Opinió

El veritable terror no és a una intel·ligència artificial, sinó a l’addicció en la infància

La pel·lícula M3gan (2022), dirigida per Gerard Johnstone, està lligada a creatius emblemàtics del gènere de terror, ja que compta amb la producció dels mítics Jason Blum i James Wan, i el guió d’Akela Cooper, noms destacats i prolífics del cinema als darrers lustres. La idea de l’argument sorgeix precisament de Cooper i Wan i la dada és fonamental, perquè tots dos decideixen que el detonant de la por no sigui quelcom fantàstic, sinó quelcom versemblant en un futur pròxim: un robot dotat d’intel·ligència artificial caracteritzat de nina realista que fa la funció de joguina avançada.

La premissa és conseqüència d’una desgràcia: una enginyera engrescada a la seva feina en l’etapa final d’un projecte d’innovació relacionat amb la robòtica i la intel·ligència artificial, s’ha de fer càrrec com a tutora de la seva neboda de vuit anys, que acaba de perdre tràgicament als seus pares en un accident de tràfic. La seva poca experiència amb infants, el fet que la neboda s’estava educant a casa seva, el trauma viscut per totes dues (pèrdua de la germana per una banda i dels pares per l’altra) i l’exigència dels seus clients per la proximitat d’una data límit de lliurament provoquen conflictes continus en la recentment creada unitat familiar que, a més, ha de tenir la supervisió d’una psicòloga que ha de validar aquesta nova responsabilitat. I la solució estava justament en la recerca que estava realitzant: tenir un robot amb forma de nina que fa els papers de companya de joc i de professora alhora i, sobretot, de cangur, de dia i de nit… cada dia.

La inexperta tutora i la seva neboda, interpretades per les actrius Allison Williams i Violet McGraw, respectivament, incorporen a la nina M3gan, encarnada (mai millor dit, dotant de forma magistral una certa sensació d’artificialitat en el moviment mecànic de tot el cos) per la debutant Amie Donald, com una més de la família amb un benefici manifest per a totes dues: la neboda estaria acompanyada i supervisada en tot moment, i l’experta en robòtica tindria una intel·ligència artificial aprenent de forma automàtica a partir de la interacció continua amb la petita de vuit anys.

Una ordre tan bàsica com «has de cuidar de la meva neboda» pot induir a la intel·ligència artificial a decidir que el més adequat és desfer-se de tot aquell que la molesti, i ja us podeu imaginar el que passa sense haver d’esbudellar la pel·lícula. Quan la dissenyadora del robot detecta el «problema» i decideix desconnectar el robot, apareix un nou conflicte: la de la nina automàtica que no vol ser destruïda. Que un ésser artificial es rebel·li contra el seu creador ja ho va escriure, fa més de dos cents anys, Mary Shelley en el seu reconegut llibre Frankenstein o el modern Prometeu (Frankenstein; or, The Modern Prometheus, 1818), però el que veiem en aquesta producció és la por moderna al que és desconegut: la intel·ligència artificial.

Emprar la tecnologia com instrument per a fer més versemblant el fantàstic s’està convertint en una tendència, especialment en el gènere de terror, com ho vam poder veure fa poc a la nova versió de Muñeco diabólico (Child’s play, 2019). Si a la pel·lícula original del 1988, la qual va iniciar una extensa saga, el ninot Chucky era literalment posseït per l’esperit d’un assassí mitjançant una màgia vudú, en aquesta darrera versió la gènesi del comportament violent del ninot és provocada per tenir un sistema d’intel·ligència artificial modificat per tal d’aprendre a partir de diferents estímuls i l’observació.

El nou ninot Buddi (que substitueix a la nova versió al mític Chucky), amb la inquietant veu del llegendari actor Mark Hamill, observarà el seu entorn, el comportament de les persones i, en especial, què agrada i què no al seu nou propietari, un adolescent que comença a patir i gaudir de les seves primeres pel·lícules de terror. I, justament, veure una pel·lícula de terror tan sanguinària com La matanza de Texas 2 (The Texas Chainsaw Massacre 2, 1986), pot ser divertit vista al sofà de casa comentada amb els amics i sense els pares… i pot donar moltes idees a una intel·ligència artificial que està aprenent del que veu, encara que sigui a la pantalla del televisor. I si el que veu és que cada cop que l’assassí de la pel·lícula mata a algú, automàticament el seu nou amo riu a riallades, doncs ja sap què ha de fer per a entretenir-lo. Tot plegat, tenint en compte que suposem que a una intel·ligència artificial no li és fàcil distingir entre el que està bé i el que està malament, i que li és més fàcil actuar per mimetisme. És evident que no sap distingir, en aquest cas, entre ficció i realitat o, millor dit, entre entreteniment a la ficció i conseqüències en el món real.

Tornem a M3gan, per cert, acrònim a la ficció de Model 3 Generació Android. En aquest cas, a més a més, la pel·lícula explora dos terrors quotidians i propers per a tothom: en primer lloc, la por a haver de cuidar d’un infant a temps complet i sense experiència prèvia i per obligació i, en segon lloc, la dependència de la tecnologia i els seus efectes sobre les persones. L’actriu que interpreta a la inesperada tutora resulta molt creïble en la seva nova responsabilitat (també com a experta en robòtica), alterant la pressió per la feina amb l’angoixa de la criança i la culpa per solucionar-ho amb un cangur tecnològic que, en certa manera, l’allibera de les seves noves obligacions.

L’externalització de la supervisió dels pares emprant la tecnologia provoca uns efectes que ho podem veure a la mateixa pel·lícula, en la reacció de la neboda quan li volen treure la seva nova nina, amb una explosió d’ira i violència desconcertant i inèdita fins aquest instant respecte del caràcter manifestat durant tot el llargmetratge. Aquest comportament és producte de l’addicció de la noia de vuit anys a la tecnologia i de la qual ja ens va advertir el documental Pantalles addictives («Nens addictes a les pantalles», Enfants accros aux écrans, 2018). El reportatge de Paul Moreira i Adèles Flaux era un crit d’alerta convençuts que cal actuar urgentment: alguns experts feia temps que intentaven fer sentir les seves veus per advertir-nos d’una epidèmia silenciosa i perillosa que amenaça els nens en els seus primers anys de les seves vides. Cada cop hi ha més estudis concloents que afirmen que l’ús abusiu de les pantalles de mòbils i tauletes pot provocar trastorns del llenguatge i del son en els més petits, a més de l’aïllament i la baixa tolerància a la frustració que provoca.

En el documental podem observar com, a França, un col·lectiu de pediatres, logopedes i psicòlegs demanen a les autoritats que facin campanyes institucionals per informar dels efectes de la sobreexposició dels infants a les pantalles com es fa amb les addiccions a l’alcohol, al tabac o a les drogues. Els pares no en són conscients, de fet, és ben bé al contrari, es pensen que li estan donant tot el que poden donar o el que ells (nosaltres) no vam poder tenir a la nostra infantesa. En el programa asseguren que, si el culpable del comportament estrany dels nens són les pantalles, la solució és molt fàcil: només retirant-les fa que els infants es recuperin completament.

El Dr. Nicholas Kardaras, autor del llibre Glow Kids: How Screen Addiction Is Hijacking (2016), parla de «l’heroïna digital». A la seva investigació ha observat en nens petits els mateixos símptomes clínics que en els casos d’addicció a les drogues: la síndrome d’abstinència, la impulsivitat i l’agressivitat. Va descobrir que les pantalles ens fan generar dopamina, que és la substància que ens fa mirar constantment el mòbil i la que alimenta l’anomenat circuit de recompensa cerebral. La dopamina és coneguda com l’hormona de la felicitat.

El documental Pantalles addictives ens mostra un estudi utilitzant un escàner cerebral realitzat a adolescents addictes a internet, que  va donar uns resultats inesperats i sorprenents: la circulació dels fluids estava alterada. Una zona del cervell s’encongeix (el còrtex frontal), amb un impacte sobre la comunicació que poden provocar símptomes similars a l’autisme o als trastorns bipolars, provocant un comportament més impulsiu i addictiu, i impedint poder prendre decisions encertades ja que la capacitat de fer encadenaments lògics està alterada.

I això sí que ens hauria de fer por. Resulta sorprenent que el que és més sinistre a la pel·lícula M3gan no és un robot amb una cara de plàstic i fent uns moviments pseudoartificials, el que és veritablement sinistre i esgarrifós és el que no veiem en els humans.