Opinió

Feu-los llegir… Com?

El llibre d’en Michelle Desmurguet ens apel·la com a mestres i com a pares i desbrossa el què amb un ample argumentari experimental, però no pas el com. El títol és prou explícit.

La tesi principal, avalada per nombrosos experiments que aporta, ve a ser:

• L’escola no pot fer llegir els nens com ho pot fer la família.
• La pràctica de la lectura compartida a casa amb els pares explica una part importantíssima de la cultura escrita dels nens que es manifesta sobretot en el cicle mitjà, quan l’aprenentatge de la decodificació se suposa completat. Aleshores apareixen les desigualtats de vocabulari en els nens.
• Res no substitueix la lectura de ficció per a la competència oral o escrita dels alumnes de cara als estudis primaris i posteriors, fins als universitaris perquè inclou i interrelaciona de forma complexa tots els elements del món: naturalesa, societat i sensibilitat humana. Cap altre estudi parcial et dona tot això. Cap universitari que no hagi llegit força ficció tindrà una cultura extensa.

Si ho he entès bé, és això el que ens diu. Aquest és el què. També parla en certa manera del com familiar, de les coses que millor poden fer els pares en aquesta activitat lectora. Del que no parla tant és de com una societat real pot entomar aquest clam que ens dirigeix. Penseu en els pares de totes les nostres famílies i digueu-los «Feu-los llegir!». Sabem que molts pares haurien d’encetar ells mateixos aquest hàbit. O bé el de regalar llibres als seus fills. No sabem si hi ha estadístiques tan específiques. Parla el llibre a tots els pares indiscriminadament? Els que visiten habitualment les llibreries? Els que les ignoren? Els que ni saben on són? Socialment, tenim un problema. Especialment perquè en el seu argumentari dona per fet que l’escola no té gaire alternativa i que el seu paper en l’enriquiment lingüístic i cultural dels nins no pot ser més que minso i secundari. Això últim és el que voldria contestar.

A hores d’ara l’escola és l’única instància sobre la qual es pot programar una actuació realment efectiva i això ha d’afectar la lectura

En Michel Desmurget no fa cap esment a la lectura obligada que tots els nens han de fer a l’escola que és la dels llibres de text. La dona per feta. I és cert que el llibre de ficció conté molt més vocabulari i girs lingüístics que cap llibre de coneixements o de text. Però a hores d’ara l’escola és l’única instància sobre la qual es pot programar una actuació realment efectiva i això ha d’afectar la lectura. On no puguin o no vulguin arribar les famílies, almenys en aquesta generació i algunes properes, hi haurà d’arribar la institució escolar. El mateix que ell demana als pares, ho pot fer també l’escola sempre que la replantegem de dalt a baix.

Obsessionats per la competència, el coneixement, la capacitat futura de competir en societat, oblidem la socialització natural, la vocació i l’autonomia del nen. Sostenim escoles pobres (parets, mobles i tecnologia) en comptes de crear ambients rics en llibres, espais i eines en les quals els nens puguin exercir la seva autonomia en el coneixement del món.

Postulo que un nen que s’ha mogut amb una raonable llibertat (menys horaris, menys assignatures) per un espai ric i amb una companyia ben regulada (mestres i altres nens) i ha pogut enfocar-se personalment cap als mitjans d’una escola rica (bàsicament llibres) i hagi gaudit de la guia i ajuda de companys i mestres en una dinàmica dialèctica de lectura i debat, arribarà al final de l’escolaritat amb més vocabulari, més domini de la llengua, més coneixements i més competència que la quitxalla rígidament governada que encara forma part del paradigma dominant i ja iniciat per Comènius al segle XVII, el de l’Orbis pictum (àlies «llibre de text»). Una escola així reconeixerà que llegir per plaer i per aprendre no tenen cap contradicció. És més, considerar-ho així és altament perjudicial. Que molta ficció i molt diàleg ensenya tants coneixements o més que una progressió de llibres de text uniformants. Sobretot si s’acompanya de llibres de coneixements ben triats i triables. Que al final d’una escolaritat el més important és haver obtingut una vocació ben informada; és a dir, una posició pròpia i conscient en el món. Això només es pot obtenir en el que en altres articles he anomenat escola-rica o escola-interessant.

I com no ho puc detallar en un article, us remeto a aquest llibre que us podeu descarregar en el meu blog i que, si més no, m’agradaria que es pogués convertir en objecte de polèmica. Crec que la història de l’escola la tenim sobretot al davant (al darrere queden poc més de cent anys d’escolaritat universal, poc per fonamentar un model més definitiu) i l’escola del segle XXII dependrà del que comencem a parlar ara (i no crec que tingui a veure fonamentalment amb tecnologia).

https://enturuguet.blogspot.com/2024/09/a-traves-duna-escolaritat.html