Els darrers dies hem pogut veure un increment de la mediatització del conflicte que es viu a l’Insitut El Palau de Sant Andreu de la Barca. Quan el passat mes de novembre, des de la Conselleria d’Educació es va tancar el cas, una fiscalia totalment polititzada ha decidit reobrir el cas i investigar el 9 professors.
Hem estat espectadors de com nombrosos docents es manifesten públicament a les xarxes socials. Molts dels arguments, però, generen certa frustració, perquè demostren que l’estratègia de la por ens està guanyant. Molts professionals del cos de mestres i professors de la Generalitat de Catalunya han sortit a la palestra dient que mai han parlat de política a l’aula, però això no dona suport als 9 d’El Palau, el que estem fent és més mal a la nostra dignitat –sense voler-ho, però mal–. Cada dia estem més enganxats a les garres del franquisme. El titular que millor defineix l’actualitat a les escoles podria ser: l’autocensura i exculpació ens fa perdre la dignitat i la qualitat democràtica als centres educatius.
Sempre hem parlat de política a les aules i negar-ho és absurd, perquè tot és política, i només cal citar Aristòtil, que considerava l’ésser humà un animal polític (zoon politikon); és a dir, un animal ciutadà, un animal cívic, social. La virtut, la justícia i la felicitat només poden assolir-se socialment, en relació amb els altres, a la ciutat, a la polis, o sigui, políticament. També nosaltres, al llarg del curs, hem vist que l’ésser humà és social: viu en grup, s’organitza, col·labora amb els altres per tal d’assegurar-se el futur, aprèn dels altres… i també es troba amb tensions, conflictes i reptes que afecten tothom.
És important tenir clar què ens demanen les dimensions personal, interpersonal i social i les seves 8 competències clau en l’àmbit de l’Educació en valors en el desplegament de la LEC (Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació aprobada pel Parlament de Catalunya).
La dimensió personal fa referència a l’individu en singular, en tant que és capaç de dirigir la seva vida. L’autonomia, el desenvolupament d’habilitats i l’expressió del pensament propi són aspectes que afecten de ple cada persona. Assolir aquesta dimensió permet l’alumnat prendre decisions i resoldre conflictes, tot adaptant-se als canvis. Hem de vetllar perquè sigui competent personalment quan dirigeixi la seva pròpia vida i sigui capaç d’esmenar els errors propis.
La dimensió interpersonal fa referència al tracte amb els altres, és a mig camí entre les dimensions personal i la social. Tracta de les relacions que s’estableixen amb les persones amb les quals es conviu. Constitueixen la dimensió interpersonal el conjunt de les relacions quotidianes en què s’assagen actituds de convivència, simpatia, apatia, antipatia… I en aquestes actituds quotidianes hi ha les decisions polítiques que, diàriament, afecten al nostre barri, poble, ciutat… i al món sencer.
La dimensió social abraça un entorn social més ampli, el que aplega tota l’espècie humana, tot i que el seu abast es va configurant de mica en mica: la ciutat, la comarca, el país, etc. Aquesta dimensió, sense límits ni fronteres, proposa una reflexió sobre problemes que ens afecten en tant que individus que compartim la condició humana i ens fa sensibles a les condicions i circumstàncies de les altres persones, per més allunyades geogràficament que estiguin. Les competències d’aquesta dimensió desvetllen el caràcter solidari de cadascú que detecta i intenta ajudar en situacions injustes i que empeny a buscar alternatives. En definitiva, atès que res humà ens és aliè, aquesta dimensió ens humanitza. Això ens ha de permetre criticar aquelles decisions polítiques que, per més legitimades que estiguin per algú, com per exemple la llei d’estrangeria o la crisi de refugiats, són injustes i no respecten els drets humans.
Si partim d’aquestes premisses:
- Com podem no parlar de política a l’aula?
- Com podem obviar el que passa al nostre voltant?
- Com podem desenvolupar l’esperit crític sense criticar?
- Com podem valorar el món que ens envolta sense valorar-lo?
Els docents han de respondre els neguits dels infants i l’escola ha d’estar oberta a aquests debats. S’ha de poder expressar amb llibertat que la Policia Nacional va fer ús i abús desproporcionat de la violència cap a uns ciutadans i ciutadanes que, pacíficament, volien exercir el dret a l’autodeterminació, principi fonamental dels drets humans. Un dret que és individual i col·lectiu i que l’Assemblea General de l’ONU va reconèixer el 1950 com a dret fonamental de les persones. No pot ser delicte explicar la veritat.
La meva mare sempre ha envejat la meva educació perquè és ara, als 70 anys, quan comença a entendre moltes coses i comença a lluitar fermament pels seus ideals, perquè el franquisme li va prohibir entendre el que passava i la va obligar a reproduir uns rols que ara descobreix que eren imposats. Quan per fi deixàvem enrere el règim del 78, un dels errors més greus als quals ens estem encaminant en la innovació educativa és posar pals burocràtics a l’avenç. Això ens porta, inevitablement, a establir unes barreres a l’escola que separen la vida interior del centre amb el carrer, fet que hauríem d’estar revertint en la seva totalitat. Hem d’establir vincles dins-fora que permetin l’alumnat ser capaços d’entendre el món que els envolta: però el 155 ho ha engegat tot a rodar.
Hem posat de moda la paraula adoctrinament fent-li el joc al linxament ultradretà i feixista contra els docents. Hem caigut a la seva trampa perquè volien una societat dividida, barallada i crispada i els ho hem servit en safata. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), adoctrinar és instruir algú en alguna cosa, o també fer entrar (algú) en certes doctrines, en certes opinions. Segons la Real Acadèmia Española (RAE), inculcar a algú determinades idees o creences. I ¿què és una doctrina? Doncs segons el DIEC, allò que és objecte d’ensenyament, que és tingut com a ver per un mestre, per una escola o per una església. I segons la RAE, una ensenyança que es dona a algú per instruir-lo o un conjunt d’idees o opinions religioses, filosòfiques, polítiques, etc., que sustenta una persona o un grup. Per tant, senyors i senyores de Ciutadans, del Partit Popular i d’on més vulguin: evidentment a les escoles adoctrinem –igual que es fa a casa, a l’esplai, al cau, a l’escola de ballet, al bar i a tots els contextos i espais d’aquesta societat–. Ara bé, no confonguem adoctrinar amb obligar o imposar a pensar alguna idea determinada com sí que passava durant el franquisme, i és aquí on entra la nostra professionalitat i la nostra deontologia pedagògica. Es tracta d’explicar què passa en aquest món tan complex des d’un punt de vista neutral tot afavorint que l’alumnat, amb les seves eines i el seu entorn, acabi determinant la seva posició al respecte dels fets que succeeixen al seu voltant; això és el que en diem desenvolupar l’esperit crític.
Quan vaig néixer, Franco ja feia anys que havia mort i tot el que sé és gràcies als meus mestres, pares, als llibres, la lectura i el lliure accés a la informació i la comunicació. El Manolo, la Rosa, la Peña, la Montse, la Carme, en Jordi i, en definitiva, tot el claustre de l’escola El Cim de Teià em van donar els pilars de la meva llibertat. També a l’escola em van explicar què era la monarquia i ningú em va dir mai que de gran seria fan de Hasél o Valtònyk, em donaven la caixa d’eines per construir jo mateix la personalitat que duia dins i em guiaven per tenir uns pensaments que no envaïssin els dels altres. A l’escola mai em van explicar el concepte de Països Catalans i com a català, però de sang ontinyentina, sóc gran defensor d’aquest concepte perquè la lectura, la informació i l’esperit crític m’han permès anar-lo dissenyant a mi sol. Com aquests podríem detallar indefinits punts, perquè he estat educat en una escola lliure i democràtica. Només demano els mateixos drets pels meus alumnes, els drets pels quals els nostres pares, mares, avis i àvies tant van lluitar per conquerir.
Ningú pot negar que, d’aquí uns anys, el dia 1 d’octubre, i el 3, el 27, el 8 de novembre, el 21 de desembre… seran temari a tots els llibres de text de les escoles i les assignatures d’història, a les facultats… a tot arreu! Perquè va ser un dia que durarà anys. Malgrat això, no és cap mentida si diem que no podem parlar de tot a les aules, no és una llei escrita però és una llei que ens autoimposem, perquè hi ha conseqüències. Ningú ens ho prohibeix però la ràtzia repressiva de l’estat contra tota expressió democràtica i tot allò que ajudi a una educació democràtica és perseguit com a delicte d’odi, terrorisme, sedició o el que s’inventin. No volen que parlem, ni escrivim ni pensem, volen que obeïm i oblidem.
La persecució política vol que esborrem el dia 1 d’octubre del mapa, de la història i de la memòria col·lectiva, com si mai res hagués passat. De la por és d’on neix l’autocensura que avui impera als centres educatius de Catalunya. En aquest aspecte, com a docent, faig meves unes paraules de la carta de comiat de la Marta Rovira quan va decidir marxar a l’exili i que espero no haver de dir per escriure aquest article: “Sento tristor, però molt més trist hauria sigut viure silenciada interiorment. Sentir la meva llibertat d’expressió censurada per uns tribunals que intimiden i que apliquen descaradament criteris polítics. Cada dia, cada hora sentia la meva llibertat limitada per amenaces judicials arbitràries. No em sentia lliure. No em reconeixia. Aquestes darreres setmanes he viscut dins d’una presó interna”. Amb aquestes paraules de la Marta em descric avui com a mestre, en una presó plena de contradiccions que em fan callar, callar i callar. Un mestre trist que dia a dia va perdent la seva ànima, la seva vocació i que es resigna a la lluita al carrer desitjant que la llibertat torni a entrar a l’escola. Sóc activista dels moviments socials i les xarxes, dic que no tinc por, però és mentida. Sóc un mestre que viu atemorit per qualsevol cosa que pugui fer o dir. Sé que demà puc ser jo l’Oriol, en Jordi, l’Anna, la Tamara, la Dolors, en Pablo Hasel, en Josep Valtonyk, en Carles, la Marta, l’Adur, l’Ainoha, en Toni, la Carme… Demà podem ser tu o jo qui pel tèrbol atzar siguem entre reixes.
Fixeu-vos com de trista és l’actualitat, us plantejo una pregunta que ara devem pensar tots els docents de Badalona. La setmana vinent baixarem a la platja a veure el dimoni. Enguany és un pres polític amb un 155 dalt la cel·la i un 1-O a la gorra. Sota les reixes hi ha persones que es manifesten amb pancartes demanant llibertat. ¿Què espera de mi la societat, que calli o que eduqui? ¿i quina resposta repressiva puc rebre si se m’acudeix explicar el perquè de tot plegat? ¿Tenim els docents el prou suport social per ser lliures i educar els vostres fills i filles per a canviar el món i aconseguir una societat més justa, solidària i democràtica per a tothom?
Cremem el dimoni del 155 per una escola democràtica, inclusiva, laica, cooeducadora, en català… No deixeu que la repressió faci els nostres infants menys lliures, no ens deixeu sols, els mestres serem sempre vostres.
