Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Francisco Giner de los Ríos, a qui es recorda com un ancià afable, bondadós i savi, va morir a Madrid fa just un segle: el 17 de febrer de 1915. Va ser el fundador i l’ànima de la ILE (Institució Lliure d’Ensenyament) el 1876: tota una glopada de modernitat, humanisme i innovació educativa dins del panorama d’una educació oficial encotillada, asfixiant i controlada pel catolicisme més integrista. Giner ho tenia molt clar: la regeneració democràtica de la societat només pot venir de l’educació, de la revolució de les consciències. A aquest propòsit va posar la seva saviesa pedagògica i la seva exemplaritat i compromís moral. Es tractava de pensar i estar en l’educació d’una manera radicalment diferent: agermanant la teoria amb la pràctica, l’ensenyament escolar amb l’aprenentatge fora de l’aula i l’educador infantil amb el professor universitari.
Aquest vell–nou professor gaudia tant seient a jugar amb els alumnes de pàrvuls com conversant amb estudiants universitaris. Perquè per a ell, l’educació escolar és una obra indivisible i unitària que s’estén des de les escoles maternals fins a les aules universitàries: l’orientació de l’educació ha de ser, en l’essencial, la mateixa en totes les edats. I Don Francisco sostenia, a partir de la seva experiència directa, que el mestre de pàrvuls requereix la mateixa ciència i formació -i, en conseqüència, la mateixa consideració social- que el professor universitari. Un clar preludi de la la reivindicació del cos únic d’ensenyants, avui com ahir tan necessària com oblidada.
A la ILE no hi cabien les lliçons apreses de memòria, els llibres de text ni els exàmens. Giner critica radicalment l’absurda acumulació mecànica de continguts, el suposat mecanisme anivellador dels exàmens i que aquests tinguin alguna cosa a veure amb l’estudi i l’aprenentatge i amb les aptituds de l’alumnat. “En el sistema actual, un no pot començar a estudiar fins que no acaba d’examinar”. La famosa dita de “caps no plenes sinó ben estructurades” formava part de l’ADN d’aquesta institució. Es tracta d’estimular la curiositat cap al coneixement i el desenvolupament del pensament lliure, plantejant qüestions i contrastant punts de vista, aprenent a raonar amb rigor ia resumir amb claredat i precisió les opinions i resultats.
S’aprèn, deia Giner, dels llibres -no dels textos escolars- i de les sortides a l’entorn: als museus, als tallers i fàbriques ia la naturalesa. Per primera vegada s’organitzen sortides a la Serra del Guadarrama i colònies de vacances. I, sobretot, s’aprèn dialogant: l’aula es transforma en una conversa permanent: lliure, exigent i respectuosa. Si, aquí el respecte no s’imposa jeràrquicament ni es regula legalment sinó que es guanya amb la relació quotidiana, propera i confiada del professorat amb l’alumnat.
Heus aquí la grandesa d’un educador i d’una institució que van aconseguir teixir una xarxa de complicitats amb les idees més renovadores d’Espanya i d’Europa i que van escriure una de les pàgines més belles de la nostra història de l’educació.
(Text publicat a Cuadernos de Pedagogía, múm. 453, febrer 2015).
