El passat 19 de febrer, la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) va rebre el vist i plau del Consell Interuniversitari de Catalunya per assumir, des del curs acadèmic 2021/2022, la formació inicial, a distància, dels i les futures mestres (Grau de Mestre d’Educació Primària). Aquest suport, sens dubte polèmic, compta amb l’oposició del conjunt de les deganes i degans d’Educació de Catalunya: Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Lleida, Universitat de Girona, Universitat Rovira i Virgili, Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, Blanquerna-Ramón Llull, Universitat Internacional de Catalunya i Universitat Abat Oliva CEU. Essent així, sembla evident l’absència de consens, la qual cosa pot fer pensar, el que no vol dir que hagi estat així, que algú ha volgut afavorir la UOC (qui sap, si per la seva aparent docilitat al tractar-se d’una universitat de patronat).
Les deganes i degans d’Educació de les universitats catalanes han assenyalat al seu comunicat conjunt, que “la utilització de les TIC I TAC en educació és absolutament vàlida i coherent amb l’actual societat del coneixement; però que la seva validesa i utilitat no és universal, motiu pel qual convindria, abans de prendre qualsevol decisió sobre la formació inicial dels i les mestres a Catalunya, ponderar molt bé les seves limitacions i incerteses. Dins d’aquesta formació, professionalitzadora, esdevé imprescindible l’adquisició i desenvolupament de competències relacionals i socials: interrelació personal, equilibri emocional, socialització professional i vinculació entre la teoria i la pràctica”. Per aquest motiu, sense que això impliqui posar en dubte la qualitat de la formació en línia que du a terme la UOC, sembla factible pensar, com així també ho demostra el fet que aquesta formació a distància és pràcticament inexistent al nostre entorn europeu, que potser no és la millor de les idees pel que fa al model a seguir per al grau de Mestre d’Educació Primària.
Davant d’aquesta visió defensada per les deganes i degans d’educació de Catalunya, la UOC ha argumentat, d’una banda, que les competències relacionals no es desenvolupen únicament de forma presencial; i, d’altra, que les i els mestres que es formen en línia a Catalunya cada any (al voltant de 600) responen a un perfil molt diferent d’aquell que correspon als que es matriculen a les facultats presencials, ja que tenen més de vint-i-cinc anys i compatibilitzen l’estudi amb una feina. Tot respectant ambdós arguments, el ben cert és que el primer, implícitament, ja reconeix que les competències relacionals es desenvolupen, en bona part, mitjançant les activitats presencials (cosa més complexa d’assolir a la UOC); mentre que el segon sembla reconèixer que estarem davant d’una formació diferent i, a primera vista, més senzilla (o de menor exigència) que la que correspondrà a les facultats presencials. Aquest fet bé podria acabar per provocar un efecte crida cap a la UOC que aniria, en defecte de l’excel·lència, molt més enllà dels típics estudiants d’edat més avançada que compaginen el seu estudi amb el desenvolupament d’una feina.
No oblidem, com així consta a la recent Declaració de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona (“Aprendre a fer de mestre no es pot fer en modalitat a distància”), que “la docència presencial permet garantir la relació entre experiència, pràctica i saber pedagògic, així com oferir una formació més personalitzada i sensible a les necessitats educatives reals del context català. Per contra, una formació no presencial i virtual dels i les mestres tindrà tendència a l’homogeneïtzació, així com perdrà de vista, en bona mesura, la interacció amb l’alumnat i la construcció dels coneixements que en deriven de la confluència de la comunitat educativa en general”.
La declaració de la Facultat d’Educació de la UB, dissortadament, no ha comptat amb el suport explícit del rector de la institució, el qual no tan sols es va abstenir a la votació del Consell Interuniversitari sobre aquest punt (com també ho van fer la resta), sinó que, a més, ha estat també incapaç de subscriure el comunicat d’una Facultat cabdal pel present i futur de la Universitat de Barcelona (i de les futures generacions de ciutadanes i ciutadans del nostre país). Es demostra, una vegada més, que el compromís d’un rectorat vers les seves facultats no en deriva, automàticament, de la seva estratègia electoral d’incorporar diferents vicerectors o vicerectores d’una facultat concreta al seu equip, sinó de la seva personalitat i caràcter per acompanyar els seus respectius equips de direcció quant a les seves legítimes i raonables reivindicacions. En aquest tema, el silenci del rector, si bé no seria just titllar-lo de còmplice, és una clara manifestació, en la meva humil opinió, d’una còmoda inhibició pel que fa a l’exercici del seu lideratge.
També s’ha justificat la necessitat de comptar a Catalunya amb una formació dels i les nostres mestres, a distància, ja que molts d’ells es matriculen a universitats privades, com ara la UNIR, centres adscrits a Universitats Públiques (Madrid, Las Palmas o València) o a la UNED. Malgrat la bona intenció d’apropar els estudis en línia al territori, entenem que aquest canvi de model es justifica més en la quantitat que en la qualitat de l’ensenyament. A més, pot repercutir, a nivell de sistema, en la contenció de l’oferta de places de grau, el MIF (Programa de Millora i Innovació en la Formació de Mestres) i les proves PAP (Prova d’aptitud personal per a l’accés als graus en Educació Infantil i en Educació Primària). Consegüentment, l’aposta per la formació en línia dels i les mestres a Catalunya sembla respondre, en especial, a criteris econòmics i no pas pedagògics.
Malgrat els temps de crisi, mai hem d’oblidar que la mercantilització de l’ensenyament universitari, si no vigilem, no tan sols ens pot portar a obrir una escletxa cap a la consolidació de la mediocritat formativa dels i les futures mestres, sinó també a allunyar-nos del consens i el compromís vers la qualitat de l’ensenyament en qüestió. Situar el benefici crematístic per sobre del compromís del país quant a la formació de qualitat (criteri pedagògic) xoca, frontalment, amb les exigències de qualitat que des del Ministerio, la Generalitat de Catalunya i les Facultats d’Educació s’han anat potenciant els últims anys. D’altra banda, la proposta d’un nou grau de Mestre d’Educació Primària per part de la UOC, també sembla incoherent amb el compromís adoptat per part dels departaments d’Universitats i d’Educació de la Generalitat de Catalunya i totes les universitats públiques i privades dins del marc del programa MIF, en el sentit de no incrementar i reduir el nombre de places per estudiar Magisteri a Catalunya, per tal d’ajustar l’oferta i el nombre real de places que necessita el nostre sistema educatiu.
En un context on la Ministra d’Educació es proposa reformar la carrera docent per elevar la qualitat, motiu pel qual treballa en el disseny d’un procés d’inducció, és a dir, una espècie de MIR orientat a la millora de la formació pràctica de les i els futurs professors (obligatorietat d’un any de pràctiques tutelades per un mentor dins d’un centre educatiu); i que el Ministre d’Universitats reconeix que “s’han creat pseudouniversitats que, basant-se en la formació en línia, són una pura estafa” (el que no és aplicable a la UOC, reconeguda per la seva qualitat); l’objectiu d’assegurar l’aprenentatge al llarg de la vida, així com el de portar la formació universitària a aquells que viuen al món rural, mai hauria de confondre’s amb afavorir, inconscientment, una formació, a distància, dels i les mestres del futur.
És innegable que pot haver-hi opinions molt diferents sobre el tema, totes absolutament respectables, però si em faig la pregunta, com a pare d’un nen que estudia a Catalunya, de com vull que es formin les i els seus professors, m’haig de respondre, sense dubtar-ho, que presencialment. Aquesta resposta, en absolut incompatible amb el reconeixement de la qualitat de l’ensenyament virtual de la UOC, em fa concloure que el Consell Interuniversitari de Catalunya ha escollit seguir, segur que amb bona intenció, però allunyant-se del més elemental consens, una via erràtica vers la formació inicial dels i les mestres del futur.
Donat que el Grau d’Educació Primària de la UOC està pendent del vistiplau de l’AQU (Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya), així com del mateix Ministeri (Consell d’Universitats), encara som a temps de corregir-nos. Recuperem el consens i el compromís social i professional per millorar la formació inicial dels i les mestres del futur. Escoltem els arguments de les Universitats presencials. Aprofitem el prestigi i qualitat de la UOC, però fugim d’experimentar amb la formació a distància quant a certes finalitats formatives específiques, com ara les vinculades amb la formació inicial dels i les mestres.
El sentit comú ens fa pensar, com a pares i mares, que l’esperit humà, fins i tot en l’era digital, ha de prevaldre per sobre de la “fredor homogeneïtzadora” que és pròpia d’un ús tecnològic buit de sentiment. No oblidem que les i els mestres del futur, combinant metodologies docents clàssiques i actives (ja incorporades plenament a l’ensenyament presencial), estan cridats a formar bons professionals, però, per sobre de tot, persones que han de saber conviure en societat. “Aprendre a fer de mestre” és possible que pugui fer-se, amb severes limitacions, mitjançant una formació a distància, però és indubtable que el gruix de pares i mares (sempre podem trobar alguna excepció) tenim molt clar que aquest aprenentatge serà molt millor si es duu a terme mitjançant un contacte i interacció directes, presencials, entre les i els formadors i l’alumnat (les i els mestres del futur que hauran de formar a les nostres filles i fills).
