potser podrem comentar que ha disminuït la contaminació, que hem estat menys competitius, que no necessitem tenir-ho tot per viure, que no sempre impera la llei de la selva entre les persones humanes, que hem plantat cara a les pors…
Tot això ho porta l’anomenada pandèmia del coronavirus. La seva repercussió és més greu que l’estricament sanitària o epidemiològica. Si la grip espanyola (es va anomenar així malgrat tenir poca incidència a Espanya) va matar milions de persones no va ser per l’agressivitat del virus, va ser per les condicions de vida d’aquells anys de la gran guerra europea. La crisi que vivim també portarà conseqüències. Potser aconseguiran que tinguem por al virus nou i desconegut. La por serveix als poderosos per moltes coses, perquè no pensem per nosaltres mateixos, perquè veiem als veïns, a les altres persones, com enemigues, per buscar solucions o alternatives miraculoses, fins i tot esotèriques. Ens fa perdre confiança amb nosaltres mateixos i amb les persones properes, ens fa més dependents i amb menys capacitat de resiliència.
La situació econòmica se’n ressentirà: els pobres seran més pobres i els rics augmentaran els seus guanys com en la crisi de 2008. L’estat d’alarma està alarmant de manera innecessària a la població. Però com hem escrit més amunt podem plantar cara a la por amb la solidaritat.
De tot això haurem de parlar amb el nostre alumnat quan el retrobem a les aules. De tot això podem reflexionar des de casa mentre ens mantinguin tancats.
