Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Xavier Martínez-Celorrio és professor de Sociologia de la Universitat de Barcelona
El sistema educatiu és una de les esferes institucionals que genera més debat públic i més polèmiques. Potser és la institució més reflexiva i debatuda. Ni el sistema judicial ni el sistema fiscal, per exemple, són objecte o subjecte d’una densitat de debat comparable al que genera el sistema educatiu. De fet, el sistema educatiu és el sistema de socialització i d’examen que utilitza la societat adulta envers les noves generacions i això fa multiplicar el continu debat sobre la sempre perfectible educació. L’avaluació i fiscalització contínua amb les proves PISA i altres fonts estadístiques i de recerca tenen un gran impacte mediàtic i alimenten preguntes i polèmiques que mai es tanquen.
Tanmateix, bona part de la mobilització discursiva que genera el debat educatiu no està connectada amb altres esferes institucionals. Per exemple, tota la mobilització contra la reforma Wert (2013) està condensada i pivota a l’entorn del nou disseny de l’estructura educativa i el seu impacte negatiu en la igualtat d’oportunitats. Correcte. Però per no cal anar més enllà i emmarcar el sistema educatiu en relació a l’economia política que està redefinint el model de benestar que fins ara havíem tingut? El debat educatiu acostuma a estar massa tancat sobre si mateix en una mena de bucle aïllant que fa de l’educació un compartiment estanc. La inèrcia endògena és tan forta que pocs agents de l’anomenada comunitat educativa amplien el focus o tracten d’interrelacionar el sistema educatiu amb el sistema fiscal, per exemple.
Aquest nexe entre sistema educatiu i sistema fiscal és de suma importància. Tanta que la peculiar dualitat entre escoles públiques i privades a Espanya s’explica pel fracàs de la burgesia liberal en imposar una reforma fiscal moderna al llarg del segle XIX davant les classes dominants. Grans fortunes i grans terratinents molt allunyats de la cultura liberal i empresarial, reticents a pagar impostos i a sufragar l’alfabetització laica de les classes populars. La trajectòria erràtica que ha viscut la formació professional també té la mateixa causa històrica d’origen.
El pes de la història de l’educació en la configuració institucional del present és molt més forta del que pensem. Per això és lamentable que el Pla Bolonya l’hagi esborrat com a disciplina en els plans d’estudi del futur professorat. Les regions o comunitats autònomes que pitjors resultats PISA obtenen avui són també les regions que tenien un major analfabetisme al 1860, tal i com ha demostrat el sociòleg José S. Martínez García. Bo Rothstein també ha descobert una relació molt significativa entre el nivell de corrupció dels països al 2012 i el nivell educatiu de la seva població al 1870.
El fracàs d’una reforma fiscal i modernitzadora de caire liberal durant tot el XIX, durant el primer terç del XX i durant tot el franquisme ha determinat i perfilat no només les actituds anti-fiscals en la cultura popular o el caciquisme i la corrupció en la cultura política. També l’absència d’un sistema fiscal progressiu ha influït en el retràs històric de l’escolarització i, per extensió, en el poc valor que té la ciència i la curiositat intel·lectual com a motors de modernització.
Els governs d’Aznar (1996-2004) van exonerar a les grans companyies elèctriques de pagar 12.000 milions d’euros a Hisenda en aquell privilegi únic a Europa que s’anomenava CTC (costos de transició a la competència). Anys desprès ni ha baixat el rebut de la llum, ni hi ha liberalització del sector, ans al contrari. L’elevat preu de l’energia a Espanya li resta competitivitat i és una barrera per l’entrada de nous grups inversors i la reactivació econòmica. El més greu és que, en aquells anys d’Aznar, la comunitat educativa reclamava 6.000 milions d’euros d’inversió en el sistema escolar i uns altres 1.800 milions d’inversió en universitats. Ni una cosa ni l’altra. Això sí, les reformes educatives de la ministra Pilar del Castillo anaven a resoldre els “grans mals” de l’educació espanyola a cost zero.
Acemoglu i Robinson (2012) ens expliquen el paper que tenen o han tingut les “elits extractives” en paralitzar la prosperitat de les nacions. Però, molt abans, un sociòleg fiscalista com Goldscheid (1979) ja denunciava el cas espanyol on les classes dirigents “buidaven” o “expropiaven” l’Estat en benefici propi. Un Estat de mínims, molt feble, sense gaire administració, ni funcionaris eficients ni controls de justícia suposava un Estat “fallit” però molt manipulable pels grans grups d’interès. Sembla que la història es repeteix amb l’actual projecte de la dreta espanyola: de la mateixa manera que els seus rebesavis decimonònics del XIX, avui defensen un Estat de mínims però molt recentralitzat i obsessiu per vertebrar la unitat nacional. En l’àmbit fiscal, reprodueixen el mateix esquema d’una fiscalitat socialment molt regressiva que es sosté per les rendes del treball i els impostos indirectes en comptes de gravar les rendes del capital i les transaccions financeres.
Entre 1980 i 2010 s’ha estimat una mitjana de 30.000 milions de frau fiscal anual a Espanya. Cada any, durant trenta anys… podeu anar sumant i sospirant. L’actual crisi ha fet disparar el volum de frau fiscal i ja el 2011 ascendia a uns 80.000 milions d’euros (8% del PIB) de pèrdua recaptatòria per Hisenda. En contra del tòpic que associa un major frau fiscal entre els professionals liberals i les petites empreses de serveis, resulta que el 72% de tot el frau el cometen grans empreses, gran fortunes i multinacionals, tal i com denuncien els tècnics d’Hisenda (Gestha). Aquesta elit de població super-rica ens defrauda cada any uns 42.000 milions d’euros. Cal recordar, a l’espera d’una comptabilitat més fina, que les retallades en educació sumen a Espanya uns 10.000 milions entre 2010 i 2013 o que el govern del PP ha retallat uns 4.000 milions en polítiques actives d’ocupació i formació per aturats.
Més preocupant encara és comprovar la feble i injusta lluita contra el frau que posa en pràctica la Hisenda espanyola. Dos exemples: el 80% dels seus inspectors pentina i examina la fiscalitat dels assalariats, autònoms i micro-empreses sobre els que recauen ràpides multes executives quan, en canvi, als laberints judicials hi ha 50.000 milions d’euros de deute tributària de grans empreses que objecten pagar. Això sí, són defensats pels grans bufets d’advocats. Com deia Weber, la fiscalitat és un mirall que reflexa el desigual poder i subordinació d’un determinat model social i la seva relació de forces.
Ens preguntem si la comunitat educativa de pares i mares i el conjunt dels professionals de l’ensenyament, de la ciència, de la cultura ni dels serveis socials han de ser aliens a aquest problema o no. De fet, són les principals víctimes de les retallades i de l’austeritat forçada que ha empitjorat els seus salaris i condicions de treball. És tolerable per la societat catalana mantenir unes universitats públiques on la meitat del professorat és precari o infra-mileurista? De debò que no hi ha alternatives? No hi té res a veure l’evasió fiscal que hem comentat o el dèficit fiscal que pateix Catalunya?
L’ofensiva neocon de Wert pot quedar en no res tal i com ha passat sempre que la dreta espanyola ha imposat de forma autoritària les seves reformes educatives (LOECE, 1980; LOCE, 2002; LOMCE, 2013). Al perdre el Govern, cauen els seus projectes de reforma. Està per veure si això passarà novament. En tot cas, cal una nova aliança dels sectors professionals vinculats al benestar, la ciència, l’ensenyament i la cultura que posi la reforma fiscal en el centre de l’agenda. És la pedra angular més obvia però també la més oblidada per tal de redefinir què entenem avui com a bé comú, com a democràcia i com a justícia social. Està per veure.
