Laura Lladós és mestra de l’escola bressol Balàfia de Lleida i membre del consell assessor de la revista Guix Infantil. Acaba de publicar Ser maestr@ en el 0-3, un llibre amb el qual l’Editorial Graó inaugura una col·lecció sobre educació i petita infància, i que a més, segons ens explica ella mateixa, està sent utilitzat per les mestres de les 18 escoles bressol municipals de Lleida i les alumnes de la Universitat de Lleida com a guia per trobar-se i debatre sobre la seva tasca educativa. Laura Lladós és, a més, una de les quatre coordinadores del Congrés d’Educació Pública a Lleida, i també sobre això li volem preguntar.
Què ens aporta aquest llibre?
El llibre sorgeix com una eina que pugui servir per poder establir debats, tant pel que fa als futurs mestres com als que fa molts anys que treballen, una eina per poder parar i reflexionar sobre aquests petits temes que ens anem trobant cada dia a l’escola bressol.
Com quins?
Per exemple, l’educació emocional. Ara sembla que a tota arreu es fa educació emocional, que està de moda, però de vegades ens oblidem que l’educació emocional forma part del dia a dia. Està molt bé treballar un conte per saber si estic content o estic trist, però no calen uns horaris en concret per parlar d’emocions, sinó que és el dia a dia. O, per exemple, el tema dels conflictes.
Escrius que si dos nens es barallen no els hem d’obligar a fer les paus i fer-se un petó. Doncs és el que faríem la gran majoria…
I si vas a qualsevol escola és el que primer et trobes. “Va, feu-vos un petó!”. A la vida diària les coses no funcionen així, per què amb els infants sí? Per què, si no volen, els hem d’obligar a fer-se un petó? Imagina’t que arribes a la feina i algú, pel que sigui, et fa una espenta; el teu cap no vindrà i dirà, va fes-li un petó i ja està.
Això és cert. Però llavors quina és la manera de gestionar el conflicte?
S’ha de buscar la manera de dialogar. Poder saber el perquè ha passat allò, com et sents realment, i si en aquell moment vols o no un petó, perquè si no és la solució s’han de buscar alternatives. Tot el llibre es basa en el respecte als infants en totes les vessants. Podem canviar el nom que li donem a les metodologies que utilitzem, podem canviar els materials de l’aula, podem canviar els mestres, ho podem canviar tot, però el que no podem canviar és el respecte als infants. És el nostre objectiu, el poder realment respectar els seus interessos, les seves decisions, els seus pensaments, i no estar tota l’estona condicionant i actuant com un adult convertit en una espècie de satèl·lit que ho pot controlar tot. Perquè aquest infant anirà creixent, i si el que ha après és que la manera de solucionar els conflictes és que m’ho ha de solucionar algú que tinc a fora després tot serà més complicat.
Ho veig molt més fàcil de dir que de fer. Qui no té la tendència a pensar i decidir per ells? Perquè si els deixes fer… de vegades tenen idees de bomber!
S’han d’anar establint prioritats. Hem de respectar, però també hem de posar uns límits. Si un infant de 3 anys vol anar sol per la carretera, això no li respectaré perquè hi ha un perill. Aquest és un límit. Però si jo li vull posar el jersei vermell i ell es vol posar el verd, ho podem respectar? Doncs no hi hauria d’haver cap problema. Nosaltres som adults que tenim una superioritat i la podem exercir. Si un infant es tira a terra en una rebequeria el podrem estirar de la mà i endur-nos-el, perquè som adults, però a mesura que es fa gran això ja no ho podràs fer. Llavors és millor crear estratègies des que són petits per poder arribar a acords, a través del diàleg, cal escoltar i empatitzar, que no vol dir compartir la mateixa opinió, sinó poder-li argumentar la teva.
Les mestres de la petita infància esteu ja prou reconegudes des que la neurociència està dient que el més determinant que ens passa com a persones és durant els primers anys de vida?
No hi ha dubte que la neurociència i els neurocientífics com David Bueno ens han ajudat molt. Si una editorial com Graó aposta per treure una col·lecció 0-3 deu ser perquè s’està començant a donar reconeixement a la nostra tasca. Però al 0-3 encara no se li dóna la mateixa importància que a la resta d’etapes, malgrat que sabem que és l’edat més important, en la qual es desenvolupa tota la base dels futurs aprenentatges. Jo ho relaciono amb el fet que no és una etapa obligatòria i que encara hi ha la creença que els nens estan tot el dia jugant i cantant, i no fan res. Aquesta mena de menysteniment es deu al fet que encara no es té aquesta visió capacitadora de l’infant. Nosaltres, al 0-3, aquesta visió la tenim, considerem que l’infant és capaç d’anar aprenent. Els infants estan acostumats a veure un adult que tota l’estona està actuant sobre ells, llavors aquests adults se sorprenen quan veuen que a l’escola bressol es renten les mans i es posen la jaqueta sols.
Sobretot treballeu l’autonomia.
Treballem tota l’adquisició d’hàbits d’autonomia, les rutines, la presa de decisions… Per nosaltres, el més important en aquesta etapa és que es pugui produir un aprenentatge a través de la descoberta. O sigui que sí que es treballen les rutines i els hàbits, perquè no hem de perdre de vista que estem en una etapa en la qual encara necessiten un adult que pugui satisfer les necessitats bàsiques, però per altra banda també necessiten un adult que els proporcioni totes aquestes possibilitats d’aprendre a través de la descoberta. Del joc lliure, del moviment, per poder explorar totes les seves possibilitats i capacitats.
Com gestioneu la típica angoixa dels pares quan veuen que el nen del costat ja camina o ja diu unes paraules, i el teu encara no?
Jo et diria que això de les comparatives ja no passa tant, però en tot cas, com que des del primer moment hi ha una relació molt estreta amb les famílies, perquè entren a l’aula i participen en totes les activitats que volen, llavors els deixem molt clar que cada infant és únic i que té els seus ritmes de desenvolupament, i per tant, igual que nosaltres no comparem, ells tampoc no ho haurien de fer. La clau és parlar molt amb les famílies i explicar molt el que fem, que puguin entrar a l’aula i veure que ni el seu és l’únic que no camina ni la seva és l’única que no diu quatre paraules encara. Cada cas és diferent i necessita aquest respecte que dèiem al seu ritme evolutiu.
Una altra recomanació del llibre és no capficar-se gaire amb el gran ventall de corrents pedagògics.
Montessrori, Waldorf, Reggio Emilia, neuroeducació, coeducació, educació emocional… Ens arriben molts corrents i a més cada cop les famílies estan més informades i et demanen quines metodologies utilitzes. Està molt bé conèixer-les, i fer-ho amb profunditat, igual que has de conèixer molt bé el teu centre i els seus infants, i així podràs treure el màxim profit de cadascun d’aquests corrents, perquè podràs agafar el que més s’adapti a les teves necessitats. Però tot això no s’ha de viure com quelcom angoixant, perquè si no entrem en la roda del fer per fer i de posar materials per posar-ne, i això no té cap sentit. Hem de parar, reflexionar i veure què agafem de cadascuna. No hem de perdre de vista que el nostre objectiu és el benestar, la seguretat i el desenvolupament dels infants.
També parles de coeducació, que precisament no sembla un tema especialment preocupant en el 0-3.
Podem caure en el parany de creure que a l’escola bressol no fa falta, però sí que en fa. El fet que tu ofereixis les mateixes possibilitats a tots els infants no t’assegura que realment hi hagi coeducació. Els estereotips hi són i els veiem. Per exemple, si un nen va al lloc on tenim les disfresses i es posa un de princesa, quina serà la reacció dels altres? O pots tenir en una aula un espai d’una caseta i cotxets per portar les nines, però segurament les nenes tindran cura del nino i els nens usaran els cotxets per fer curses. Aquí sí que has d’intervenir perquè realment es produeixi coeducació, i perquè el cotxet s’utilitzi en el sentit de cura. O, per exemple, els contes. ¿Continuem explicant els mateixos contes tradicionals carregats d’estereotips de gènere i de rols sexistes molt marcats, o realment introduïm contes que tinguin en compte tots els rols, que trenquin estereotips i ofereixin visions de nenes fent rols que tradicionalment s’han associat a nens? També és molt important la tasca que fas amb les famílies. És molt fàcil trobar-se una família que et digui, com preocupada, que al seu fill li agrada jugar amb nines; segurament aquest pare o aquesta mare no s’adona que el seu infant vol un cotxet per passejar ninos perquè el vol imitar, perquè veu que el passeja a ell amb un cotxet. Per això és menys nen? No, et vol imitar, ets el seu model.
Deu ser complicat trobar contes que no caiguin en estereotips…
Ho és, encara que cada cop m’hi ha més. Moltes escoles fan la maleta viatgera, on hi ha contes que van de casa en casa. Aleshores, quins contes hi poses allà dins, perquè les famílies els comparteixin amb els seus fills? Posa-hi contes que mostrin la diversitat de famílies que hi ha actualment, o contes on hi hagi nenes fent de pirates o de bomberes, és important anar ficant aquest granet de sorra per poder canviar la mirada. La nostra professió malauradament encara és molt de noies, és difícil trobar una figura masculina com a mestre de 0-3. Per això la nostra feina ha de ser el doble d’insistent, perquè és difícil que els infants puguin veure un home a l’escola que està tenint cura d’ells.
A l’escola i a la societat.
Per això també hem de tenir molta cura amb el llenguatge que utilitzem a l’aula. Per exemple, és molt fàcil dir: “Et poso el pitet a la motxilla perquè quan arribis a casa te’l renti la mare”. En comptes d’això pots dir “perquè te’l renti la mare o el pare”. La cura del llenguatge tant amb els infants com amb les famílies és molt important.
Fa poc vam publicar un article de Josep Maria Cornadó en el qual proposava endarrerir fins a P4 l’entrada a l’escola. Et sembla també que estem empenyent els nens massa ràpid a un ambient que no és el seu?
Per mi, l’ideal seria que el 0-6 estigués junt. L’escola bressol és un entorn molt més petit, molt més cuidat, i al qual les famílies tenen accés, hi ha un contacte diari, i molts cops les mateixes famílies quan passen a l’escola et comenten que no és el mateix, perquè “ara el deixem a la fila i ja no entrem a l’aula”.
Em sembla que cada vegada que hi ha més escoles que permeten que els pares de P3 i P4 entrin la primera hora…
Per sort. Però no és ni de bon tros el majoritari. A part que els infants passen d’un espai físic que és petit i s’ha dissenyat pensant en ells a un edifici immens on hi ha infants molt grans. Clar que molts cops tenen els patis separats, però és un entorn en el qual la seguretat i la calma que tenien abans canvia totalment, i han de fer aquesta adaptació a un entorn que no està tan pensat per les seves característiques. I el mateix passa pel que fa als hàbits. Ens trobem moltes vegades que per començar P3 ja no ha de portar bolquers.
T’ho anava a comentar. Segurament és un dels moments més estressant per les famílies.
Clar. Estem dient a les famílies que no han de comparar els infants, que deixem que cadascú vagi al seu ritme, llavors per què els faig treure els bolquers a la mateixa edat? Perquè el sistema ho diu? Per què estem forçant aquest infant que igual no està encara preparat? Treure-li els bolquers a un infant que està madur per aquest canvi és una setmana. Però si li treus abans, això es pot allargar molt. I, clar, et trobes famílies que et comenten que se li ha escapat el pipí i ens han trucat que l’hem d’anar a canviar… Un infant de 3 anys que ha nascut el 31 de desembre està en una aula diferent d’un que neixi l’1 de gener, però en realitat només els separa un dia de desenvolpament. A les escoles també hi ha un salt entre els 3 i els 4 anys. Als 3 els deixen fer la migdiada i als 4 ja no. Per què, aquest límit? En quina base pedagògica o científica es pot sustentar que un nen necessita dormir als 3 anys però ja no als 4?
Com està anant el Congrés d’Educació Pública per les terres de Ponent?
Molt bé, acabem de fer el quart debat. Aquí ens hem implicat molt des del 0-3 fins a la universitat, estan sent debats en els quals hi ha molta participació, en cada debat hem tingut entre 70 i 80 persones, perquè hem pogut no només mobilitzar la comunitat educativa sinó que també hem mobilitzat famílies i alumnat. Els mestres realment agreixen el fet de poder tenir un espai per debatre sobre temes que realment ens interessen i que estiguin focalitzats en l’educació pública.
La sensació que tenim és que el Congrés no està generant grans titulars o grans novetats, si més no de moment. Ho veus així?
Els grans titulars potser depenen de qui els escrigui. Per mi hi ha un gran titular, que és que es puguin trobar mestres, famílies i alumnes, parlant de manera horitzontal, i cadascú aportant allò que realment creu important. No situant el mestre en una posició jeràrquica elevada, en la qual l’alumne o la família han d’escoltar, perquè al final tots conformem l’escola pública. Estem reflexionant, i sí que surten coses molt interessants, i també surten angoixes i necessitats, però d’això es tracta, el Congrés està servint per detectar-les i per pensar formes de superar aquests reptes.
