Browsing: Finalitats de l’educació

Que bé que es pugui identificar algú pel seu riure! El so d’una veu o la peculiaritat d’una rialla és una forma de conèixer els altres, d’acostar-s’hi, més enllà de la vista.

Fa vint-i-cinc anys, molts centres escolars només comptaven amb un aparell de fax. Avui, gairebé tothom té ordinadors a les aules, pissarres digitals i projectors, a més de telèfons mòbils sofisticats a les butxaques del professorat i a les motxilles de l’alumnat de secundària

“Els pallassos ens alimentem de les mirades. Quan mires als ulls i escoltes de veritat, passen coses sorprenents.”

La cultura de l’avaluació és potser una de les assignatures pendents del nostre sistema educatiu. Però, realment, quina
cultura d’avaluació s’està promovent?

Hem tingut el plaer de participar a la XXVIII Trobada de la Confederació de MRP, celebrada a Alacant el mes de març passat. Després d’unes quantes setmanes de les vivències més directes, podem fer unes reflexions, a manera d’observadors externs, sobre les tendències presents i de futur que es comencen a obrir pas en la renovació pedagògica.

En la idea de transformar l’educació, hi ha un aspecte nuclear: quin ciutadà, quina ciutadana volem educar? I, en conseqüència, quins són els trets fonamentals que ha de tenir la nostra societat, com han de ser els nostres espais de vivència i de convivència?

Com en molts altres sectors, en educació, hem viscut temps difícils. La qüestió, però, rau en el fet que l’educació és l’esperança que tenim per somiar un futur millor. I comencem a educar, malgrat el que diguin algunes persones, a partir del minut zero. Si retallem en aquest àmbit, retallem en oportunitats per al futur.

Les relacions amb els iguals des de ben menuts constitueixen un coixí afectiu excel·lent per a les nenes i els nens.

Potser hem de pensar en l’avaluació feta des del criteri, que permeti realitzar l’itinerari d’aprenentatge personalitzat de tots i cadascun dels infants, i poder-ne valorar el recorregut.

Font: Revista GUIX, núm 402. Clic aquí.