Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
No cal ser enginyer ferroviari per adonar-se que Rodalies fa aigües. Ho sé perquè he estat usuari habitual durant anys. El que ha passat avui —un altre robatori de coure, un altre matí de retards a l’R4 i RL4— no m’ha sorprès. De fet, m’ha desesperat, però no m’ha sorprès. I això és precisament el més greu: ens estem acostumant al desastre.
Quan fas servir Rodalies cada dia per anar a treballar, estudiar o cuidar d’algú, els retards no són només una molèstia. Són entrevistes de feina perdudes. Són hores extres no pagades. Són nens que arriben tard a escola. Són oportunitats que s’escapen. I la impotència creix quan t’adones que això no és un cas aïllat, sinó un patró.
En aquest país, ens hem acostumat a un servei de transport públic ferroviari que funciona com si fos una loteria. Cada matí, l’angoixa de si el tren arribarà, si t’avisarà algú, si hi haurà una avaria, un robatori, una incidència elèctrica… I tot plegat sense cap mena de compensació ni responsabilitat per part de qui l’hauria de garantir.
Ens hem acostumat a un servei de transport públic ferroviari que funciona com si fos una loteria
El robatori de coure d’aquest matí —com tants altres abans— només és la punta de l’iceberg. És el símptoma d’un sistema infrafinançat, fragmentat i mal gestionat. I mentrestant, les persones usuàries —milions a l’any— quedem atrapades en un cercle de desatenció i precarietat.
Hi ha qui diu que la culpa és d’Adif, d’altres que és de Renfe, o de la Generalitat, o del Ministeri. Però per a nosaltres, la gent que agafa el tren, la culpa és d’un sistema que ens ha fallat durant massa temps. No volem més excuses. No volem més rodes de premsa. Volem solucions reals.
Cal inversió. Cal manteniment. Cal seguretat a les vies. Cal un servei públic a l’altura del que mereixem. I cal, sobretot, que algú assumeixi responsabilitats i escolti de veritat a la ciutadania.
Perquè mentre esperem que algú faci alguna cosa, el tren segueix arribant tard. I la vida, aquesta sí, no espera.
