La veu crítica de Claudio Naranjo, alhora confiada i esperançadora, ens planteja un repte important, urgent i ineludible: transformar profundament l’educació perquè les persones d’avui construeixin un millor demà.
Claudio Naranjo (Xile, 1932) fa més de quaranta anys que crea mètodes per al desenvolupament i el creixement personal des d’una perspectiva humanística. En aquest àmbit, és una de les figures més rellevants del nostre temps, i ha exercit una influència important en la transformació del procés educatiu i del que entenem per educació. Deixeble de figures de la talla de Fritz Perls, el doctor Naranjo és un referent mundial per a tothom qui entén l’educació com un procés que ens fa savis, lliures i, sobretot, més humans. Entre les seves obres més conegudes, podem citar Cambiar la educación para cambiar el mundo o Sanar la civilización (editorial La Llave), a més de nombrosos tractats sobre psicologia i desenvolupament personal
Vostè és defensor d’una educació humanitzadora. La podria definir breument?
Un primer pas cap a la humanització de l’educació seria aconseguir detenir aquest allunyament progressiu de les humanitats, que van pretendre ser humanitzadores. Avui dia, s’han academitzat i han perdut aquest antic poder; per exemple: quan es llegeix l’Odissea, no com el viatge de l’ànima, sinó amb interessos filològics i històrics, se’n perd el sentit. Així ha passat amb moltes de les humanitats que es van transformar en objecte cultural, en un vernís que atorga estatus.
Una altra qüestió fonamental seria que es prengués seriosament el fet que hi ha una normativa internacional de la UNESCO que diu que l’educació ha de servir per als aspectes emocionals, per als aspectes interpersonals, per conviure. Però això no es fa perquè ningú no ho sap fer. Amb tot, se sent amb molta força que cal crear un espai per al món emocional.
I què és l’important en l’àmbit emocional?
Segons el meu parer, la intel·ligència emocional hauria de servir per apartar la gent de la seva dependència vers les emocions negatives, destructives, neuròtiques. La gent és arrogant, ambiciosa, es mou per interessos molt individuals. Hi ha poques persones que visquin el bé comú, i aquestes emocions es mengen tota la capacitat que tenim per sintonitzar amb alguna cosa més gran.
És l’escola un lloc per fer-hi psicoteràpia, encara que sigui humanista?
S’ha volgut mantenir una distància entre educació i psicoteràpia, i ha estat una iniciativa gairebé política. La divisió dels camps ha estat una qüestió competitiva, parteix de l’esperit del nostre sistema i ha fet mal a l’educació. No es pot fer educació emocional sense fer alguna cosa una mica terapèutica. Cal desenvolupar l’amor en diferents matisos.
Desenvolupar l’amor, en els temps que corren?
Tenim molta feina i cada vegada menys recursos… És gairebé una paraula prohibida en l’educació i en la burocràcia. I, de vegades, es vol fer educació emocional sense esmentar l’amor, com si l’amor no fos l’emoció més important dels humans. I les persones educadores estan molt ocupades, estan molt deslligades, molt desil·lusionades, molt enfadades amb el sistema.
Bé, després del que ha passat, és legítim…
Per a l’esperit del sistema, no ho és. L’educació actual sembla dissenyada per mantenir la gent estúpida, perquè pren als infants el desig d’aprendre.
Potser nosaltres també l’hem perdut…
Això és veritat.
I, com podem encomanar alguna cosa que ja no tenim?
El pecat de l’educació ha estat ensenyar. Hem tingut massa fe a pensar que la manera d’aconseguir que l’altra persona aprengui és ensenyar. No és cert. És com voler entatxonar aliments a una criatura quan encara no té gana.
No es pot fer educació emocional sense fer alguna cosa una mica terapèutica
Uns aliments que després necessitarà, el sistema els hi demanarà. Qui serà el primer que no els hi donarà?
Això mateix! La situació es planteja de tal manera que les mares i els pares, que, suposadament, són els que estimen més les seves criatures, són els que més volen que venguin la seva ànima al diable. Per la seva pròpia por. No volen que pateixin en el futur per manca de feina. I no mesuren què significa realment rendir-se al sistema.
Alguna vegada, ha afirmat que cal conrear l’espiritualitat a l’escola.
Sí, el problema és que l’espiritualitat ha estat massa confosa amb la religió. Caldria presentar un destil·lat de l’espiritualitat universal, en lloc de doctrines i dogmes. I quelcom experiencial també, com a tipus de meditació elemental, o el silenci.
Hi insistim. És l’escola el lloc idoni per fer-ho?
Cal donar prioritat al desenvolupament humà, i no a la producció. En el fons, únicament se’ls ensenya a passar exàmens. Caldria donar-los el que necessiten per desenvoluparse, perquè siguin persones.
Nosaltres vam aprendre a còpia de passar exàmens…
Sí, és clar. El costum pesa molt, però caldria ensenyar als educadors i a les educadores a ser capaços d’inculcar unes competències diferents de les usuals.
Com podem aconseguir això a l’escola, si no ho hem fet mai?
El docent ha estat educat de manera massa acadèmica. No se li ha donat ocasió de créixer perquè també pugui ajudar unes altres persones a créixer. Cal posar en dubte l’educació superior. Els que entren a l’escola d’educació tenen una disposició que és semblant a la vocació materna. És una vocació d’ajudar, de contribuir a promoure el desenvolupament d’altres éssers humans. I es veuen encabits en un sistema molt patriarcal, on educar es confon amb ensenyar o amb instruir.
Pretenem educar i, en realitat, estem robant a les persones l’oportunitat de créixer. El sistema de qualificacions és una manera d’ensenyar la gent a aprendre per motius extrínsecs. El mecanisme del premi i del càstig, que consisteix en què un gaudirà o no de prou avantatge per trobar feina més endavant, o de prou avantatge per arribar al mercat laboral, fan que s’aprengui per motius equivocats. Avui dia, es parla molt de la mort dels valors.
Quins valors poden existir quan l’aprenentatge és tan mercenari, quan l’aprenentatge és només per treure bones notes?
[…]
Podeu accedir a la lectura completa d’aquest article adreçant-vos a aquest enllaç.
Font: Revista GUIX, núm. 403. Graó, 2014
