Opinió

Els ordinadors no abracen

Les darreres setmanes, hem vist molta preocupació del Departament d’Educació per resoldre l’accés a les eines digitals i la connectivitat de les famílies, com si el problema estructural de l’equitat educativa fos aquest i no el context. Una preocupació que s’ha traduït en pressió als claustres i en una càrrega afegida als municipis i els seus ajuntaments. Una pressió, que un cop resolta i superada, constata que les eines només serveixen per rentar-se la cara mediàticament.

Universalitzar ara, a cop de pedaços, l’accés a internet i els equipaments mínims per poder-hi treballar amb condicions, no només no resol el problema, sinó que justifica la continuïtat d’un trimestre avaluable de forma no presencial. Com si la funció de les escoles i el professorat fos fer arribar materials i resoldre dubtes puntuals sobre les propostes, reduint la comunicació a les paraules, descuidant el valor del treball cooperatiu entre iguals, de l’acompanyament en la recerca de respostes, l’aprendre a aprendre i fer-ho en comunitat. Creure que es pot dur a terme un trimestre escolar sense això és no comprendre els fonaments de l’escola i l’activitat docent.

Sí, són temps difícils, certament es fa el que es pot, i més. Però el que es pot fer, en comptes de convertir l’avaluació en una causa, és entendre-la en el seu sentit més pedagògic i veure-la com un procés que no té perquè acabar segregat en àrees i àmbits sota criteris adaptats ves a saber com i sota quin consens, sinó com l’eina que ens ha de permetre cuidar els vincles, les relacions i uns mínims hàbits de treball i activitat. Sense cap més voluntat que garantir un retorn que ens permeti agafar el fil on el vam deixar el dia 14 de març, amb la capacitat de compartir, empatitzar i cuidar-nos mútuament.

Potser el que es pot fer també és  un acte d’honestedat i acceptar que no podem fer escola sota confinament. Els sanitaris salven vides i això no té possibilitat de flexibilització en el temps. A les escoles s’acompanyen processos d’aprenentatge, es vehiculen interessos per enriquir experiències i fer-ne coneixement, això no resta sotmès al temps, almenys no per sis mesos o un any. Es parla que la nota no pot servir per perjudicar l’expedient acadèmic, però i els que ja el tenien perjudicat? On queda l’oportunitat que suposava el tercer trimestre? Molta part de les qualificacions en forma de nota tenen al darrera una explicació que va molt més enllà del mateix infant, que està condicionada i a voltes determinada, pel context. És el que s’anomena el sostre de vidre.

De què serveix un ordinador a una família amb quatre fills que conviuen confinats en un pis de 60 metres quadrats? Tenim en compte la situació d’estrès familiar, intrínseca en el confinament? I les famílies nouvingudes analfabetes en la llengua d’acollida? I les que ho són en la llengua d’acollida i la d’origen? Què passa amb les famílies que han patit la propagació dels famosos ERTO? I les que directament s’han quedat sense feina indefinidament? I les que tenen parents malalts o estan passant per un dol traumàtic arran de la Covid-19?… Tantes cases, tantes realitats i l’escola hauria d’aportar respostes inclusives i anar excloent-ne els que no les necessiten.

Potser en comptes d’oferir propostes a les famílies, podríem oferir-nos a les famílies perquè ens proposin i expliquin què els pot ajudar en la relació amb els seus fills i filles, restar disponibles. Potser podríem oferir-nos per elaborar orientacions que garanteixin als infants un confinament que els mostri una oportunitat per créixer i fer-se autònoms, una oportunitat per enfortir el vincle familiar, per ser i reforçar-se com a persona.

Si en el dia a dia, a les escoles, la bretxa social no remet amb la multiplicitat de recursos que hi ha, sense molts d’aquests recursos ho farà molt més àgilment, creixent sense control ni contenció i deixant els més necessitats de recursos més faltats de recursos. I qui a casa té menys acompanyament també serà qui tindrà menys eines per rebre el suport no presencial. Resoldre la bretxa digital sense abordar la social és crear espais de creixement de la bretxa social a costa de la digital.

Què passa si el tercer trimestre en les etapes obligatòries no s’avalua? I si garantim que tothom passi de curs per poder reprendre el fil el curs vinent?

Res, no passa res. En termes educatius, no només no perjudica l’alumnat sinó que possibilita un espai de docència fonamentat en la relació, el vincle, la proposta en el sentit estricte de la paraula i l’acompanyament des de la perspectiva humana i no prioritàriament acadèmica. Que no s’avaluï i que no avancem matèria, no significa, per res del món, que no es treballi des dels claustres en xarxa amb tota la comunitat educativa dels municipis i dels barris, ans el contrari. El que permet és treballar en allò que realment és important sempre, però que es converteix en imprescindible en temps de crisi. Permet que la mirada dels i les mestres i  les funcions de l’escola que hem heretat des de principis de segle passat amb l’escola moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, fins a l’actualitat amb tants i tantes defensors i defensores de la mirada humanista, racionalista i constructivista en què es basa el nostre model educatiu, es reforcin i es consolidin.

Això sí que és possible, treballant en xarxa amb els diferents actors i fent d’aquestes sinergies una llavor que no ha de desaparèixer posteriorment a la Covid-19, socialitzar el coneixement, per avançar (Eudald Carbonell). L’Educació 360, la xarxa de competències bàsiques, els serveis educatius externs, les comunitats d’aprenentatge i molts projectes i projectes per fer de l’escola quelcom més que un subministrador de materials didàctics, ara prenen més sentit que mai.

No és comprensible que el Departament es dirigeixi als claustres com si fossin herois amb una missió a realitzar i que aquesta sigui la de fer escola no presencial per poder avaluar. Els i les mestres són persones, amb les seves famílies, com els treballadors i treballadores de l’àmbit sanitari, com els d’empreses privades, essencials o no, i no vulgueu fer-los passar com herois i heroïnes. En tot cas, el que són és víctimes de deu anys de retallades, de privatitzacions i de fer el joc a l’Ibex 35 amb els serveis públics.

Humanitzem les solucions, humanitzem l’educació, humanitzem la societat amb el benestar com a prioritat. Sentir que hi ha gent que t’acompanya, a la qual pots demanar ajuda quan et cal, que et pot orientar, que et pot posar en contacte amb els teus companys, que et fa propostes connectades a la teva realitat i interessos, això sí que és prioritari. Quan ens tornem a trobar, això ens permetrà reconèixer-nos, expressar el que hem viscut, refer el fil dels processos d’aprenentatge que van quedar escapçats i tornar-hi amb més empenta i cohesió.

L’equitat no és ajudar els febles o damnificats per un sistema injust, l’equitat és un acte de justícia i ètica col·lectiva per fer bones les persones i sembrar l’esperança d’una societat més justa. És un compromís col·lectiu per avançar conjuntament com a societat, és l’aplicació pràctica de la màxima que diu: «Si caminem sols, anem més de pressa; si caminem junts arribem més lluny».