Opinió

Els curtmetratges a les aules!

Des de fa tres anys, el col·lectiu de La Guerrilla Comunicacional organitza una mostra de curtmetratges de temàtica social i centrada en els drets humans. S’anomena la Mostra de Curtmetratges Mal del Cap i, aquest any 2024, celebra la tercera edició. Des de la primera edició hem convidat, sempre, a participar en escoles i instituts de les comarques gironines, així com la universitat, ja que, com a coneixedors d’aquest gènere, sabem de la seva potència per provocar el debat, no només en cinemes i altres espais de la província, sinó, també, en els espais educatius.

El curtmetratge és cinema, però concentrat. No necessita una hora i mitja per desenvolupar una història com fan els llargmetratges. El curt t’envia un missatge, amb el seu nus i resolució, en menys de vint minuts. És cinema directe. I només necessita una tercera part del pressupost, o menys, del que necessita un llargmetratge. Avui dia és el format preferit del jovent. Ràpid, directe i concís.

Dins de la meva feina, a més de productor i director de cinema, també treballo en una empresa pròpia de distribució de curtmetratges, Fromzero Short Films. Per necessitats d’aquesta feina, visito molts festivals de curtmetratges, tant nacionals, com internacionals. Puc garantir que el 90% del públic assistent en tots aquests festivals són gent jove, menors de vint-i-cinc anys. També, gràcies a aquesta participació en festivals, he vist metodologies de tota mena, però, hi ha una que se’m va quedar gravada en el cervell, va ser en un festival a Selb (Baviera, Alemanya). En aquest festival van reunir en el gran teatre de la ciutat, amb capacitat per a més de 400 persones, a tot l’alumnat de les escoles de la població. El teatre era ple de gom a gom de nenes i nens. Els hi van fer una projecció de sis curtmetratges, entre ficció i animació. Van fer un debat amb elles i ells, els hi van donar la paraula per poder expressar que els havia semblat tot plegat. I, finalment, tota la mainada va exercir el seu vot per escollir el millor curtmetratge infantil. És a dir, els van fer que participessin activament. Em va semblar una gran acció de sensibilització.

El cinema és una eina poderosa per desenvolupar l’anàlisi

Sempre he defensat que el cinema és una eina poderosa per desenvolupar l’anàlisi, el debat, la forma d’expressar-nos, etc. El cinema, més que educatiu, és provocador. Quan estudiava segon de batxillerat, a l’inici dels anys vuitanta, a l’institut Sa Palomera de Blanes, vaig crear un col·lectiu d’estudiants amb el nom de “L’Espill” (mirall, en el català parlat al País Valencià). El principal objectiu, entre altres, era reivindicar l’avaluació contínua. Vàrem organitzar una sessió de cinefòrum, convidant mestres del mateix institut per conduir-lo i dinamitzar-lo fora de les hores de formació, dins del mateix centre, per poder parlar i debatre sobre temes que ens preocupava en aquell moment: drogoaddicció, pobresa, desigualtats, etc. Vam fer dues sessions. Va tenir tant d’èxit d’assistència i participació de l’alumnat que, automàticament, la direcció de l’institut i el claustre de professors van convocar una reunió extraordinària per discutir i decidir, finalment, l’acabament d’aquell cinefòrum i l’eliminació del col·lectiu. En aquells moments, tot just estàvem sortint d’una dictadura (no sé si encara hem sortit, permeteu-me el comentari) i el centre no volia cap conflicte polític (aquest va ser l’argument erroni que els molestava) dins del centre. Vaig ser expulsat dues setmanes i, amb l’amenaça que si persistia en continuar endavant amb el col·lectiu, l’expulsió total del curs i del centre, tot plegat, amb el vot en contra de sis dels catorze professors i professores. Un dels professors que va participar en aquelles sessions, Anselmo San Juan, professor de filosofia, em va donar suport i classes particulars en un bar de la població durant aquelles dues setmanes de desterrament. Aquest episodi, sempre el recordo amb un xic de melancolia, però amb la ferma convicció de què no havíem fet res malament, tot al contrari, havíem provocat debat, participació, reconeixement com alumnes de pensament propi i expressió. Durant aquelles dues sessions i, a través del cinema, havíem crescut com a persones pensants.

Un altre episodi o anècdota similar, que us vull escriure em va passar l’any passat. Per raons d’amistats visito assíduament una població de Guipúscoa que es diu Zizurkil. Fa tants anys que hi pujo que ja quasi la totalitat del poble em coneix. En una conversació entre amigues i amics, estava l’alcaldessa de la població, Maite Amenabar, que ja fa anys que la conec, fins i tot abans que sortís com a alcaldessa. Durant la conversa, ella em va manifestar que estava preocupada pel jovent del poble, que no sabíem com treballar amb ells i elles, perquè no sabien que pensaven. Jo li vaig comentar que hi havia una forma molt fàcil de solucionar-ho: creant un taller de cinema durant una setmana amb l’objectiu que els que hi participessin havien de filmar i presentar un curtmetratge de cinc minuts. “Si vols saber què pensen, què els preocupa o què els interessa, que agafin una càmera.” -li vaig dir. I em vaig oferir a fer el taller i així ho estem preparant. Més del 88% de la gent que fa cinema, ho fa des d’experiències pròpies o de temàtiques que els hi preocupen o toquen de ple.

Com més t’apropes a les coses senzilles que pateix la societat del carrer, més cinema és

Abbas Kiarostami, el gran cineasta iranià, m’ho va dir clarament en un taller de direcció que vaig tenir la sort de fer amb ell: El cinema com més senzill, com més t’apropes a les coses senzilles que pateix la societat del carrer, més cinema és. I és així, la resta és cinema comercial o d’entreteniment. El format del curtmetratge, en la seva gran majoria, no permet fer cinema comercial, perquè requereix un tempus diferent. El curt ha de dir i plantejar el que ha de dir i plantejar en un temps únic i urgent. I no hi ha espai per a la retòrica. Per això és tan ric i potent per crear el debat. Les realitzadores i realitzadors que fan cinema en curt són gent jove, és la mirada directa del jovent.

Per aquest motiu, des del col·lectiu de La Guerrilla Comunicacional, creiem que és important portar el format curtmetratge a les aules. Fins i tot, animen al fet que es projectin curtmetratges durant tot el curs escolar. Existeixen tants curts com temàtiques que es vulguin plantejar en una classe. A més, el format permet la seva projecció i el debat dins de l’hora lectiva. És un servei gratuït o de molt baix cost. És una eina enriquidora per al professorat. I des de la meva empresa Fromzero Short Films, us proposo que em demaneu qualsevol temàtica en format curtmetratge per ajudar-vos a tenir contingut i material. Us ho podem facilitar.

Sense voler fer cap exercici de comparació, però sí com a indicador. El Ministeri d’Educació francès va incloure el cinema a les escoles en la dècada dels seixanta. Allà, de la mateixa forma que s’obliga a llegir un o diversos llibres durant un curs, s’obliga a veure cinema, perquè van entendre que el cinema contribuïa a donar contingut i provocar l’anàlisi pedagògica. Avui en dia, el cinema és una de les grans indústries de França. Té un pressupost per cinema vuit vegades més que a Espanya. Tenen el que és considerat com el millor festival de cinema del món que és el Festival de Cannes. Hi ha un respecte pel cinema i la cultura superior. Aquí, el cinema (i la cultura) és considerada com aquell passatemps per a quatre “senyorets” que fan cinema, subvencionat per tota la població i que després no va ningú al cinema a veure les seves pel·lícules. (Comentari fet fa dues setmanes pel president del Govern de la comunitat de Castellà i Lleó).

Jo, a la meva web quan hi entres tinc escrita aquesta frase: “El cinema ens dona el que la vida ofereix”.