D’entre les variables personals, l’optimisme és un dels millors predictors d’assoliments.
Optimisme i esperança funcionen sovint com a sinònims. Tenen en comú l’aposta per un futur millor i possible. Qui es voldria formar sense partir del convenciment que no solament és necessari, sinó que tot el recorregut didàctic ha d’estar impregnat de bones maneres? Qui es pot proposar un profitós dia d’escola si no creu que paga la pena i que, sobretot amb la seva actuació personal, el farà possible? Qui voldria crear projectes nous si pensés que quedarà sol en programes que únicament alimentaran la seva frustració?
L’optimisme augmenta el sentiment de pertinença i el desig d’implicar-se en les causes comunes, en la pròpia comunitat i en els seus objectius. L’esperança crea comunitat de pertinença i enllaça compromisos.
Solament la por és un sentiment que, descontrolat, té més poder que l’esperança i l’alegria. La por actua focalitzant la nostra atenció en una possible amenaça i ens desconnecta de tot i de tothom. La por paralitza, bloqueja i tanca finestres d’actuació.
Als darrers temps, ens sobren motius per patir desorientació, dolor i tristor. Això no obstant, sabem que no ens podem permetre el desànim. Tal com ha dit fa poc la Maria Jesús Comellas: «El desànim en els professionals de l’educació frega la immoralitat».
Quan s’anuncien dificultats insuperables, a l’educació infantil ens convé mirar la nostra història per poder somriure de nou i tornar-nos a sentir capaços d’«enfrontar-nos» a les noves traves. «Les persones» d’infantil constituïm un col·lectiu que compartim, d’una manera especial, l’entusiasme per allò que ens interessa. Desig, interès, energia i tossuderia formen un eix bàsic a la nostra vida. Sabem passar estones observant què fan les criatures, sabem sentir amb el cap i escoltar amb el cor, sabem utilitzar el calidoscopi multicolor de mirar i de veure, fins i tot sabem coses que no hem après d’una manera acadèmica.
Si la gravetat va ser el principi que va fer possible l’existència de l’univers, l’alegria, l’optimisme i l’esperança formen l’eix que possibiliten l’educació i el creixement.
No fa gaire temps, algú definia la qualitat educativa com la capacitat de transmetre una interpretació positiva de l’entorn i una percepció optimista de la pròpia capacitat d’intervenir-hi. Doncs sí, deu ser que educar necessita l’optimisme per existir, com la vida necessita l’aigua.
FONT: Revista GUIX D’INFANTIL, núm. 76
Podeu accedir a l’article en qüestió adreçant-vos a aquest enllaç.
