Res de nou, sobretot pel que fa al Sr. Cuní, el qual s’ha caracteritzat des de sempre per una mena de rebuig cap el sector docent i el sindicat USTEC. Encara recordo les entrevistes que em va fer durant les vagues en contra de la Llei d’Educació de Catalunya (llavors jo era la portaveu del sindicat USTEC·STEs). Ell i la seva companya de programa Els Matins de TV3, la inefable Sra. Pilar Rahola, ja repartien a tort i a dret contra els professorat i contra els sindicats.
Però no és una mania particular d’un o altre periodista, és un relat confeccionat a foc lent des dels poders d’aquesta nostra Catalunya i que passa per una defensa classista i ideològica de l’educació privada concertada. I si tu vols una educació elitista i ideològicament conservadora, has de fer una aposta per l’educació privada, majoritàriament religiosa, en la qual no es barregin les classes populars, els immigrants i els gitanos amb els fills i filles de les classes benestants. I tot això, a més, subvencionat amb diner públic. I això passa, evidentment, per desprestigiar la xarxa pública, que és la que escolaritza tot tipus d’alumnat.
Tothom sap que Catalunya va ser pionera en ampliar concerts educatius en comptes de construir suficients centres públics i així vam arribar a que a la ciutat de Barcelona només un 40 % del nostre alumnat podia accedir a una plaça d’educació pública. També tothom sap, tot i que pocs ho denuncien, que Catalunya, ella tant orgullosa del seu país i la seva gent, és la comunitat autònoma que menys percentatge del PIB dedica a l’educació. El resultat és un sistema educatiu infrafinançat, amb unes retallades també superiors a les de la resta de l’Estat, i amb una desviació també superior de diners públics cap a la privada concertada.
Aquest panorama, a més, no solament fa que els centres públics tinguin tot tipus de deficiències estructurals i que el seu professorat estigui menystingut, sinó que assegura la segregació escolar més alta, juntament amb la Comunitat de Madrid, de tot l’Estat i la segona de la UE. O sigui, una concentració de l’alumnat amb més dificultats en una xarxa pública amb totes les mancances. I per justificar tot això fa falta un relat, un argumentari, un estat d’opinió, que és el que s’ha anat covant durant molts anys, i que passa pel desprestigi constant de l’educació pública i del seu professorat: no està preparada per les necessitats del segle 21, tenim el més gran abandonament escolar en els centres públics, el professorat està en contra qualsevol innovació, només defensen els seus drets corporatius, fan moltes vacances i treballen poc…. I un llarg etcètera.
I en aquest acoso y derribo de l’educació pública hi col·laboren moltes instàncies, des del mateix Departament d’Educació, des de la mateixa llei de Catalunya (LEC), des de tots els partits polítics de dretes i alguns d’esquerres, des dels mitjans de comunicació, fins a think tanks com la Fundació Bofill i la Caixa.
I ara, amb el confinament obligat per la pandèmia, que va fer que, d’un dia per l’altre, es tanquessin tots els centres educatius, sense que ningú hagués pensat ni preparat res, s’està aprofitant també per tornar a carregar contra el professorat dels centres públics. Curiosament ningú ha dit ben res sobre els centres privats concertats. Què han fet? Com ho han fet? Quina és la valoració? Quina preparació tenien?… L’única veu que s’ha sentit sobre aquests centres és la demanda de les patronals exigint que se’ls hi pagui allò que han deixat de rebre de part de les famílies. Ja que, com tothom sap i molts pocs diuen, malgrat que la llei ho prohibeix, la immensa majoria de centres concertats cobren quotes.
Però segurament és veritat que aquests centres han pogut fer més treball acadèmic que els centres públics, però no pas per la voluntat del professorat, sinó per les condicions de l’alumnat, majoritàriament de classes més benestants i, per tant, amb possibilitat d’accés a internet, ordinador, entorn adequat per treballar i pares/mares amb possibilitats d’ajudar-los. I tot i així, no sabem si el que han fet ha tingut un resultat positiu per l’alumnat.
Però, en tot cas, ningú s’ha queixat del treball fet en aquests centres ni tampoc ara, amb el desconfinament i l’obertura dels centres, ningú s’està queixant, tot i que no sabem què està passant. No deixa de ser curiós!
Tampoc ningú posa en qüestió el paper del Departament. És evident que des del Departament també s’ha hagut d’improvisar i que no sempre s’ha fet amb la celeritat i claredat que feia falta. Ni durant el confinament ni ara amb l’obertura dels centres. Bàsicament, el Departament ha suplert la seva manca de mesures clares traspassant tota la responsabilitat als centres, a les direccions i, en última instancia, al professorat que ha hagut d’improvisar sense mitjans, sense material didàctic adient, sense directrius clares i, en molts casos, sense resposta per part de l’alumnat que no té ni accés a internet, ni ordinador ni taula per escriure.
Però d’això se’n parla poc. De l’esforç que ha fet una gran quantitat de professorat per atendre l’alumnat i fer allò que bonament podia. Alguns han intentat fer classes normals per la via telemàtica, altres han fet reforç, altres han ofert activitats diverses, i alguns només han pogut contactar amb una part mínima d’alumnat i fer un seguiment personal, més emocional que acadèmic. El resultat ha sigut que la gran desigualtat educativa ja existent encara s’ha vist més augmentada. La qual cosa no és, evidentment, un bon resultat.
I ara, finalment, amb la precipitada obertura de les escoles, altra vegada ens trobem amb unes mesures poc clares per part del Departament, unes mesures de vegades contradictòries i de vegades impossibles de complir. La voluntarietat de les famílies ha sigut una de les normes que ha acabat de fer difícil la preparació d’aquesta obertura, ja que ningú sabia exactament quants alumnes anirien i quants no, ni tampoc les famílies sabien si havien de portar o no els infants a les escoles. Les mesures sanitàries eren confuses i sense cap mena de recursos ni mitjans ni pressupost. Ni tampoc estava clar què s’havia de fer a les aules, si suport emocional, si reforç, si comiat…
En definitiva, tot plegat ha deixat al professorat molt confós i ha creat molt malestar. I el sindicat USTEC ha fet allò que li pertoca: defensar la salut laboral del professorat. Per tot plegat, crec que és del tot injust i inacceptable l’actitud de menyspreu i desvalorització de la tasca del professorat que han fet alguns mitjans de comunicació. És evident que així no ajuden gens ni mica a millorar l’educació pública d’aquest país. Una educació totalment necessària pel futur de la nostra societat, doncs és justament aquella que pot ajudar a compensar les enormes desigualtat socials que tenim, i les que malauradament sembla que vindran.
