Opinió

En defensa de la conversa

Per què ens pertorba, cada cop més, conversar? Parlar és inquietant perquè l’inconscient —constituït com un llenguatge— té la seva pròpia autonomia i genera oblits, lapsus i tota mena de malentesos. En Joan, un adolescent de 16 anys, s’espanta quan li proposo que parli amb la seva amiga en comptes de ‘conversar’ —i embolicar-se sense poder posar punt final— durant hores i hores per Whatsapp. No s’imagina aquesta opció, que el situaria davant de la possibilitat de no saber què respondre. El xat o els àudios —asíncrons— li permeten preparar allò que vol dir i evitar les sorpreses. Tampoc l’Ana, mare jove, és molt partidària de conversar amb la seva parella perquè sempre acaben discutint; prefereixen xerrar (això és una altra cosa ben diferent) sobre qüestions que no els impliquin gaire.

Per a tots ells, i per als solitaris —volguts o forçats— ha nascut GPT-4o, que converteix el ChatGPT en un assistent personal digital capaç d’entaular converses parlades en temps real. També pot veure captures de pantalla o fotos pujades pels usuaris i mantenir una conversa sobre ells. Té capacitat de memòria, i això li permet aprendre de converses anteriors amb els usuaris i detectar-ne les emocions, ajustant així la seva resposta. Si riem, ens respon amb cert humor o ironia i, si estem angoixats, ens suggereix calma. Pot endevinar, pels sons que emetem, si volem parlar i, en aquest cas, calla i espera. En resum, ens proposa una conversa molt més educada que la majoria de les humanes que escoltem a la televisió, a les xarxes socials o en debats polítics, on prevalen l’insult o les amenaces.

La sort, per a nosaltres, és que el mateix fet que la IA estigui dissenyada per éssers humans permet dibuixar-ne el futur del costat de la vida i no de la mort i la destrucció

La IA ens planteja la qüestió de quin és el límit entre el que és viu i la màquina, però allò interessant, com va assenyalar Lacan, no és saber fins a quin punt una màquina pot semblar humana, sinó fins a quin punt un ésser humà aspira a convertir-se en màquina. Si la màquina està en procés d’arribar al registre humà —com intenta GPT-4o— és perquè la humanitat s’està fusionant amb la màquina. La (omni)conversa que ens proposa la IA no té enunciació pròpia, no parla en primera persona sinó a partir de patrons establerts. Si li dius que s’ha equivocat (encara que no ho hagi fet), sempre es disculpa i, si li preguntes d’on és el teu accent, et respon que, per la teva manera d’escriure, dedueix que… No examina la veu sinó allò escrit, que és matèria d’anàlisi. Aquesta previsibilitat la fa políticament correcta i insulsa, però còmoda perquè elimina la sorpresa. Tota? Aquí hi ha el quid de la qüestió; sembla que a la seva caixa negra hi ha coses inexplicables i l’engany forma part de les seves estratègies per assolir un objectiu. Aquest és el costat fosc de la IA, que la dota d’un enigma i un poder inquietants.

La sort, per a nosaltres, és que el mateix fet que la IA estigui dissenyada per éssers humans permet dibuixar-ne el futur del costat de la vida i no de la mort i la destrucció. Els seus algorismes no s’escriuen sols, encara podem despertar del somni de convertir-nos en màquines per assumir el nostre desig en defensa de la conversa.