La nostra existència és massa ràpida. Tot és urgent. Vivim a la societat del ja i de l’ara! Quan un s’atura a pensar, respira, s’allunya d’aquesta bogeria que ens envolta i pren distància per adonar-se que el més important a la vida és que el més important ha de ser el més important. I això no és pas solament un joc de paraules, que ho és, sinó també una frase amb molt de sentit.
Malauradament, al llarg de la nostra existència, moltes vegades, ens adonem de les coses realment importants quan ja és massa tard. Tothom coneixem persones, o ens ha passat a nosaltres mateixos, que, a partir d’un esdeveniment traumàtic o d’un cop que hem patit, ens hem aturat a pensar, ens hem adonat del que és realment important i del que és secundari, i hem pres decisions per viure millor i més desperts.
El gran objectiu que té aquesta vida és únicament lluitar cada dia per ser la millor persona que un pot arribar a ser.
I quan una persona dedica temps a pensaral final arriba a la conclusió que el gran objectiu que té aquesta vida és únicament lluitar cada dia per ser la millor persona que un pot arribar a ser i ajudar les altres a ser una mica més felices. La resta, tota la resta, és quelcom secundari. Ser la millor persona en els diferents rols que desenvolupem (la millor mare, el millor fill, el millor amic, la millor professional, el millor cap).
Quan algú sap que lluita cada dia per ser la persona que ha de ser, aleshores sent aquesta alegria i aquesta pau interior. Però això es descobreix com a fruit de la reflexió. Hi ha una afirmació de la mare Teresa de Calcuta que diu: «Que ningú arribi mai a tu sense que, quan se’n vagi, se senti una mica millor i més feliç».
Em sembla una frase espectacular que pot representar tot un projecte de vida. Si aquesta frase se’t pogués aplicar a tu, series una persona estratosfèrica, o no? El millor de tot és que aconseguir que aquesta frase se’t pugui aplicar o no solament depèn de tu, solament de tu. És la teva decisió. I si se t’aplica, sortiràs d’aquesta vida ben airós. No sé si amb gaires mansions o amb gaires fortunes, però sí que en sortiràs ben orgullós i qui et rebi només et podrà dedicar lloances. Cal que fem, de la nostra existència, una obra d’art, moment rere moment, instant rere instant, allà on ens ha tocat ser.
Cal lluitar cada dia per ser el millor professor que un pot arribar a ser, perquè exercim influència sobre l’alumnat, formem persones, i això és una gran responsabilitat. I solament si som bones persones podrem ser bons professors. Sant Joan de la Creu deia: «Cerqueu llegint i trobareu meditant». Cal aturar-se a pensar.
FONT: Revista Guix núm.395 (La lectura a diferents països de la UE). Clic aquí.
