La trobada voluntària de mestres o professors a l’escola, en un local municipal, en una cafeteria o sota l’aixopluc associatiu del Moviment de Renovació Pedagògica per compartir coneixements, experiència, dubtes, il·lusions o aspectes que no rutllen prou bé és una mostra més de la professionalitat del teixit educatiu del país. Fruit d’aquest diàleg compartit des de la diversitat de realitats i necessitats, i alhora en contrast amb la teoria, es plantegen reptes comuns per assolir.
Quina situació tan senzilla i tan complexa alhora. Senzilla, que no vol dir simple perquè s’estan generant processos de reflexió sobre les pròpies pràctiques des d’una perspectiva totalment voluntària, però amb una càrrega forta de compromís professional, personal i ètic. I complexa, perquè aquestes trobades d’organització horitzontal han tingut una gran incidència en la formació del professorat i en el propi sistema educatiu al llarg de la història del darrer segle.
Aquest ha estat el germen de les escoles d’estiu del nostre país. Partir de la centralitat de l’alumnat –infants, joves i adults– en el procés educatiu, veure’n les capacitats i potencialitats. Tenir en compte preferentment les inquietuds de la base, de l’aula, de l’escola, de qualsevol centre docent per tornar-hi el curs següent amb il·lusions renovades i reptes nous, posant la mirada sempre en el context territorial i en la situació social i educativa que es viu. Cuidant alhora l’enfocament de les accions formatives, guiades en tots els casos per un gran respecte vers el professorat que hi assisteix, respecte que suposa reconeixement i consideració professional. Especialment important és el clima que es genera a l’escola d’estiu, l’atmosfera que s’hi viu, que s’hi respira. Sempre hi ha espais pensats per a la trobada informal, que molts cops són retrobada, espais per a la conversa, per a la celebració, espais facilitadors de benestar, alegria, motivació, companyonia entre persones de centres educatius d’un mateix territori, d’escoles o localitats veïnes.
Aquest ha estat el germen de les escoles d’estiu del nostre país: partir de la centralitat de l’alumnat –infants, joves i adults– en el procés educatiu, veure’n les capacitats i potencialitats.
Tots aquests factors, que han definit i acompanyat les activitats i el quefer dels moviments de renovació pedagògica, contribueixen a enfortir una professionalitat més interactiva i col·laborativa, amb la qual cosa es fan realitat els principis de la renovació pedagògica.
Perquè les escoles d’estiu puguin obrir puntualment a principis de juliol, cal molta feina organitzativa que acompanyi la pedagògica. Aquesta feina recau sobre un equip de persones, a voltes anònimes, que hi han de posar temps, esforç i entusiasme per aconseguir que tot surti bé.
També s’ha de remarcar que el professorat assistent és generós, col·laborador i comprensiu. En definitiva, una convivència durant un temps breu que podríem anomenar de «lleure», que ens
esperona i que ens il·lusiona a tornar a començar, a repensar i a treballar per l’educació del país.
Les lectores i els lectors podreu veure que Catalunya celebra el centenari de la primera escola d’estiu, impulsada l’any 1914 per Eladi Homs, després d’una estada a l’estranger, concretament als Estats Units, a la Universitat de Chicago, on descobrí com mestres de tot el país es formaven durant l’estiu en la nova pedagogia de Dewey. La trajectòria duta a terme en l’època moderna, des de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat l’any 1966, ens constata el valor que ha tingut per a l’escola pública, per a l’educació en general, per a la formació del professorat, per a la normalització lingüística del nostre país. Certament que estem en moments d’involució en què hi ha molta feina per fer, però creiem fermament que el valor de les escoles d’estiu i dels moviments de renovació pedagògica ha de tenir el reconeixement professional, administratiu, polític i social que realment es mereix.
Nosaltres, des de GUIX, volem retre el nostre homenatge particular a les moltes persones del país que la fan possible any rere any. Crèiem, creiem i creurem que és patrimoni pedagògic del nostre país que cal preservar, mantenir i potenciar amb compromís i fermesa per part de totes les instàncies del sistema educatiu.
Podeu accedir a l’article en qüestió adreçant-vos a aquest enllaç.
Font: Revista GUIX, núm. 404. Graó, 2014
