Ensenyar o acompanyar? La tasca docent durant el confinament

Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!

Una de les funcions fonamentals de l’escola, en tant que institució social, és formar les noves generacions per portar a terme una professió i per desenvolupar una vida en societat en tant que ciutadans i ciutadanes. Aquesta funció atorga a l’escola un paper cabdal en els processos de transmissió cultural a través dels quals es difonen formes de pensar, sentir i actuar; es desenvolupen consciències humanes; es creen identitats i personalitats. Ensenyar i aprendre són, doncs, dues cares de la mateixa moneda a les que l’escola no pot renunciar. Formen part de la seva essència. Una escola que no ensenya no és escola. Igual que no ho és una escola on l’alumnat no aprèn.

Quines són, però, les condicions per ensenyar i per aprendre? De quina manera la situació de confinament i tancament presencial de les escoles a causa de la Covid19 impacta sobre les mateixes? En aquest article reflexionem breument sobre aquestes preguntes a partir dels resultats d’una enquesta online que han respost 2.777 docents no universitaris de Catalunya durant el primer mes de confinament (del 6 fins al 24 d’abril del 2020)[1]. L’enquesta ens permet observar quines han estat les prioritats dels centres educatius durant aquest període, quin tipus d’activitats educatives han enviat al seu alumnat o amb quin tipus de dificultats s’han trobat per poder desenvolupar la seva tasca escolar des de la distància. Avui ens centrem específicament en l’anàlisi de les prioritats.

De fet, quan preguntem als i a les docents quines han estat les prioritats dels seus centres educatius durant el temps de confinament, l’aclaparadora majoria afirma que el benestar emocional i personal de l’alumnat (81.5%) i l’acompanyament a les famílies (77.6%) han estat centrals. Acompanyament i benestar, doncs, són dos elements inherents a la tasca educativa dels centres que han emergit amb força durant el temps de confinament. I és que, efectivament, una de les condicions per garantir l’aprenentatge profund i significatiu de tot l’alumnat és el sentit d’allò que aprèn. I aquí el rol del i la docent en tant que acompanyant és cabdal. De fet, acompanyar, aprendre i ensenyar són tres elements profundament imbricats. I en un context com l’actual aquesta relació cobra un sentit especial.

Ara bé, els resultats de la nostra enquesta posen de manifest que sovint s’articula una falsa dicotomia entre ensenyar i acompanyar que travessa el nostre sistema educatiu i que té profundes implicacions en la reproducció de la desigualtat social. Aquesta dicotomia s’identifica tant a nivell de titularitat, com especialment de nivell educatiu i de composició social. Així, tal i com es pot veure a la gràfica següent i segons afirmen els i les docents enquestats, “que l’alumnat avanci en els seus aprenentatges durant el temps de confinament” no ha tingut el mateix pes a tots els centres educatius.

Aquestes dades semblen apuntar a una tendència a l’especialització en acompanyament a les etapes educatives inferiors i als centres on hi ha major concentració de desigualtats socials. El risc que d’aquí se’n deriva és clar. Planerament: als pobres se’ls acompanya i a la resta se’ls ensenya; i el mateix amb infants i joves. Certament, les condicions per ensenyar i aprendre no són les mateixes en tots els centres i nivells educatius. La segregació escolar, per exemple, és un dels factors clau que explica per què a major complexitat social major pes relatiu a l’acompanyament escolar. És a dir, els centres que atenen major complexitat social, no poden només centrar-se en els continguts sinó que també han de vetllar per altres elements de caràcter social, que els centres amb menor complexitat poden obviar. Així mateix, l’estructura, organització i lògica de l’educació secundària al nostre país projecten una falsa idea que els joves no necessiten sentir-se acompanyats, cuidats i estimats per seguir aprenent.

Però, tornant a l’inici de l’article, acompanyar i ensenyar són dues cares de la mateixa moneda. I si volem que el nostre sistema educatiu contribueixi a crear societats més justes i cohesionades és fonamental que ambdues s’imbriquin en el quefer quotidià de l’escola en totes les seves etapes, en tots els seus centres, en totes les seves pràctiques. Si volem lluitar contra l’abandonament escolar i garantir un aprenentatge significatiu per tot l’alumnat cal garantir l’articulació entre aprenentatge i acompanyament. I la voluntat docent és una condició necessària però no suficient per fer-ho.

[1] Tots els informes derivats d’aquesta enquesta están disponibles a:_ https://geps-uab.cat/informes-recerca-escoles-confinades/