Estem preparats per a això. Com a mamífers, ja naixem amb els recursos necessaris per tal d’anar satisfent les nostres necessitats. Podem expressar quan tenim gana, quan desitgem una pell que ens escalfi, quan sentim dolor, etc., i sovint aquesta expressió ens porta a calmar la nostra necessitat i, per tant, al plaer que suposa apaivagar-la.
Escoltar el nostre desig -estretament vinculat a la nostra necessitat-, respectar-lo i posar en marxa les estratègies necessàries per satisfer-lo no només ens orienta cap al benestar, sinó que també ens possibilita viure. O, dit d’una altra manera: si no fos pel nostre desig i la nostra capacitat de cercar el plaer, potser no sobreviuríem.
Evidentment, també necessitem un context amorós i respectuós per desenvolupar-nos, un context que ens permeti vincular-nos, que estimuli les nostres aptituds a cada etapa i que ens ajudi a madurar. La nostra condició mamífera ens permet connectar amb les necessitats que tenim i seguir l’impuls adient per satisfer-les; el context en què ens desenvolupem determina la manera com aprenem a reconèixer-les, a validar-les i a moure’ns per apaivagar-les. Un infant és perfectament capaç de fer-ho, especialment en els primers anys de vida.
El valor de l’impuls del desig
L’impacte del context familiar esdevé determinant en aquest aprenentatge. Una criatura que hagi vist saciades les seves necessitats molt probablement ha pogut vincular-se i regular-se des del punt de vista emocional. El fet que el desenvolupament d’una nena o d’un nen hagi tingut lloc de manera adequada permet que sorgeixi allò que la terapeuta brasilera Evânia Reichert denomina impuls epistemofíl·lic, és a dir, el desig de cercar (o l’amor per) el coneixement. Molt probablement, totes les persones que treballem en educació compartirem la idea que, en general, un infant que ha pogut desenvolupar-se sense entrebancs té més facilitat i més disposició per aprendre.
A les persones adultes ens toca protegir aquest desig, aquest impuls de vida que les criatures porten incorporat de manera innata. No només perquè és responsabilitat nostra tenir cura de la infància i procurar que sigui una etapa rica en benestar, sinó també perquè aquesta situació agradable és molt més eficaç i duradora, tal com podeu llegir amb detall a l’article de David Bueno sobre la funció del plaer en l’aprenentatge (i en la vida!) d’acord amb les aportacions de la neurociència. Aquesta teoria molt probablement corroborarà les intuïcions de moltes persones educadores respecte al tema del gaudi i l’esforç. Com veureu, no són aspectes renyits ni contraposats, sinó que es tracta de fer dansar de la millor manera possible la tenacitat i la passió.
Creiem en l’esforç quan és impulsat per un component motivacional, perquè és llavors quan adquireix tot el sentit i esdevé un important motor d’aprenentatge.
En aquesta dansa som conscients que hi ha un dels elements que hi juga amb un cert avantatge: l’esforç no necessita gaire justificació, com si per ella mateix ja disposés d’una certa credibilitat d’entrada. Hem sentit a parlar molt sobre la cultura de l’esforç, i gaudeix de molta popularitat en la majoria de comunitats educatives, on es considera un valor molt apreciat.
Però de la mateixa manera que un bon ballarí no ens seduiria si només executés la seva dansa utilitzant la tècnica, sense cap passió, no podem defensar l’esforç de manera gratuïta, per pur aprenentatge de la disciplina. Creiem en l’esforç quan és impulsat per un component motivacional, perquè és llavors quan adquireix tot el sentit i esdevé un important motor d’aprenentatge.
Apel·lació a les persones educadores
En aquest punt ens permetem apel·lar directament a les persones educadores perquè connectin amb el seu propi plaer: com podem fer arribar a l’alumnat el desig per aprendre si nosaltres no el compartim? Com podem aconseguir que els infants estimin la lectura si nosaltres no sentim cap plaer quan la practiquem? Com podem ensenyar a gaudir dels problemes matemàtics si no encomanem una motivació més enllà d’uns resultats? Com podem ser uns models -que els infants necessiten per emmirallar-se- d’amor i d’interès cap a l’aprenentatge si vivim l’escola com un deure constant?
Per experiència sabem bé que no podem oferir allò que no tenim, així que, si ens plantegem que els infants gaudeixin d’aprendre i ho facin de manera significativa, ens toca revisar les nostres actituds i començar a trobar plaer i motivació en la tasca que realitzem (i, per què no?, en la nostra vida). I si, per alguna circumstància, ens sentim allunyats del propi plaer, tenim la responsabilitat de transformar una petita part de la nostra realitat per tal de retrobar-lo i així poder-lo encomanar.
Si estem connectats a la pròpia motivació, al propi desig, podrem acompanyar els infants a trobar el seu, perquè no tots gaudeixen de la mateixa manera, en canvi tots tenen una forma de gaudir aprenent que ens cal descobrir i potenciar. I, per descomptat, no tots els infants que no descobreixen el plaer d’aprendre porten algun problema de casa: de vegades som nosaltres, els educadors, que no els oferim allò que respon als seus interessos o motivacions. Com dèiem anteriorment, el desig d’aprendre és genuí en l’ésser humà, només cal potenciar-lo, donar-li suport i retrobar-lo quan està malmès.
Uns matisos sobre el desig
Deixeu-nos fer un esment que ens sembla important sobre el desig: no es tracta de concedir tots els desitjos als infants de manera incondicional i immediata. Si cedíssim sempre a les seves peticions, els ajudaríem a ser esclaus d’alguns capricis i a creure que tot s’ha de satisfer de seguida. Es tracta de recuperar el desig per aprendre que tots els éssers humans portem incorporat, precisament, per la nostra condició com a tals. Es tracta d’estar atents a les qüestions orgàniques, a aquelles que són la porta i l’alerta de necessitats autèntiques i que ens permetran viure millor si hi trobem resposta.
Som persones que eduquem perquè som persones que guardem sempre un bri de confiança en les possibilitats de cada infant.
Un infant que no pot vincular-se amb la mestra, amb els companys i companyes o amb l’aprenentatge molt probablement guarda dins seu el desig profund de confiar en algú; un infant que mostra una gran frustració i un gran malestar quan no aconsegueix el que demana segurament amaga un desig i una necessitat de sentir-se vist o reconegut per les altres persones.
És clar que, com a mestres, no podem reparar alguns aprenentatges antics dels nostres infants, ni podem ser els seus terapeutes ni psicòlegs. En canvi, el que sí que podem fer és connectar amb ells des d’una comprensió més gran, i potser des d’aquí oferir-los experiències formatives que els ajudin a retrobar el seu desig innat d’aprendre i de desplegar-se amb totes les seves potencialitats. Us convidem, sobretot, a confiar. D’aquesta manera, les criatures es podran deixar impactar per la mirada d’una persona adulta que confia en elles i que -potser- els despertarà un desig adormit d’aprendre i de conviure.
I confiem, per descomptat, en nosaltres com a humans més que en algunes ideologies, teories o paradigmes. Confiem que sabrem trobar la manera d’accedir al desig genuí d’aquell infant que sembla que no connecti amb l’escola, que sabrem trobar la manera de vincular-lo amb nosaltres, o amb la tasca, o fins i tot que sabrem crear un escenari on podrem desactivar allò que impedeix que avanci el seu desig natural d’aprendre. Confiem que som persones que eduquem perquè som persones que guardem sempre un bri de confiança en les possibilitats de cada infant.
Referències bibliogràfiques:
REICHERT, E. (2011): Infancia, la edad sagrada. Barcelona. La Llave.
Text original: https://goo.gl/zcfZKS
