Opinió

És clar que ens encanten els seus dibuixos! Però… i si els fem reflexionar?

En primer lloc, el que estem fent és aprovar-lo, i si ho fem constantment pot arribar a ser perjudicial per l’infant, ja que provoquem que busqui i necessiti la nostra aprovació per estar tranquil i satisfet. I, en segon lloc, estem jutjant la seva creació. Potser en comptes d’aprovar i de jutjar el que fan, podríem buscar una manera d’obrir un espai on siguin els mateixos infants els qui reflexionin al voltant d’allò que fan. Evidentment estic exagerant perquè s’entengui el que vull dir. Com expressa el títol d’aquest article, és clar que ens agraden les creacions que fan els infants, ens tenen enamorades, i és clar que podem dir-los-ho. Un “és preciós”, un “m’encanta”, un “és molt bonic” és una bona resposta sempre que ho combinem amb altres que els portin a la reflexió. Posaré alguns exemples més endavant.

Aquestes respostes que els donem, amb la millor intenció del món i perquè volem que se sentin bé, les diem infinitat de vegades. Crec que si només responem així, a la llarga fa més mal que bé i col·laborem a la baixa autoestima i inseguretat de l’infant. Sense adonar-nos-en, ens relacionem amb les criatures a través de la nostra aprovació de tot allò que fan, i amb el temps, si això no es controla, poden haver-hi conseqüències que repercuteixin en molts àmbits de la vida.

Una persona que ha viscut sota l’aprovació constant de l’adult i que, al cap i a la fi, ha fet les coses per sentir-se acceptada pels altres, pot tenir problemes per saber què és el que realment vol i què és el que realment li agrada. Aquesta persona ha crescut aprenent que si no rep un “molt bé”, un “m’encanta!”, un “ets la millor” o un “que bonic!”, està perduda. Algunes d’aquestes conseqüències sobre les quals parlo són les següents: la por a decebre la gent que estimes per no fer el que creus que esperen de tu; la por a no agradar-los; passar-te molts anys amb una parella a qui ja no estimes; estar molt temps fent una feina que no t’agrada, on no t’hi sents a gust i no t’aporta res; satisfer incansablement les necessitats dels altres oblidant-te de les teves.
Si volem respectar la individualitat i l’autenticitat de l’infant, cal que comencem per intentar reeducar-nos i canviar la manera de relacionar-nos amb ells. Podem començar per intentar no jutjar les seves produccions i no dir si són boniques o són lletges.

Perquè, pensant-ho bé, què és més important, agradar als altres o agradar-se a un mateix? Que el que faig agradi als demés o que m’agradi a mi? Per tant, quan un infant vingui a ensenyar-nos el dibuix que ha fet, podem parlar sobre altres coses. Per exemple, podem preguntar-li sobre el fet de fer un dibuix i sobre el dibuix en si mateix: “Que t’ha agradat fer-lo?”; “que t’agrada a tu?”; “veig que has dibuixat una casa de color vermell”; “n’estàs orgullós del dibuix que has fet?”; “què has dibuixat?”; “quins colors has utilitzat?”; “com t’has sentit fent-lo”?; “vols que el pengem a algun lloc de la casa?”; “on creus que quedarà millor?”. En resum, fer-li preguntes obertes que el facin reflexionar i d’aquesta manera treballar l’esperit crític, obrir la porta a l’autovaloració (conceptes molt importants i potencialment sans pel seu desenvolupament emocional) i aconseguir un autoconcepte sa, que és aquell que no depèn de les valoracions exteriors, sinó de la valoració interna, pròpia i positiva d’un mateix.

Personalment, d’entrada (i de forma automàtica) surten les respostes d’aprovació, però quan t’hi pares a pensar, a poc a poc, prens consciència quan les dius, te n’adones, i pas a pas vas afegint-ne de les altres, de les de reflexió. I bé, feina difícil aquesta de canviar coses que tenim tan endins. Però mai és tard per reflexionar-hi i mai és tard per intentar-ho canviar.

Jo ja he començat! Algú més s’anima?