Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest és un article publicat a Agenda Pública
A Espanya gairebé no hi ha enquestes i fonts per poder correlacionar l’excel·lència acadèmica i la seva recompensa professional i salarial. Fins i tot el recent informe PIACC de l’OCDE (el PISA d’adults que mesura competències lectores i matemàtiqies) evita preguntar als enquestats per les seves bones o males notes acadèmiques. S’ha perdut tot un filó de possibles troballes empíriques.
Segons els recents resultats de PIACC (2013), tot just un 5% dels adults espanyols aconsegueixen puntuacions d’excel·lència en les proves matemàtiques. No obstant això, convé no confondre aquesta mesura sota proves estàndard on els més adults sempre quedaran en desavantatge davant els més joves pel desús o depreciació de competències. Aquest fenomen, al seu torn, és independent del nivell d’esforç i rendiment acadèmic que poguessin tenir en el seu passat escolar i pel qual no pregunta PIACC.
Gràfic 1. Jerarquia de notes acadèmiques i de nivells PIACC: adults espanyols entre 25-64 anys
Al gràfic 1 contrastem els resultats excel·lents, notables, regulars i baixos de les proves PIACC en matemàtiques (2013) amb la jerarquia de notes que els enquestats declaren de forma retrospectiva en la seva escolarització (enquesta 2634 del CIS, 2006). Segons aquest record, el 12% dels enquestats adults reconeixien haver tret de manera habitual “molt bones notes”, un 41% recorda “bones notes”, el 34% declara “notes regulars” i el restant 13% recorda “males notes” . Deixant a la resta, ens centrarem en aquest segment del 12% d’adults entre 25-64 anys que declaren haver aconseguit “molt bones notes” en les seves trajectòries acadèmiques.
Una excel·lència acadèmica constant. En primer lloc cal destacar que aquest 12% és un percentatge persistent d’excel·lència acadèmica retrospectiva tant entre els joves de 25 a 34 anys com en la població adulta major de 35 anys. També són constants els percentatges de “bones notes” i de “regulars i males notes” al llarg del temps. Són taxes persistents que mostren una rutina selectiva del sistema educatiu que segueix el seu curs invariable malgrat les reformes educatives i curriculars que es barregen entre la població adulta. Una dada a considerar.
Una millora de la retenció del talent excel·lent amb trajectòries educatives més llargues. Entre els adults majors de 35 anys amb “molt bones notes”, un 24% no va passar de l’educació bàsica. Un indicador de pèrdua de talent per la nul·la política d’igualtat d’oportunitats sota el franquisme viscut per les cohorts més adultes. Entre els majors de 35 anys, només la meitat dels subjectes amb “molt bones notes” van aconseguir títols universitaris. Aquest percentatge s’eleva al 65% entre els joves de 25-34 anys. Si sumem el conjunt de l’educació terciària (graus universitaris i FP superior), entre els joves excel·lents s’assoleix el 75% i entre els adults del mateix rang, el 58%.
Per tant, el sistema educatiu espanyol ha aconseguit augmentar 17 punts la retenció acadèmica dels millors estudiants. És un èxit d’eficàcia ja que, entre joves i adults, també decauen 17 punts els subjectes excel·lents amb tan sols estudis bàsics. Una segona constatació rellevant a favor del sistema educatiu.
Gràfic 2. Màxim nivell d’estudis del grup amb “molt bones notes” per cohorts de naixement (Espanya, 2006)
Una excel·lència acadèmica que no sempre és universitària. Un altre debat és considerar o no com fracàs aquest 35% de joves excel·lents que no aconsegueixen titulacions universitàries o el 25% que no aconsegueix educació terciària. Són indicadors aproximats de com els bons estudiants no sempre opten per trajectòries acadèmiques llargues. Davant els punts de bifurcació de les rutes acadèmiques (fer FP o batxillerat, fer diplomatura, llicenciatura o FP superior, etc) intervé una combinació dels anomenats efectes secundaris (lliure decisió individual o familiar) i els efectes primaris (impossibilitat de seguir estudiant per barreres econòmiques o costos d’oportunitat). Però no tenim evidència empírica per mesurar la influència d’aquests efectes en les rutes acadèmiques dels més excel·lents. Una llacuna de coneixement encara per resoldre.
L’excel·lència acadèmica és rellevant com a avantatge meritocràtic en la selecció i assignació de l’ocupació. Els que han estat excel·lents estudiants tenen 14 vegades més probabilitats de pertànyer a la classe directiva i professional que de veure’s ocupats en feines baixes poc qualificades. Per tant, val la pena destacar i esforçar-se per treure unes “molt bones notes” i, sobretot, acabar titulant-se en l’educació superior, sigui universitària o professional.
Una inserció professional dels excel·lents que és constant i no varia entre generacions. No obstant això, la major retenció i titulació educativa de l’excel·lència no es tradueix en una major probabilitat d’inserció en la classe professional de millor salari. Entre els subjectes amb excel·lència acadèmica majors de 35 anys, el 38% aconsegueix inserir-se en la classe professional per un 36% entre els excel·lents més joves. Aquells 17 punts de major retenció en l’educació terciària no es tradueixen en un major enclassament professional.
Gràfic 3. Classes d’ocupació del grup amb “molt bones notes” per cohorts de naixement (Espanya, 2006)
Fuente: Estudio 2634 del CIS (Clases sociales y Estructura social, 2006)
En el gràfic 3 podem comprovar les classes d’ocupació en què s’insereixen joves i adults amb una retrospectiva de “molt bones notes”. Si descomptem la contra-mobilitat dels joves (major inserció en ocupacions baixes poc qualificades i menor grandària dels autònoms), la seva pauta d’estratificació i enclassament és la mateixa que per als adults excel·lents.
¿Excel·lència subocupada o socialment distribuïda? Els excel·lents que no arriben a ser ni empresaris ni professionals experimenten un subocupació aparent del 56% en el cas dels joves o el 54% en el cas dels adults. Però com no tots ells són universitaris, aquests percentatges d’excel·lència subocupada també poden ser considerats com una excel·lència socialment distribuïda i transversal a la divisió del treball. Aquesta seria una visió no elitista ni universitària de l’excel·lència acadèmica encara que també pugui ser vista com una pèrdua de capital humà.
L’excel·lència acadèmica està socialment distribuïda i travessa els diferents estrats de la piràmide laboral. És una cosa que el ministre Wert i els ideòlegs de la LOMCE haurien de saber. Pot ser vist com una cosa positiva ja que s’evita un elitisme aristocràtic del talent com a pauta general de desigualtat tal com va criticar el sociòleg Michael Young en la seva famosa obra The Rise Of The Meritocracy (1958).
El sistema educatiu ha complert però no el sistema productiu. És el mercat de treball espanyol el que no ha millorat la inserció professional dels joves amb “molt bones notes” malgrat la seva formació acadèmica més llarga i completa. Mentre el sistema educatiu ha actuat amb major eficàcia (en contra de les crítiques catastrofistes que rep), el sistema empresarial i productiu no ha maximitzat ni millorat les oportunitats d’inserció dels més excel·lents.
Des d’aquesta disfunció i ineficiència empresarial, ara certs dirigents patronals menyspreen els joves poc qualificats perquè “no serveixen per a res” mentre l’ex-president de la CEOE segueix a la presó per corrupte. Major cinisme és impossible. ¿Per quan una reforma a fons de la classe empresarial espanyola que la faci més moderna, europea, meritocràtica i la resta d’adjectius sublims? ¿Quin és el seu compromís real amb l’educació del país i amb la mitificada excel·lència acadèmica que diuen promoure? S’obren nous interrogants que seguiran sense resposta.
