Estic molt cansat. Estem molt cansats. Al peu del canó –així se’n diu, oi?–, però molt cansats. Conscients de la nostra “missió”, però molt cansats. Responsablement, complint les indicacions, ajudant en tot el que podem, però molt cansats. I no és un cansament pel temps que dura aquesta situació, que també, sinó que és una sensació molt més profunda que s’ha anat aposentant molt a poc a poc i que, a hores d’ara, comença a pesar massa.
Estic cansat, com a director d’un centre, d’haver d’animar als meus companys perquè facin la feina com si res estigués passant. Estic cansat de veure que ells, les i els docents, estan fent un esforç per adaptar-se, per avançar, per innovar sense pràcticament temps de reflexió, per acceptar les normes, les contra-normes, per fer l’acompanyament que mereixen els seus alumnes, el seu benestar emocional, el seu futur formatiu i el seu rendiment a la Selectivitat, per tranquil·litzar les famílies, per reprogramar les seves matèries, per coordinar-se més estretament amb altres companys, per fer un millor seguiment dels casos, dels confinats, per preparar materials digitals, per mantenir la via telemàtica alhora que fan classes presencials, per la por d’un contagi. I jo, pobre de mi, no puc més que oferir el meu compromís i reconèixer en privat i en públic aquest esforç, però no puc fer gran cosa més.
Estic cansat de gestionar baixes amb un degoteig constant d’una situació irremeiable. Estic cansat de rebre docents substituts que estaran uns dies al centre i que no tenen més perspectiva que tapar forats aquí o allà. Estic molt cansat de veure com de poc fan de docents i molt d’apagafocs. Cansat de veure que els gestors de personal fan el que poden, però poden fer poc més i falten docents. Cansat de gestionar baixes, de demanar als companys que les enviïn a temps de demanar un altre substitut, d’esperar que els metges deixin d’estar ofegats. I els alumnes mereixen una millor atenció i ens esforcem tots, els substituts, els docents malalts i els equips directius que anem de cul intentant que la màquina funcioni, i la realitat se’ns menja i els recursos “són els que són”.
Estic cansat de tranquil·litzar famílies, de gestionar o avisar de les proves TAR, de confinar alumnes, de solucionar problemes sobre situacions que res tenen a veure amb l’educació, de respondre preguntes i assessorar perquè els telèfons de Salut estan saturats o no responen. Estic cansat, sí, però he d’acompanyar les famílies en els seus patiments, en els seus dubtes, en animar-los davant la situació d’incertesa. Estic cansat de protocols, de canvis de protocols, de modificacions de protocols, de forats en els protocols, de no saber si la meva referent de Salut m’enviarà o no els contagiats del dia, de no rebre resposta quan tenim dubtes. I ella fa que el que pot, però la realitat és com una allau que, una vegada i una altra, passa per sobre de les nostres millors intencions i esforços.
Estic cansat de gestionar baixes i confinar alumnes, d’animar als companys i calmar les famílies, de reunions telemàtiques que poc aclareixen, de redactar normes de funcionament, de sentir com diuen que ho estem fent molt bé…
Estic cansat de fer reunions telemàtiques que poca cosa aclareixen, de veure que els meus superiors estan confinats o teletreballant, a casa seva. Cansat de veure domicilis privats per la pantalla. I ningú m’ha convidat i jo em sento un intrús. Estic cansat de veure parets, quadres i prestatgeries, alguns jardins –molt macos, per cert–, de sentir com diuen que ho estem fent molt bé i recollir els ànims que ens trameten a través d’una reunió Meet o Zoom o Teams. I jo, juntament amb els meus companys, continuem a l’institut i trasllado els ànims i tots riem una estona abans de tornar a l’aula.
Estic cansat de redactar normes de funcionament, de revisar-les segons els nous protocols, d’explicar-les. Cansat de tornar a revisar-les i tornar a explicar-les a companys, conserges, administratius, alumnes i famílies. Estic cansat d’esperar que arribin diners per fer les activitats que havien de compensar les limitacions en la vida dels alumnes més desafavorits, cansat de comprovar que els més febles pateixen les pitjors conseqüències, cansat de comprovar que, com sempre, pagaran els mateixos. Estic cansat de no trobar quan busco, de no sentir respostes quan faig preguntes, de saber que les administracions hi són, però no sabem on són. Estic cansat de repartir mascaretes, indicacions, bones paraules i ordinadors, de col·laborar per solucionar el que altres institucions no poden fer, d’enviar emails a famílies convocant a proves o avisant que tenen una recepta per a una farmàcia, però també cansat de no trobar cap col·laboració… o ben poca.
Estic cansat perquè el meu equip havia dissenyat un projecte pel meu centre, havíem pensat com podíem millorar resultats, la cohesió social, la formació interna, la innovació, l’apropament de les famílies, la col·laboració amb entitats. Havíem planificat que serien quatre anys de millora pel nostre centre i pels nostres alumnes. Farem més i millor, ens havíem dit. Però estem cansats de tanta burocràcia, de sentir que ens diuen que ho fem molt bé i que hem de continuar així, cansats d’apagar focs, de que la realitat ens envaeixi fins a gairebé ofegar-nos. I sabem que la nostra feina és molt important pels nostres alumnes, però estem cansats de saber que, per a molts responsables, el principal motiu no és un altre que el d’alliberar als pares perquè puguin anar a la feina i cansa molt que ningú ho reconegui o el cinisme de negar-ho.
Els professionals de l’educació no demanem aplaudiments, però com a societat ens hauríem de plantar d’una vegada davant dels qui volen carregar-se els serveis públics; si una cosa ha quedat clara és que són imprescindibles
I, que ningú s’equivoqui, tot això no és una queixa. Estic convençut que tothom fa el que pot, no en tinc cap dubte. Però també he pensat sempre que, com a societat, ho podríem fer millor. Tots recordem els aplaudiments a les vuit en punt. Cada dia un aplaudiment. Doncs, allà continuen els professionals de la salut, també al peu del canó, tot i que ara ja no aplaudeix ningú. Sé que els professionals de l’educació no demanem cap aplaudiment, però, potser, com a societat ens hauríem de plantar d’una punyetera vegada davant dels qui menyspreen o directament volen carregar-se o privatitzar els serveis públics. Si una cosa ha quedat clara en aquests dos anys és que els serveis públics són imprescindibles i també d’alta qualitat, som el pal de paller de les societats avançades del segle XXI, som garantia d’equitat i cohesió social. Podem canviar els polítics, tots, de dalt a baix, i vindrien uns altres que ho farien tan bé o tan malament com els altres, però no podem canviar els professionals que suportem els nostres serveis públics i que, tot i que molt cansats, continuem fent la nostra feina amb responsabilitat.
