Opinió

El temps a l’escola, una paradoxa

Tenim més eines que mai per gestionar el temps —agendes digitals, calendaris compartits, apps, pissarres interactives, informes en línia, comunicació instantània amb famílies i equips docents, dispositius mòbils intel·ligència artificial— i, paradoxalment, mai havíem anat tan desbordats, mai havíem tingut la sensació tan persistent de no tenir-ne prou.

A les aules, aquesta pressió es fa tangible: mestres que correm per “complir” el currículum, alumnes que passen d’un contingut a un altre sense poder pair-los, escoles que confonen velocitat amb eficàcia. Poques oportunitats per mantenir converses educatives amb profunditat o escoltar l’alumnat amb calma.

Què ens passa amb el temps?

Com pot ser que, en comptes d’aprofitar-lo per teixir vincles, escoltar les inquietuds dels infants i adolescents, o aprofundir en els processos d’ensenyar i aprendre, el convertim en una cursa per encabir-hi més tasques, més activitats, més continguts?

Potser l’escola, sense adonar-se’n, ha quedat atrapada en la lògica de l’acceleració que denuncia Hartmut Rosa, quan diu: “la societat moderna no busca la calma, sinó la velocitat com a forma de poder”.

I així, en lloc de posar el temps al servei del sentit, l’hem posat al servei de l’excés.

La cultura de la immediatesa i la hiperproductivitat no només ha traspassat els murs escolars, sinó que s’hi ha instal·lat amb naturalitat, com si li fos pròpia. Potser l’escola ja no és només una víctima del sistema, sinó una peça més del seu engranatge. I si, en lloc de resistir-s’hi, estigués contribuint a perpetuar-lo?

El preu de la pressa

1. La pressa és enemiga de la qualitat

L’aprenentatge profund requereix temps per comprendre, connectar, reflexionar i transferir. Necessita ser significatiu, vinculat al que l’alumne ja sap, i ha d’anar més enllà de la repetició mecànica. 

Sovint, però, molt sovint, l’ensenyament a l’escola és accelerat i sobrecarregat de dades afavorint un aprenentatge superficial: memoritzar per a l’examen i oblidar ràpidament.

La recerca i els referents pedagògics ens recorden la importància de respectar una lentitud productiva. John Dewey ja defensava que aprendre no és només acumular informació, sinó reflexionar-hi i connectar-la amb l’experiència. I això demana espais de calma dins de l’activitat escolar. L’objectiu no és acabar programes, sinó deixar empremta.

De fet, el Decret 175/2022 de Catalunya s’alinea amb aquesta visió en promoure un aprenentatge competencial, profund i funcional, orientat a la vida real. Fins i tot les mateixes administracions reconeixen que cal aprendre amb sentit, i això demana temps i profunditat.

2. La pressa és enemiga de la diversitat

Quan l’escola funciona amb presses, tendeix a aplicar ritmes homogenis i criteris uniformes, que dificulten l’atenció personalitzada de l’alumnat. L’afany per “avançar matèria” obliga a deixar enrere aquells alumnes que necessiten més temps per comprendre, madurar o consolidar els aprenentatges. Així, la diferència es percep com un problema, i no com una oportunitat per enriquir el procés educatiu.

Però la pressa també perjudica els alumnes que podrien avançar més de pressa, aprofundir o explorar camins nous. En lloc d’oferir-los temps per pensar, crear o investigar, se’ls omple d’activitats sense pausa ni significat, desaprofitant el seu potencial i convertint l’escola en una successió de tasques mecàniques.

El respecte als diferents ritmes no és sinònim de rebaixar expectatives, sinó d’ajustar les estratègies perquè cada alumne pugui arribar a les fites educatives amb sentit i al seu pas.

Si acceptem que el temps és un bé escàs, cal repensar com el fem servir per evitar que l’escassetat esdevingui sinònim d’urgència i puguem acompanyar les necessitats individuals.

Com afirma José M. Toro, “amb presses, sempre queden enrere els qui parteixen de condicions desfavorables”. Per tant, una educació que pretén ser equitativa i inclusiva no pot funcionar sota la lògica de la velocitat, sinó sota la del reconeixement i el respecte als processos personals.

Com defensa Joan Domènech, “hi poden haver aprenentatges més ràpids i més lents. El que cal és que cadascú tingui prou temps i porti el ritme adequat per tal que aquests aprenentatges siguin realment compresos i apresos”.

En definitiva, temps per construir una escola més justa, humana i eficaç.

3. La pressa no ens deixa respirar. 

Temps per respirar. Si voleu mireu-ho com a metàfora. Podríem parlar de temps per compartir, temps per la cura, temps per cooperar, visualitzar …

Respirar amb consciència no és perdre el temps: és crear les condicions internes perquè el cervell pugui funcionar millor. És guanyar qualitat en el pensament, en la concentració i en la capacitat d’aprendre.

No és restar temps al currículum, sinó multiplicar-ne el valor. És recuperar el sentit profund, per ajudar a fer-se conscient de que vol dir “estar aprenent”. No es tracta només de quant temps passem, nosaltres i els alumnes, a l’escola, sinó de com el vivim.

Cap a una educació més profunda i pausada: cinc propostes

1. Prioritzar i flexibilitzar el currículum
Identifiquem què és realment essencial. Reduir la càrrega de continguts permet aprofundir, gestionar millor el temps i adaptar-lo a les necessitats dels alumnes i del context.

2. Aprenentatge competencial i metodologies actives
En lloc de transmetre temari, cal que organitzem el procés d’ensenyament-aprenentatge al voltant de competències i habilitats que facilitin la comprensió i l’aplicació del coneixement. Cal ser creatius en la distribució del temps, encara que això impliqui trencar amb la inèrcia d’“una hora, una aula, una matèria”. Calen temps per l’acollida i les rutines, espais de lectura, pel treball sistemàtic i els projectes interdisciplinaris que permetin estructurar el temps en blocs més amplis, coherents i amb sentit, afavorint així un aprenentatge més profund, connectat i significatiu.

3. Gestió del temps i atenció als ritmes individuals
És important introduir pauses i moments de reflexió dins la jornada: una estona per pensar, escriure o compartir després d’explicar un concepte o rebre una retroalimentació, l’ajuda mútua, la cooperació entre iguals. 

També per personalitzar itineraris d’aprenentatge, per acompanyar cada alumne segons el seu ritme, sense perdre de vista els objectius comuns.

4. Avaluació al servei de l’aprenentatge
Quan l’avaluació es converteix en una meta amb dates fixes i finals, es genera angoixa i pressió. Si, en canvi, es concep com a part del procés, esdevé una eina poderosa per millorar. La retroalimentació metacognitiva entesa com a possibilitat de reflexió i millora, ajuda els alumnes a entendre el seu propi procés i a avançar amb seguretat. Temps: per equivocar-se i encertar, per fer-se preguntes, per explorar camins nous, per avorrir-se i encendre la curiositat. Temps per auto i coavaluar-se no és cap luxe: és una condició essencial per a la significativitat.

5. Introduir pràctiques de respiració conscient a l’aula.

Encara que siguin breus, tenen un impacte positiu: abans d’una tasca complexa, després d’un canvi d’activitat, com a ritual d’inici del dia… No només com a tècnica de relaxació, sinó, sobretot com a estratègia per assegurar que el temps educatiu sigui realment útil, significatiu i sostenible. 

…………………………………………… 

Hem de frenar aquest ritme frenètic, que ens fa retrocedir. L’escola o l’institut, no pot ser una peça més de l’engranatge de la cultura de la immediatesa i la hiperproductivitat. 

Ha arribat el moment de deixar de viure el currículum com una llista tancada de temes a “passar” i començar a entendre’l com un mapa flexible, on el que importa és el viatge i no només la meta.

Deixem de pensar que a l’escola hi ha d’entrar tot. Cada vegada que incorporem una nova proposta metodològica o un nou contingut o una nova activitat, estem fent una tria. I triar, vol dir saber què cal deixar de fer. Aquest exercici no és cap renúncia estèril, sinó una oportunitat per revisar sabers, pràctiques, rutines i accions que potser han perdut sentit, que ja no responen a les necessitats de l’alumnat i que ocupen un temps valuós. 

Cada centre i cada docent podem retrobar maneres de detenir el temps: crear ambients tranquils, rituals que marquin un temps més humà, espais de conversa sense pressa…  I així recuperar el sentit profund i sobretot la calma necessària per poder ensenyar i aprendre.