Opinió

És la pràctica, estúpid!

A l’hora de pensar en aquest article, considerant les discussions sorgides entorn del currículum de la nova llei d’educació (la Lomloe), em van venir a la ment uns quants títols. El primer, el ja utilitzat en un llibre que vam publicar el 2012 (Sancho i Alonso -coord. Octaedro), La fugacidad de las políticas, la inercia de las pràcticas. Enunciat que va sorgir d’un projecte d’I+D+i, sobre “Polítiques i pràctiques entorn de les TIC en l’ensenyament obligatori: Implicacions per a la innovació i la millora”. En aquesta recerca vam posar en diàleg el macro, el meso i el micro del sistema educatiu. Els tres grans components de tota organització social. Vam analitzar els diferents documents que havien anat regulant les polítiques educatives entorn de l’ús de les TIC a Catalunya, durant gairebé trenta anys; vam dialogar amb els responsables de propiciar la seva posada en pràctica i vam estudiar en profunditat, mitjançant sis estudis de cas, els canvis/no canvis, millores/no millores a l’escola. Del conjunt d’evidències recollides, analitzades i discutides, sobretot amb el professorat, va sorgir una visió clara: els responsables d’aquestes polítiques i les seves regulacions passen, mentre que la majoria de les pràctiques docents de l’escola romanen al llarg dels anys.

El segon títol que vaig considerar va ser: ¿Qué hay de lo mío? Fa 40 anys (!), en el màster que vaig estudiar al London Institut of Education, de la Universitat de Londres, sobre “Educació en Àrees Urbanes: una visió comparada” –que cada vegada considero més pioner i premonitori–, vaig aprendre que el currículum era “un camp de batalla carregat d’interessos”.

Havent estat alumna i començat la meva marxa com a docent en el sistema educatiu franquista, de seguida ho vaig entendre. Aquí no hi havia ni contendents el que era, era. La democràcia, almenys, ens permet contendre. En aquest camp de batalla també hi juguen els especialistes de diferents camps i, sobretot, visions del saber. Tots ells i elles defensen la seva assignatura per corporativisme o convenciment que és fonamental per al present i el futur de la humanitat; que l’educació escolar (de parvulari a Universitat) és incompleta, gairebé fallida si no es considera la seva àrea de coneixement. Podria estar d’acord amb tots ells. Tant de bo fóssim capaços de saber de tot, d’entendre el món en la seva complexitat i de comunicar-nos i aprendre a viure en la diversitat amb saviesa. El problema, per mi, arriba quan les disciplines semblen no entendre que tot està connectat (intra-connectat, com argumenta la física quàntica Karen Barad), que compartimentar, dividir i descontextualizar, frena la nostra capacitat d’aprendre i entendre. A més, com compaginar la limitació del currículum amb el desbordant volum de coneixements? Potser, posant-nos a pensar en el que ens connecta i no en el que ens separa.

Però, finalment, vaig adaptar per a títol d’aquesta columna, la cèlebre frase de James Carville, assessor de Bill Clinton, a la campanya electoral que el 1992 el va dur del govern d’Arkansas al Despatx Oval de la Casa Blanca: “És l’economia, estúpid!». Frase que va descol·locar al seu contrincant, George Bush pare, el qual seguia fixat amb els èxits de la política exterior estatunidenca com la fi de la Guerra Freda o la Guerra del Golf Pèrsic. Això li feia oblidar-se dels problemes quotidians i de les necessitats més peremptòries dels ciutadans.

Per mi, aquest és el tema: “És la pràctica”. Perquè és en el microsistema, en el lloc que implica directament alumnat i professorat, on el currículum pren sentit. És en la pràctica! En la qual els docents es troben amb els seus estudiants i ho fan en condicions materials, socials, tecnològiques i culturals molt diverses que les lleis successives mai han transformat a fons pensant en el bé comú, no sols el d’uns pocs. Perquè, en definitiva, com va argumentar Bob Walker fa molts anys, “el currículum és el que succeeix entre el docent i cadascun dels seus estudiants”. És la pràctica, e…! D’aquesta manera, si no anem qüestionant i transformant les nostres visions sobre el coneixement, els processos d’aprenentatge, la formació inicial i permanent del professorat, les diferents dimensions d’aquest gran dispositiu que són les institucions educatives… Si no anem fomentant les condicions que possibilitarien a l’alumnat accedir a l’educació formal en la millor de les condicions possibles… Les lleis, les disposicions plasmades en centenars de pàgines analògiques o virtuals, continuaran sent fugaces. (De fet, una vegada més –quantes vegades ho he sentit en la meva vida, què pesat!–, en aquests moments l’oposició ja està anunciant que canviarà la llei tan aviat com recuperi el govern. Quina sorpresa!). Quan el que importa és el que viuen cada dia milers de docents i milions d’estudiants en la trobada educativa.

Revisem els nostres marcs mentals, dialoguem per aprendre –no per derrotar l’altre–, plategem-nos cada dia a quina mena de món volem contribuir, connectem les diferents disciplines per aconseguir comprensions més complexes. Trenquem la inèrcia de la pràctica i descobrirem nous horitzons. En els diàlegs organitzats pel Ministeri d’Educació sobre la visió de currículum de la nova llei, les intervencions que més em van interpel·lar, les més encarnades i, per a mi, educativament suggeridores, van ser les dels directors de dos centres. Sí, pensem-ho: És la pràctica, estúpid!