La pandèmia i el confinament han generat un canvi radical dels contextos i mitjans d’ensenyament-aprenentatge escolar: ara el professorat exerceix la seva funció docent des de casa, l’alumnat rep les seves propostes educatives a casa, i les mares i els pares fan esforços per convertir el saló o l’estudi del domicili en una aula, amb ordinadors, tauletes, televisions i mòbils en comptes de pissarres.
Hem de preguntar-nos, però, si aquest canvi de contextos i mitjans està implicant també un canvi de rols. D’una banda, sembla que tant professorat com alumnat, davant del canvi d’escenari, estan cridats a mantenir el seu paper, però en el cas dels adults de les famílies no queda tan clar. Tres setmanes després de l’inici de l’estat d’alarma, ja disposem de prou evidències que mares i pares s’enfronten sovint a una demanda inesperada de canvi de rol.
Una anàlisi de les propostes educatives on line que tenim més a l’abast, tant d’àmbit nacional com estatal, ens permet observar com les activitats que s’hi proposen estan adreçades als infants i joves, però sense orientacions o referències pels adults de casa sobre com acompanyar-los a l’hora de gaudir-ne. O bé quan són activitats adreçades a mares i pares, perquè les treballin amb les seves filles i els seus fills, el disseny està pensat amb mirada de mestre, sense contemplar que els grans de la família no són, ni han de ser, professionals de l’educació.
Per si fos poc, en qualsevol dels casos no acostumen a establir-se sistemes de feedback per anar avaluant si allò que estan fent les famílies respon realment a allò que se n’espera. L’escola, lògicament, ha concentrat en primer terme els seus esforços a pensar com adaptar la relació docent-discent al nou escenari, i encara no ha tingut temps de planificar estratègies per adaptar l’escola a un actor imprescindible de la comunitat educativa com el sector de les mares i pares.
Ara que encara no fem tard, i som a temps de pensar estratègicament què en demanem a les famílies a partir del proper 14 d’abril –des del convenciment més ferm que això del confinament va per llarg–, valdrà la pena establir alguns criteris que permetin orientar la interacció al si de la comunitat educativa de forma positiva i en benefici de tothom.
En primer lloc, proposem que les iniciatives adreçades a les famílies respectin el seu propi rol com a tals, i els permetin ser qui són: mares, i pares, no mestres dels seus propis fills. En segon lloc, creiem que per aconseguir-ho cal obrir noves vies de comunicació en una doble direcció: una orientació directa per part del professorat a les famílies sobre l’aprenentatge de l’alumnat durant el confinament (pensem, per exemple, a fer una reunió virtual periòdica amb famílies per explicar nous objectius d’aprenentatge), i la creació de grups de suport mutu entre famílies, especialment en aquells contextos en què l’escletxa digital, o la duresa de les condicions de vida, fan difícil que l’escola arribi a tothom de manera planera. Per últim, hem de dissenyar les propostes didàctiques adreçades a famílies basant-nos en la interacció, l’intercanvi i l’aprenentatge informal en família, potenciant per damunt de tot el gust per aprendre, i no l’adquisició de determinats continguts o competències. Pot ser una bona oportunitat per desvetllar el potencial formador de moltes mares i pares a partir del seu bagatge experiencial i coneixements previs.
Canviar de context no ha de suposar canviar de rols, sinó aprofitar el nou marc per fer aflorar el bo i millor de cada casa. I l’escola hauria d’entomar aquest principi bàsic com la seva missió fonamental per aquests temps excepcionals que ens han tocat viure.
