No en té la culpa ningú que la teva filla ja sigui una adolescent, que s’hagi instal·lat en el mode esbroncada i que tingui per objectiu fer-te la vida impossible. Ho sento, no tinc res de nou per dir-te. Per això no he respost cap de les teves deu o dotze trucades d’aquestes darreres quaranta-vuit hores. Hi insisteixo: aquesta és una guerra que no pots perdre. Fes-me cas, llepa’t les ferides en silenci, somriu i continua al teu lloc de batalla. No et pots rendir, tens una filla i és per a tota la vida. Parla amb ella, abraça-la i digues-li com l’estimes. Avui. Demà. Demà passat i l’altre. Encara que en realitat la voldries escanyar.
Te’n recordes de la primera vegada que em vas trucar atabalada a causa de la teva filla? Feia tres anys que no ens parlàvem. Em vaig enfadar amb tu perquè em vas voler prendre la parella, un esport que practicaves ja quan teníem l’edat de la teva filla… Que t’aconsellés una escola bressol, que el teu marit la volia portar a una de molt bonica de la qual les criatures sortien netes i polides, encerades, planxades i pentinades. Que s’hi dipositaven a les vuit i que te les tornaven a les cinc en punt a la porta, i d’on no podíeu travessar el llindar per por que contaminéssiu el sagrat recinte. En canvi, jo te’n vaig recomanar una de municipal perquè oferia un projecte millor, disposava d’educadores i d’educadors qualificats, fins i tot et vaig preparar una bateria de preguntes que et va convertir en una experta en el tema.
La segona vegada havíem fet les paus i m’havies deixat aquell vestit negre, vaporós, amb el qual vaig causar sensació al casament del meu germà petit. Les meves ties van emmudir quan van veure la seva neboda hippy vestida com si hagués de desfilar damunt d’una catifa vermella. Gràcies de nou. Aquesta vegada estaves preocupada perquè la teva nena de 2 anys encara no parlava. Ha, ha, ha! Vaig riure dels teus diagnòstics de safareig. Et vaig demanar calma, només això, calma, i ben pocs mesos més tard ja l’hauries emmordassada. Uns quants cursos més endavant la volies portar al psicòleg perquè es negava a restar. Deia que la resta no servia per a res. Aquí hi devia haver algun detall que se’ns escapava, però et vaig demanar que enviessis la teva filla a comprar un parell de coses i va tornar amb la compra i amb el canvi. Sabia perfectament quant li havia costat el que havia adquirit i quant li havien tornat dels diners que n’havia pagat. Problema resolt.
Com que cadascú de nosaltres som com som (ho sento, però no podem defugir aquesta realitat), la teva filla té ben bé a qui assemblar-se. La neneta va voler fer la comunió. A tu tant se te’n donava, però el seu pare, amb qui encara continuaves vivint, ateu confés, s’enfilava per les parets. Em vas trucar, vam sortir, ens vam prendre un parell de copes i a la tercera em vas confessar que flirtejaves amb un company de feina. A mi em va semblar que això era més que flirtejar. És igual, les copes amagaven una altra consulta que era de resposta fàcil: compra-li un vestit que sembli de princesa o de núvia i organitza una festa, una festa de no comunió o de comunió social.
I des de fa un parell d’anys visc a distància l’esglaiadora adolescència de la teva filla. De bon començament et vaig explicar que l’escola o l’institut eren solament instruments, com t’ho podria dir? Instruments poc afinats, per a una tasca generalista, que a grans trets ha de ser útil per a tota la població, però que l’encerta poc en cada nena o en cada nen concrets; que eres tu, la família, la principal responsable de la seva formació i que hi hauria cinc elements a la seva educació, cinc, sobre els quals havies d’insistir: un instrument musical, un idioma estranger, un esport d’equip, un ofici manual i una afició. L’odre dels elements no altera el producte final. I ja veus quina casualitat, res d’això, o gairebé res, t’ho ofereix el sistema educatiu. Massa compromisos amb el que és conjuntural. Massa repetició. Massa ancorament en un model del segle XIX, sí, ho has llegit bé, XIX.
Que la teva filla vol pintar l’habitació de color negre? Doncs mala sort. Que s’ha tornat gòtica i va com un espantall? Doncs no li facis fotos. Que porta al cos un mostrari de ferreteria? Que se’l tregui abans de passar pel detector de metalls. Parlar, parlar, parlar. Abraçades, abraçades, abraçades. Un sí cada tres nos. I esperar que torni, perquè tornarà. I quan torni t’ha de trobar. Ha de saber que casa seva significa ‘refugi’. No et pots rendir. És una guerra que no pots perdre. No importa tot el que puguis arribar a patir tu. Hi insisteixo, és una guerra que no pots perdre.
Montse Vidal* | * De la transcripció, Gregori Casamayor | * De les il·lustracions, Jordi G. Sempere
