Ensinistrar o educar? Premis i càstigs

En Pau ha d’aprendre a controlar esfínters i el pare i la mare no saben gaire com ho han de fer. Pregunten. Algú els diu que va bé donar-los alguna llaminadura de premi. I així ho fan. Cada vegada que en Pau fa un pipí a l’orinal, li donen dos caramels. Al principi, sembla que tot va bé, però aviat en Pau es posa de mal humor perquè en vol més de dos. Un dia, s’obliden de comprar-ne. En Pau, en veure que no li donen res després de fer un pipí a l’orinal, els reclama. Quan sent que no n’hi donaran, no escolta les raons de la seva família, reacciona amb una enrabiada descomunal i acaba fent un altre pipí, però, aquesta vegada…, a sobre!

No cal dir que aquesta història no va acabar gaire bé. El pare i la mare van rebre la reacció d’en Pau com una provocació. «Tu ja saps que no t’ho has de fer a sobre, i si et mulles és perquè et dóna la gana…», li diuen de mala manera, i l’adverteixen  que ja no hi haurà més llaminadures. Sense saber gaire com, passen del premi al càstig, i tampoc no se’n surten. El pipí passa a ser causa de múltiples conflictes, d’enfrontament i d’enrabiades entre els pares i en Pau.

Veiem com, al Pau, el premi li provoca molt aviat insatisfacció, i el càstig, sentiments de ràbia i actituds d’enfrontament i de rebel·lia. Sentiments i actituds que entorpeixen el procés de maduració i d’adquisició d’autonomia i responsabilitat. Els premis, passada la primera alegria, sovint provoquen insatisfacció perquè no alimenten l’autoestima. Per contra, la felicitació, la celebració, posen l’accent en l’esforç, l’èxit aconseguit i la importància de l’aprenentatge. En la mesura que distreuen i posen l’accent en l’obediència i l’acatament de les ordres de la persona adulta, podem dir que premis i càstigs són recursos per ensinis¬trar, més que no pas per educar.

I és que en l’adquisició de responsabilitat i d’autodisciplina, hi intervenen, d’una banda, la vivència de la satisfacció personal que representen l’esforç per la superació d’un repte i la satisfacció d’agradar a les altres persones, i, de l’altra, la insatisfacció que acompanya el fet de deixar-se anar, de defraudar la família i les persones que s’estimen.

Característiques dels premis i dels càstigs

• Creen relacions de dependència, provoquen emocions que distreuen dels sentiments innats de satisfacció per haver actuat bé o de disgust per haver actuat malament iprovoquen la confrontació amb l’autoritat que premia o castiga. Premis i càstigs condueixen a la submissió o a la rebel·lia, més que no pas a adquirir criteri propi i responsabilitat sobre els propis actes. Posen en primer pla la relació entre la persona adulta i l’infant, i deixen en segon terme l’aprenentatge del que es tracti.
• Són addictius. Cada vegada han de ser més grans i més forts per produir els mateixos efectes, si és que en produeixen cap, ja que s’aprèn ràpid a defensar-se’n. «M’és igual que em castiguis, no ho penso fer!», és una frase força típica de la criatura que és castigada habitualment. Els efectes del càstig caduquen aviat.
• El càstig sol provocar ressentiment, indignació, ansietat, ràbia, que desplacen els sentiments (positius i innats) de disgust o preocupació per allò que s’ha fet malament o per allò que s’havia de fer i no s’ha fet. La persona castigada està més centrada a defensar- se i a rebel·lar-se contra el càstig i contra qui la castiga, que no pas a escoltar, a escoltar-se i a buscar recursos per no tornar-hi. Reprimeix, però no educa, i provoca fàcilment l’engany i l’ocultació per eludir-lo. El càstig se sustenta en la por. Deixa la criatura indefensa.
• Transmet un model venjatiu de relació entre les persones: «Ah sí!? Doncs ara veuràs!», «Doncs ara me les pagaràs!», «Això no quedarà així!», «Vine aquí! Ja t’arreglaré jo!», «Si tu no…, jo tampoc…».

Pel que fa al premi, actua com el càstig, encara que vagi en sentit contrari. També desvia la finalitat natural de la conducta que cal aprendre. Grans i petits poden sentir satisfacció per les coses ben fetes des de ben aviat. El premi elimina l’oportunitat de comprovar que obrar adequadament fa sentir-se bé amb un mateix i amb els altres. Afavorir que la criatura que comença a controlar esfínters o qualsevol aprenentatge pugui sentir-se satisfeta de la seva conquesta, per la capacitat que té d’encertar-la és el que fa créixer l’autoestima i augmentar-la. El regal emmascara els sentiments i fàcilment pot substituir la satisfacció de la capacitat aconseguida per la de l’obtenció del premi. I què pot passar la vegada següent? Potser la nena o el nen ja no se sentirà satisfet si no hi ha regal i el reclamarà, i potser li diran que ja no toca, i…

Imposar un càstig fa sorgir en la persona adulta emocions i sentiments més o menys intensos, però, en tot cas, gens agradables i que solen comportar males conseqüències per a la criatura i les relacions que estableix amb el pare i la mare.

Per contra, fer viure les conseqüències de les accions empreses desperta l’empatia, la generositat, l’afecte i la tendresa. No és possible exercir l’autoritat de forma positiva des de la ràbia, la rivalitat o els sentiments de venjança. Proposar-se que les criatures puguin aprendre pautes i normes, actituds i valors i elaborar el seu criteri vivint les conseqüències d’allò que han fet o no han fet requereix empatia, a la vegada que la reforça; requereix serenitat, a la vegada que proporciona serenitat. Els sentiments positius provoquen benestar a tothom.

Educar va més enllà d’adquirir hàbits, quan l’objectiu és fer persones felices, sanes, capaces, autònomes, solidàries i responsables. L’aprenentatge dels límits i de les pautes es realitza fonamentalment a partir d’experimentar (gaudir o patir) les conseqüències positives o negatives de les pròpies accions i de reparar els danys (si es pot i si n’hi ha hagut). Poder viure les conseqüències positives o negatives de les pròpies accions és el que permet anar elaborant un criteri, perquè posen la criatura enfront d’ella mateixa, dels seus sentiments i de les decisions que ha de prendre.

Podeu accedir a aquest article fent clic aquí.

Font: Revista GUIX D’INFANTIL núm. 71. Graó, 2013