Opinió

Guia per a docents ineptes

Obriré aquest article de nou amb un exercici d’imaginació comparatiu, perquè sembla que només d’aquesta manera ens podem adonar que, allò que normalitzem en educació, és impensable en altres professions.

¿S’imaginen un comitè d’experts reunits per crear una guia que els hi digui als sanitaris quines són les cures bàsiques que han de fer en cada especialitat? Seria una cosa així: Dentista, no us oblideu de revisar l’estat de les dents, possibles càries i realitzar l’empastament requerit. Reviseu l’estat de les genives del pacient, etc. Pediatre, heu de revisar l’estat de salut general de les criatures. Assegurar-se que el seu creixement és correcte, que no hi ha malformacions, etc.

Ridícul, oi? Doncs així estem.

Em sembla humiliant i fins i tot una broma de mal gust, la decisió de la consellera Niubó de crear una guia per a docents on se’ls especifiqui quins són els aprenentatges bàsics per a cada etapa. Això és un menyspreu més a la nostra feina i a la nostra capacitació com a docents. De debò creu que no sabem quins aprenentatges mínims hem d’ensenyar? ¿A cas no està això recollit al currículum? D’altra banda, ¿s’han plantejat que potser, només potser, el problema no és que no sapiguem què hem d’ensenyar, sinó que hi ha molts altres factors que facin difícil això d’ensenyar el que sabem que hem d’ensenyar? Factors que, d’altra banda, venim anunciant, reclamant i demanant per activa i passiva fa anys, però que vostès s’entesten a no escoltar.

Serà impossible enumerar tots aquells aspectes que fan que avui dia ensenyar sigui difícil. Així que enumerarem només alguns dels més importants.

Primerament, aclarir que per descomptat que sabem el que hem d’ensenyar, però és que resulta que hem d’ensenyar cada cop més coses, amb cada cop menys recursos: Vivim en un moment en què la conciliació familiar és gairebé un impossible a moltes llars. D’una banda, els horaris laborals s’estenen fins a altes hores de la tarda/nit (aquí cal afegir després totes les obligacions pròpies de la vida: la casa, el supermercat, els metges, etc.). D’altra banda, tenim els joves fent moltíssimes extraescolars després d’una llarga jornada escolar, perquè des de ben petits ja hem de començar a fer carrera i fer-nos un futur. Total, al final només queden unes poques hores per al que és bàsic: la dutxa, sopar, com t’ha anat el dia, i poca cosa més. Així, molts dels aprenentatges bàsics que abans requeien i podien ser assumits per les famílies o l’entorn social, han anat recaient i relegant-se a les escoles.

Els centres educatius ho hem d’ensenyar tot: ensenyem a menjar fruita, a menjar equilibrat i sa, a lligar-se els cordons, a posar-se l’abric, a cuidar-se les dents, ensenyem educació viària, com ens han de tornar el canvi en una botiga, hàbits d’higiene, ensenyem a fer servir la biblioteca, a prevenir els perills de les xarxes i un llarg etcètera.

Assetjament escolar, addiccions, trastorns, assetjament sexual, etc., etc. Tot això també recau en nosaltres. Quan es detecta algun perill social referit a joventut, l’administració ens assenyala ràpidament i ens relega a nosaltres la responsabilitat de pal·liar-lo: els centres educatius som l’espai responsable de resolució i la gent s’ho creu. Nosaltres ens ocuparem i ho solucionarem, solets, sense l’ajut ni la responsabilitat de ningú més. I ens culpen si no és així, si no som la vareta màgica que fa desaparèixer uns problemes socials estructurals. Ah, però, a més, hi ha alguna cosa que l’administració no us ha dit: els centres educatius no disposaran de més ni millors recursos, ni tampoc comptaran amb el suport de les administracions per solucionar tot això tan complicat. Com a màxim, rebran un fulletó, un nou protocol o una formació exprés treta de la màniga. A això cal afegir que aquests reptes canvien en períodes molt breus de temps —pugen i baixen com ho fan totes les modes—, i aquí estem els docents, formant-nos constantment amb urgència, per no arribar mai a poder aconseguir res realment significatiu: les formacions són mediocres, els recursos per fer front als problemes no arriben i ens trobem sols davant d’aquesta quimera. I a més, demà la urgència ja serà una altra.

Siguem realistes: no, no ho podem tot, i molt menys en l’escassetat de recursos en què estem obligats a treballar (no em cansaré de dir-ho), sota una sobrecàrrega de burocràcia innecessària la majoria de les vegades, amb formacions que van cap a tot arreu i cap a cap lloc, amb canvis de rumb constants que ens desgasten i fan de la nostra professió un sense sentit i amb un suport més que deficitari.

Hem d’ensenyar cada cop més coses, amb cada cop menys recursos

No, no podem tenir formacions diverses vegades a la setmana al migdia i/o a la tarda (formacions exprés que pretenen que siguem experts en tot i res), reunir-nos amb les famílies al migdia, coordinar-nos amb el professorat al migdia, tenir reunions de claustre al migdia, haver de respondre als correus i trucades de famílies i professionals al migdia o la tarda, o parlar amb el Consell d’alumnes del poble, reunir-te amb el grup de treball amb què estàs modificant els informes d’avaluació, o les rúbriques, o les situacions d’aprenentatge, parlar amb l’alumne que ha tingut un problema i solucionar-lo al migdia o mentre vigiles el pati mentre intentes menjar-te l’esmorzar com pots i deixes allò d’anar al bany per a després, corregir, programar i acabar de respondre els correus de famílies i alumnes a les tardes…

No ens queden hores, ens falten mans i ens en sobra molta, molta de la burocràcia que ens obliguen a fer (fins i tot moltes vegades per duplicat) i de la qual els docents no veiem ni en traiem cap profit: omplir memòries de tot el que es fa durant el curs, objectius del pla anual, llargues sessions d’avaluació juntament amb els informes de l’alumnat i un interminable etcètera. 

En segon lloc, ¿a cas aquests aprenentatges mínims no són al currículum?: Encarregar a un comitè de persones que plasmi quins són els aprenentatges mínims és una redundància sense sentit, que, o bé dona fe d’una manca de coneixement del currículum, o bé és un signe d’estar molt perdut en això de l’educació. Els aprenentatges mínims de cada etapa estan detallats en els currículums respectius. Ja en el seu moment hi va haver un grup de persones encarregades —i pagades— de fer aquesta tasca. Així bé, novament es tornaran a reunir “els experts” per fer una feina que ja està feta i que no és mai consultada amb els qui estan a peu d’aula. De veritat que no se’ls acudeixen altres tasques urgents, necessàries i importants que s’hagin de fer o abordar abans de repetir allò que ja està fet? Com a docent se m’acudeixen moltes: dotin les escoles del professorat suficient per atendre tot l’alumnat, doni’ns hores per poder programar, coordinar-nos, formar-nos i treballar amb famílies i altres agents; deixin de retallar-nos el sou, baixin la quantitat d’alumnat a l’aula, rebaixin la burocràcia perquè ens puguem dedicar al que realment importa, facin viable la conciliació familiar perquè no tinguem tots la sensació que no arribem, que se’ns escapen els nostres joves. Per posar uns quants exemples.

Encarregar una guia d’aprenentatges mínims no és res més que un acte Kafkià, que si ho traduíssim a un diàleg seria una cosa així:

— Els resultats no han sortit gens bé, això no funciona, cal abordar els problemes de l’educació d’arrel i trobar solucions.

—Sí, veuràs, és que resulta que van fer un decret d’inclusió molt bonic en paper, però inviable si els recursos humans no es fan efectius als centres: ens falten educadors socials, docents d’educació especial, d’audició i llenguatge… Tenim alumnat molt divers a l’aula (i no em refereixo a immigració), i atendre’ls a tots, una sola persona, és molt complicat. De vegades hem de sortir de l’aula (crisi d’algun alumne, solucionar un conflicte entre ells, parlar amb l’alumne que veus que té un problema greu, etc.) o atendre un alumne o grup de manera personal durant una estona perquè puguin seguir la classe. Què fem amb els altres? Per no parlar que no cobreixen els docents quan toca. Aquest mateix curs, les places vacants van arribar el mateix dia que l’alumnat començava l’escola, sense haver-se preparat abans, sense conèixer l’escola, sense haver-los fet un traspàs ni res.

—Bé, ens reunirem amb l’OCDE per veure com ho podem arreglar.

—No, no… no es tracta d’avaluar més, això ja ho fem molt. Ens passem el dia avaluant: avaluació inicial, formativa, formadora, final, proves a quart i sisè de primària, a l’ESO… D’això ens en sobra. El problema és que hem d’atendre moltes coses i no donem més de nosaltres mateixos. Resulta que ara també hem de fer cures pròpies d’infermeria: punxar adrenalina o insulina, per exemple, i formar-nos-hi també. Per no parlar que constantment ens canvien el currículum i les metodologies amb tot el que això comporta: canvi d’horaris i organització, de tipus d’informes, formacions… Com ho fem compatible amb tirar endavant l’aula? Acabem sempre sentint que no podem fer bé la nostra feina tot i que ens esforcem molt.

—Ja… entenc, bé, els dotarem amb pantalles interactives, robots i portàtils. Això no és problema, invertirem moltíssims diners en això, que per això sí que en tenim.

—Però això no soluciona el nostre problema, al contrari, ens dona més feina, no ho necessitem, tenim altres prioritats. Veuràs, després arriba l’hivern o l’estiu i passem fred o molta calor. Al migdia i a les tardes l’alumnat ja no aguanta més dins l’aula, especialment els que tenen dificultats o necessitats especials. Rebem correus de famílies queixant-se, no sabem què dir-los ja.

—Mmmm, sí. Doncs, feu-vos un ventall de paper, a l’hora de plàstica, per exemple. Els aprenentatges han de ser significatius, què millor que això?

—I què em diu de les agressions cada cop més freqüents als docents? Insults, menyspreus, violència física. Estem desbordats amb aquest tema. Ningú ens fa costat ni ens escolta quan passa una cosa així. La solució que ens donen és que agafem la baixa, ens mediquem i tornem aviat. Això és tot.

—Oh, sí, això està solucionat. Estem fent un protocol que quedarà molt bé a la prestatgeria de la sala de professors. Hem posat especial atenció a l’enquadernació, i la maquetació és divina. Els encantarà. Ah! I hem contractat un grup d’experts per fer-ho! I pel que fa a les famílies… no us preocupeu tant, nosaltres els direm que sí a tot, i ja està. Ells sempre tindran la raó i veuràs com així se soluciona tot.

És per tornar-se bojos…