Opinió

Els joves no disposen de rituals per fer-se grans

A les tutories dels meus grups, sent el seu professor de filosofia, els alumnes sovint compartien amb mi el que havien fet el cap de setmana; la confiança era gran i esperaven els meus comentaris en el sentit de la validació per part d’un adult o la meva valoració i orientació.

Els d’un poble del Vallès m’explicaven que dissabte al vespre, ja fosc, anaven a la via del tren i tenien el repte d’aguantar a la via quan un tren que s’aproximava a tota velocitat. El relat de viure una borratxera era habitual, alcohol comprat per un major d’edat i beure fins al límit, a vegades fins al coma etílic. També n’hi havia que explicaven que agafaven un tren que els portés ben lluny i explorar sols el nou territori, eren alumnes de Barcelona que fora de les sortides de l’escola o institut no sortien mai del barri. I també al llarg dels anys m’han explicat com han passat la nit fora de casa, caminant en petits grups, mig perduts mig amb ganes de perdre’s per trobar-se; i experiències de sexe que creien que garantien la transició per superar l’adolescència. Els relats estaven plens de risc i solitud.

Crec que els nostres joves mereixen un esforç per acompanyar-los en el seu créixer i transitar cap a l’edat adulta

Escoltant-los em feien pensar en la mili, l’adoctrinament militar que molts boomers vam viure i que estava perfectament dissenyat per convertir-nos en patriotes i saber quin era el nostre lloc al subsol la jerarquia militar, sobretot es tractava d’incorporar uns valors que havien de facilitar al poder mantenir a la població masculina “al seu lloc”. He de reconèixer que a la mili vaig aprendre-hi algunes coses, a reconèixer l’estupidesa humana encarnada en els caps militars o el risc de la manca d’educació. No era menys pensat el ritual que vivien les noies en forma de prometatge orientat al matrimoni i reproduir el model tradicional.

Crec que els nostres joves mereixen un esforç per acompanyar-los en el seu créixer i transitar cap a l’edat adulta; però lluny de les “puestas de largo” o altres muntatges lamentables que he viscut als instituts on he treballat, quan la graduació de 4t d’ESO o 2n de batxillerat passava per una mena de festa amb un DG de tercera i amb els joves disfressats d’adults d’acord amb l’imaginari de Disney Channel. D’altra banda, eren tot el contrari d’una celebració inclusiva.

Els rituals de pas

Les cultures tenen pautats els canvis, les transicions, amb rituals de pas que antropòlegs com Arnold van Gennep ja a inici del segle XX van descriure. No és res nou, la nostra cultura també ho té tot ritualitzat, del naixement a la mort passant per les feines, la família, l’educació, les relacions, les alegries i les penes; tot i això, no sempre som conscients de la seva rellevància.

Els rituals en el cas de la infantesa són molt evidents, tenen relació amb tot el que implica “fer-se gran”. Els infants a la preadolescència viuen el pas cap a secundària, en el cas dels centres públics (excepte els institut escola) implica un canvi de centre i, per tant, trobar-se amb nous companys, més professors i una cultura de centre diferent. D’altra banda, hi ha molts infants que canvien de centre durant la primària, de residència, de barri, de país, i aquí també haurien d’estar molt ben definits els protocols d’acolliment i comiat.

El pas cap a secundària sovint va acompanyat amb la compra d’un mòbil i la llicència per a disposar i entrar a les xarxes socials (fins als 14 anys no poden tenir compte però…). Són un tancament, els centres de primària fan comiats de la seva promoció de 6è de primària, amb una festa en la qual participa tota la comunitat educativa i en la que els infants tanquen l’etapa.

Els nostres adolescents, en el seu trànsit cap a l’edat adulta, no sempre estan acompanyats

Tot ritual està acompanyat pels que ja han fet el pas i poden guiar de forma adequada. Així, l’educació secundària compleix una part dels rituals de pas a la nostra cultura. És cert que són informals i no està garantit un acompanyament però hi ha moments prou pautats: la visita a instituts quan estan a 6è, la visita d’alumnes grans a l’escola, centres que tenen tutoria entre iguals i connecten així alumnes de primària i secundària quan abans de començar el curs es presenten els mentors, etc.

En canvi, els nostres adolescents, en el seu trànsit cap a l’edat adulta, no sempre estan acompanyats i no disposem d’un ritual segur i que permeti anar-se incorporant a una vida més autònoma, independent i responsable.

Quan més o menys acaben l’ESO, van vivint moments iniciàtics sense cap acompanyament formal. Excepte els que participen en activitats com l’escoltisme, la gran majoria no disposa de rituals pensats i que incloguin un bon acompanyament. Quins rituals tenen al seu abast? Doncs, per exemple, els relacionats amb drogues (alcohol, porros, pastilles, etc.), amb el sexe i el món afectiu, i els que incorporen moments de risc. La meva impressió és que els joves estan molt sols en el moment de trànsit a l’edat adulta i aleshores el factor d’atzar és massa gran: depèn massa de la família, el grup d’iguals, el context, el caràcter, etc. No disposem de rituals segurs que ajudin en un canvi tan important.

La travessa

Seria interessant dissenyar un ritual de pas segur, amb la finalitat de facilitar l’entrada dels adolescents en el món adult. Per exemple un viatge o una travessa de muntanya com la que proposo més avall, quelcom transformador i que estigui guiat com cal per tal que l’experiència es pugui integrar en el  creixement dels adolescents. Una travessa de cap de setmana, acompanyada per persones formades, podria incorporar moments de creixement, de trobar-se amb un mateix, amb la natura, recollint la memòria personal i sentint-se convidats a entrar en una nova etapa.

El ritual incorporaria els tres moments que indica Joseph Campbell al seu llibre L’heroi de les mil cares. El primer moment és la partida, comença el canvi a partir de la crida del creixement, la invitació interna al canvi, identificant les figures que ajudaran en la separació respecte a l’estat anterior. El segon moment és la iniciació, inclou proves, reptes, obstacles, resistències pròpies i alienes que cal superar, és el moment més important, ja que els joves acullen i transcendeixen el que han estat fins aleshores. Finalment, el tercer moment és el retorn, quan integraran i s’obriran a tot el que viuran renovats i reconciliats, amb capacitat per prendre decisions alternatives i trencar els patrons que han esdevingut antics.

Es tracta, doncs, de la creació d’un relat que els joves protagonitzen i que els transforma, que fan amb iguals i acompanyats per adults que coneixen el procés de la travessa. Se’ls obre la porta al món dels adults, sobretot per començar a tancar, i integrar, el seu ser adolescent. Què implica? Fer-se càrrec: d’un mateix, dels altres, amb empatia, amb voluntat de millorar el món i donar-li sentit.

Crec que el ritual de la travessa també podria incloure abans una experiència immersiva amb realitat virtual que convidi a un relat de connexió amb un mateix, que inclogui la presa de decisions pròpia de la fi de l’adolescència i, naturalment, amb una integració posterior. De moment, la proposta inicial passaria per millorar els rituals relacionats amb la graduació de 4t d’ESO que no sempre són prou inclusius ni ajuden a tancar una etapa per obrir-ne una altra, sigui a batxillerat, cicles formatius o altres; un format amb el qual tots els centres puguin organitzar el tancament-obertura, el trànsit, amb el suport de tota la comunitat educativa que ha acompanyat els joves.