Opinió

El necessari diàleg entre els coneixements escolars i extraescolars

Discursos

En el primer capítol de Pedagogías del siglo XXI (Carbonell, 2015) traço un breu panorama dels discursos més substanciosos sobre l’aprenentatge i educació que s’adquireixen fora de l’escola, i sobre la necessitat de relacionar-los i incloure’ls dins del currículum. Un clam que ve de lluny. Fa ja un segle John Dewey distingia dos tipus d’educació: l’extraescolar, més asistemàtica, vital, profunda i real, que la infància adquireix a la família, al carrer o en altres instàncies socialitzadores de l’entorn immediat; i l’educació formal o escolar, més abstracta i superficial, però també més àmplia, completa i segura. Des d’aleshores han corregut rius de tinta entorn de la trobada i desacord entre tots dos àmbits d’aprenentatge, en els quals es parlava dels intents, majorment fallits, d’encadellar-los.

També MacLuhan va pronosticar fa temps que el cabal d’informació i el coneixement creixeria de manera exponencial amb la progressiva i accelerada irrupció de les tecnologies de la comunicació. No hi ha un sol diagnòstic que no avali, cada vegada amb més dades i evidències, aquesta realitat. Les connexions múltiples entre persones i artefactes, horitzontals i desjerarquitzades, hi contribueixen. N’hi ha prou a fixar-se en les pràctiques generades per l’educació expandida: modalitat vinculada a la comunicació que teixeix xarxes amb l’audiovisual, l’artístic o experimental, i que es genera fora de les institucions formals. En les trames d’aprenentatge i el banc comú de coneixements que facilita l’intercanvi de coneixements i habilitats. En els MOOC: l’expansió del coneixement en obert. En les universitats i altres centres d’ensenyament alternatius. En la ingent i diversificada oferta d’activitats extraescolars, culturals i d’oci per la infància i la joventut. En l’activitat desenvolupada per centres socials i culturals, institucionals o autogestionats, espais de creació artística, biblioteques públiques i altres tipus d’equipaments. En el que s’aprèn observant, amb mirada crítica i sense presses, la qual cosa succeeix al camp i a la ciutat. I en el coneixement que s’adquireix, renova i enriqueix al llarg de tota la vida.

Perquè s’aprèn a qualsevol moment i lloc. Aquest és el mantra que inspira tots els relats que tracten de derrocar els murs de l’aula i el currículum massa academicista i encotillat. Que s’obren a la vida i a un món cada vegada més complex a fi de comprendre-ho críticament i de transformar-lo fins on sigui possible.

Recerques

Aquests discursos s’avalen amb diverses recerques. Com a botó de mostra cal citar la realitzada recentment per la redREUNI+D, xarxa universitària de Recerca i Innovació Educativa –conformada per tres grups de recerca de les Universitats de Granada-Valladolid, Màlaga i Extremadura–, i publicada a Ecologías del aprendizaje. Educación expandida en contextos múltiples (Martínez Rodríguez, J.B i Fernández Rodríguez, comps; Morata, 2018). Des d’una perspectiva sistèmica s’aprofundeix, a partir del treball qualitatiu d’estudi de casos, en la construcció del coneixement, la generació de coneixements i adquisició de nous aprenentatges, mostrant trajectòries personals i comunitàries on circulen llenguatges, formats i coneixements en entorns ecològics molt diversos, físics i virtuals, de llarg a llarg de la vida.

Com qualsevol altra recerca no existeix neutralitat i els seus autors expliciten amb claredat, per exemple, la seva aposta pels col·lectius silenciats i exclosos que creen altres formes de relacionar els coneixements. D’aquí que es parli d’epistemologies del Sud, autoritat expandida, ciència ciutadana, recerca militant o epistemologia popular i que, per tant, s’aposti per la formació d’una ciutadania crítica, participativa i compromesa en la defensa dels drets socials bàsics i del bé comú. En aquesta obra coral ressonen els noms de Morin, Vygotski, de les pedagogies crítiques o de les comunitats d’aprenentatge, entre altres.

Els treballs són molt variats. Uns se centren en les identitats mediàtiques a la societat augmentada, en les comunitats maker de videojocs en línia o a l’aula com a espai de participació multisensorial, on es proposa aprendre “un nou llenguatge que s’interroga en veu alta i en grup pel quotidià, pel que s’estableix, per la repercussió del que fem i el que som”. Hi ha un bloc dedicat a les ecologies d’aprenentatge i mediacions socials de cultures i contextos formals i no formals, on està present l’educació transmèdia i la hiperconnexió, les marques de gènere en la formació on-line, l’aprenentatge musical i la lectura literària i filosòfica com a instrument de mediació social i coneixement compartit. I no falten les recerques entorn de les ecologies comunitàries i de coneixements, amb una forta empremta de participació i transformació social, com és el cas de la Universitat Rural Paulo Freire de la Regió muntanyenca de Ronda (Màlaga) o d’un projecte educatiu de voluntariat internacional on “les relacions de convivència, els projectes d’educació no formal, l’economia, les cures, l’ecologia i el feminisme van constituint una altra cultura en la qual l’aprenentatge i la vida convergeixen en projectes que van donant sentit al món en què vivim”.

Polítiques

Hi ha discursos, recerques i experiències de gran solidesa, encara que aquestes solen ser minoritàries o parcials, circumscrites a un col·lectiu o àmbit de coneixement. D’aquí la conveniència que aquesta necessària incardinació entre l’educació formal i no formal trobi un major recer per a la seva implantació i generalització en el territori mitjançant polítiques públiques en clau d’equitat. Els projectes de ciutats educadores o de plans d’entorn transiten en aquesta direcció. I la iniciativa de “L’educació 360 a temps complet”, promoguda aquest curs a Catalunya per tres entitats (Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, Fundació Bofill i Diputació de Barcelona), suposa un pas més respecte a les polítiques educatives locals. El seu objectiu prioritari és connectar temps, espais, aprenentatges i agents educatius en els municipis per generar més i millors oportunitats educatives.

Es tracta d’una aliança estratègica per establir una major relació i continuïtat entre el lectiu i el no lectiu dins d’una lògica col·laborativa i comunitària. En aquest sentit, es tracta d’optimitzar el capital cultural per convertir el municipi en un ecosistema educatiu, estrenyent els espais de connexió i coordinació, l’acompanyament i la personalització educativa. Així, l’èxit escolar i apoderament escolar no s’entén únicament com l’assoliment dels continguts i competències curriculars sinó com un projecte personal d’aprenentatge que incorpora l’adquisició d’altres sabers extraescolars. Per aquesta finalitat es fixen un conjunt de propostes i acords de política municipal per als pròxims anys, al mateix temps que s’experimenten una sèrie de processos innovadors de cert calat.

El saber acadèmic i de la vida quotidiana són igualment útils i rellevants dins d’un procés en què es combinen aprenentatges formals i informals, intencionals o imprevisibles. S’obre un món d’òptimes possibilitats per dialogar entre tots aquests sabers de manera contínua i interdisciplinària. Aquest és el gran repte del professorat: superar inèrcies molt arrelades i circumscrites al dictat de la gramàtica, el currículum i l’espai escolar. Una tasca que compromet igualment als altres agents educatius: a tots aquells que de manera directa o indirecta incideixen en el procés de socialització de la infància i la joventut. Martín Barbero assenyala que aquestes transformacions es produeixen per un moviment de descentralització o deslocalització dels coneixements, que els treu dels seus llocs tradicionals i que dilueix la noció tradicional de coneixement i l’acosta al saber comú, a l’experiència social, a l’experimentació i al flux digital.