Després de fer aquesta entrevista, entenc millor que mai per què calen pallassos al món: «És una actitud vital, creure que sempre hi ha una possibilitat nova, un esperit que permet encendre petits punts de llum en llocs plens de foscor». Fa molts anys que l’Albert es dedica a fer brotar somriures arreu del món amb PSF. «Hi ha molta gent que pateix al món, però jo diria que les persones refugiades són les que ho passen pitjor. Amb ells, treballem amb el riure, i això no entén de fronteres: hi ha coses que fan gràcia a tothom. La meva feina té un efecte immediat. Surto, actuo i marxo. Ells es queden allà, però almenys conserven aquell moment d’ànim».
Amb la Fundació Theodora, també treballa com a pallasso hospitalari: «El Doctor Fiebre és qui em sosté quan estic molt desanimat. A l’hospital, s’hi viuen realitats dures, i de vegades no hi queda espai per a un gag. N’hi ha prou d’acompanyar, i ho fem estant disponibles, prenent consciència del moment present. El meu personatge em reforça, perquè, davant d’algunes situacions, em sento molt vulnerable».
No és difícil d’imaginar com es deu agrair que el Doctor Fiebre aparegui en una habitació d’hospital i alegri el cor dels que hi són. De fet, tots necessitem algun cop a la vida un Doctor Fiebre. Hi ha trams del camí que resulten més suportables quan algú t’acarona el cor amb un nas vermell.
L’Albert afegeix: «Amb PSF, he estat a Nicaragua, al Líban, a Palestina, a Gaza, a la República Democràtica del Congo, al Camerún, a Grècia, etc. En alguns llocs, has de canviar algun codi, un nas de pallasso no significa el mateix per a un nen africà que per a nosaltres. El que em mou és comunicar-me, connectar amb l’altra persona a partir del que jo sé fer. És un acte de donar i rebre. Jo dono tot el que puc, em dono a mi mateix. Els pallassos ens alimentem de les mirades. Quan mires als ulls i escoltes de veritat, passen coses sorprenents. Aquesta capacitat de sorpresa és el que jo m’emporto, aquest contacte profund des del sentit de l’humor». D’aquest bocí de la conversa amb l’Albert, en rescato tres idees per a l’escola: comunicar-se mirant-se als ulls, escoltar de veritat i tenir capacitat de sorpresa.
Aquesta és l’actitud que transmet l’Albert: quan hi parles, t’alegra, et reforça, et sorprèn. Ell diu que el nas no fa el pallasso, que ser pallasso és una manera de viure. El seu primer personatge, en Denguito, va néixer després d’haver patit dues setmanes de febre per la picada del mosquit del dengue a Nicaragua. D’això, n’ha creat una encantadora història que continua viatjant pel món tot repartint somriures allà on més cal. Diu que les persones que treballem en educació podem fer molt per connectar amb l’altre des de l’art, des d’allò que cadascú li pugui aportar. Aquesta és la veritable riquesa que podem deixar al món: la nostra part més bella. La de l’Albert té un nas vermell, un cor gran i una gran capacitat per robar somriures. L’últim que em va robar a mi, encara em dura. Eva Martínez Pardo
Enllaços web
- Pallassos sense Fronteres: www.clowns.org
- Fundació Theodora: http://es.theodora.org/es
- Pallassos MABSUTINS: www.mabsutins.wordpress.com
Font: Revista Guix. Elements d’Acció Educativa. n.86 (clic aquí).
